Diari d'una profe en pandèmia: «No podem tornar a perdre la connexió amb l'alumne»

El que ve a continuació és una llarga conversa convertida en el diari d’una professora en temps de pandèmia. Natalia Pomareda és mestra a l’Institut Bellvitge, on porta la tutoria d’una classe de 4t de l’ESO i a més s’encarrega d’Educació Física. Comparteix temors i il·lusions davant un curs imprevisible, precedit d’un confinament que va posar en tensió tota la comunitat educativa. Si alguna cosa tenia clara és que les escoles havien d’obrir. Dilluns, 14 de setembre. Ja no era un dilluns qualsevol dels últims sis mesos. Era el dia en què tornava a veure els meus alumnes i estava feta un sac de nervis. La il·lusió es barrejava amb els dubtes. Els que encara tinc jo i els que han de tenir els xavals i les seves famílies al començar un curs marcat per aquest maleït virus que ha desnaturalitzat l’educació. Tinc molt present aquella setmana de març, quan van començar a tancar a Madrid i ens queia el món al damunt. Una alumna xinesa ja va deixar de venir dies abans, i de fet encara no ha tornat perquè els pares encara no ho veuen clar. Als passadissos del’Institut Bellvitge es notava la preocupació; el no saber ens consumia. Fins que va succeir i ens en vam anar a casa sabent encara menys. Es van acabar les classes i començava un llarg període d’incertesa que ens ha portat fins aquí. Hem après moltes coses, però si alguna cosa tinc clara en l’ensenyament, és que res és millor que una aula per transmetre i compartir coneixement. Ens havíem de veure les cares, tot i que és cert que amb la mascareta tot és més fred... Han passat dues setmanes i ens n’hem fet una mica més a la idea. Ara només queda el què passarà, el saber que tard o d’hora tindrem grups confinats. Per ara, al Bellvitge ens hem salvat... Sembla mentida que siguin ja més de 18.000 els estudiants i 1.500 els docents confinats a casa... Espero que d’alguna manera puguin continuar amb les classes, no podem perdre la connexió amb ells perquè correm el risc que es desmotivin. I tots sabem què passa quan un noi o una noia perd les ganes de seguir al col·le: abandonament escolar. Tenim una de les taxes més elevades d’Europa, no podem permetre’ns que aquesta corba creixi. És important que nosaltres estiguem a sobre, com ho vam fer durant el confinament, perseguint els que els costava connectar-se, trucant per telèfon a les famílies de les quals no teníem cap notícia. Van ser setmanes dures... Més al nostre col·le, que al ser d’alta complexitat, ens hem enfrontat a situacions personals molt difícils, amb molta vulnerabilitat que l’escola ha d’esmorteir. Mantenir el fil En el nostre cas, el 10% dels estudiants (en tenim uns 360) tenien problemes per seguir el curs des de casa. Vam fer el que vam poder, però ens va saber greu que els ordinadors i tauletes promesos a aquest tipus de famílies no els arribessin fins a principis de juny. Tard... Els enviàvem els deures en una foto de ‘whatsapp’, parlàvem per telèfon..., el que fos per mantenir el fil. Crec que ho hem aconseguit, i en part, i crec que parlo en nom de tots els mestres, és gràcies a l’empenta de tots, a que hem sigut a sobre, treballant moltes més hores que en circumstàncies normals, i havent d’escoltar que no fèiem res i que aquest any ens donaven sis mesos de vacances. I després hi ha la comparació amb els metges..., prefereixo ni pensar-ho perquè no val la pena. En un xat de pares de les nenes, que van a una altra escola, a Barcelona, on vivim, no vaig poder aguantar-me i vaig saltar. Els vaig demanar que deixessin de parlar del que no coneixen. Ja està bé, sempre m’ha sorprès la facilitat amb què la gent parla de la nostra feina. Tothom sap de futbol i d’educació. Teníem clar que no podíem fer classe ‘online’ sis hores seguides. Era