Sis mesos i dos dies després, els nens i les nenes tornen al lloc d’on ara se sap que mai haurien d’haver marxat. O com a mínim, no tan aviat. Aquest dilluns, la majoria d’estudiants catalans tornen a la classe d’on no es van poder endur ni la bata bruta. Hi ha desconfiança, entre altres coses, perquè els pares consideren que en l’últim mig any sempre han tingut al seu abast les regnes familiars de la pandèmia. Jo controlo. I potser sí entre les parets de la llar. Però no a la platja, ni a la terrassa del bar, ni al parc, ni a la plaça. Tot i que era igual, amb el contacte visual n’hi havia prou per mantenir certa calma. Perdre’ls de vista és el que marcarà la diferència. Per a molts serà un alleujament; per a d’altres, una tortura. Per als professors, a més del que els espera, l’oportunitat que, una vegada per sempre, la societat posi en relleu el seu paper de formadors. I de protectors, perquè cada escola té el seu pla, adaptat a les característiques del centre i als alumnes, i aprovat per les autoritats sanitàries. ¿Què pot sortir malament? Un munt de coses. Però moltes d’altres poden sortir bé.