necessari un gir pedagògic. Ideem un projecte entorn de la Covid i impliquem moltes assignatures diferents que van anar rotant setmana rere setmana. Crec que va funcionar bé. En paral·lel, manteníem trobades personalitzades de tant en tant amb els alumnes. Res a veure amb el progrés acadèmic, eren simples trucades per veure com estaven. Aprofitem l’entrega de notes per xerrar amb tots, un per un. Crec que ho van agrair. Ser al seu costat era també la nostra obligació. En el fons, es tractava de mantenir el contacte viu, de fer-los veure que l’escola era, malgrat la llunyania i les restriccions, igual de prop que sempre. «Durant el confinament es tractava que els alumnes veiessin que l’escola, malgrat la llunyania, continuava sent al seu costat» Però no sempre va ser fàcil. En un determinat moment, el Govern va dir que el tercer trimestre ja no podia baixar la nota. Allò ens va posar en guàrdia: molts alumnes amb els dos primers trimestres aprovats es podien relaxar sobre manera. Ens va tocar intensificar la feina de tutoria, crec que va faltar una mica d’empatia per part d’Educació. En un nen, el desafiament desperta la gana i les ganes de superar-se. Si els dius que tenen la feina feta, són molts els que es creuen de braços. A nosaltres ens va passar. I vinga, a trucar-los una altra vegada perquè seguissin les classes. Al Bellvitge hem aconseguit reduir la ràtio a 20 estudiants per classe fins a 3r de secundària, però no a la resta. Només tenim un professor extra i hem fet malabarismes per aconseguir-ho. No haurien anat malament més mitjans, però és el que hi ha. Segur que la conselleria podria haver fet més, però sempre intento posar-me al lloc dels altres i vull pensar que han arribat fins on han pogut. No ens hem sentit sols perquè l’important és el vincle que estableixes amb la resta de professors. Aquí som 45 docents i tots, a la seva manera, han estat a l’altura. L’autonomia de centre ens ha permès elaborar un pla propi que de moment està funcionant. Sí, és un pal que el terra sigui ple de fletxes, que el pati sigui limitat o que els xavals s’hagin d’asseure separats. Però si ho penses, l’alternativa és molt pitjor. Malgrat tot La veritat és que tenia unes ganes boges de tornar a l’institut. Ens havíem reunit mil vegades per tenir-ho tot llest, però sabíem que hi hauria escletxes per tapar. Els alumnes també volien tornar a veure els seus amics, però no podien evitar la por. Vaig proposar una activitat, un núvol de paraules, perquè compartissin els seus sentiments. Els conceptes més repetits van ser‘estrès’, ‘angoixa’ i ’nervis’. També van aparèixer ‘alegria’ i ‘il·lusió’, però va quedar clar que hi havia molts més dubtes que certeses. Vam repetir l’activitat al cap d’uns dies i la cosa va canviar: molt més optimisme. Però tot i que sembla que ens estem acostumant a aquesta nova realitat, de vegades crec que la por ens supera una mica. Ens limita, i espero que entre tots siguem capaços de trobar la manera de trencar la fredor i el distanciament. Amb totes les mesures de prevenció, de vegades penso que tot el que guanyem en seguretat, ho perdem en molts aspectes que ens interessen com a societat. Ens toca trobar l’equilibri. No he dubtat ni un moment d’anar a l’escola. És el que hem de fer, és la nostra professió, la que hem escollit. Potser no salvem vides com els metges, però intentarem que aquestes vides tinguin sentit i aconsegueixin créixer i formar-se. Malgrat la pandèmia. Malgrat tot.

Diari d'una profe en pandèmia: «No podem tornar a perdre la connexió amb l'alumne»

Natalia Pomareda, mestra de l'Institut Bellvitge, comparteix la il·lusió, els dubtes i els nervis de la tornada a l'escola

«Espero que entre tots siguem capaços de trobar la manera de trencar la fredor i el distanciament»

El més llegit