Quines ganes de perdre de vista el meu fill

Adoro el meu fill, però quines ganes de perdre’l de vista una estona. I molts diran quan llegeixin això: «Ja són aquí les mares, queixant-se de tot. Són molt pesades. Que no haguessin tingut fills». I tenen raó. Les mares i els pares es queixen per tot. Almenys, els de carn i ossos. Lluny dels titulars de la premsa del cor, el confinament no ha sigut un regal sinó, possiblement, la situació més estressant i més difícil de bregar de les nostres vides. Pares i mares et confessen –en veu baixa– que ja no poden més. Que han passat per l’ansietat, les pastilles i la ira. Assumir el volcà en erupció que ha suposat la pandèmia, estar tancats a casa, continuar escarrassant-se amb el teletreball com si no hagués passat res, exercir de netejadors, cuiners, professors i cuidadors a temps complet d’un fill –o de dos, o de tres– ha sigut un infern. Per més que Lourdes Montes proclami a ‘Love’: «Aquesta etapa m’ha permès estar més temps amb la meva família, i això és un regal». Per més que Eva González i Cayetano Rivera hagin estat «més units que mai» durant el confinament amb el seu nadó. Per més que Silvia Abascal se senti «pletòrica» en el seu paper de mare i «aprofiti al màxim» el tancament a casa per «disfrutar de la companyia de la seva filla». Quina sort. Jo adoro el meu, però tinc ganes infinites de perdre’l de vista una estona. Un parell d’hores. Una hora. Mitja. Queda malament com a titular. Llàstima que sigui la realitat de molts i moltes. La maternitat i la paternitat real és un estat en què, si el teu fill t’ho demanés, et tiraries per un penya-segat. Però altres vegades series tu el que el tiraries a ell. I l’endemà, te’l tornes a menjar a petons. I t’emociones amb cada cosa que diu o que fa. I t’omple d’orgull. I penses que és un ésser ple de llum. I l’endemà tornes a estudiar seriosament allò del penya-segat. I així en bucle. Però això no surt mai en els titulars de la premsa del cor, on tots els pares i les mares han «disfrutat» molt dels seus fills. Deuen viure a ‘Los mundos de Yupi’. O en cases gegants, amb moltes habitacions per tancar-se a treballar, jardí perquè les criatures es desfoguin i servei domèstic perquè tot estigui impol·lut, el menjar a la taula i els petits banyats i posats a dormir. «Ser mare hauria d’estar remunerat», defensa (amb raó) Laura Freixas, autora d’‘A mí no me iba a pasa’, sincera i valenta reflexió sobre la maternitat i la criança. El suggeriment de Freixas no té res a veure amb el penediment. No conec personalment cap mare penedida –que n’hi ha– però tampoc cap que sigui feliç les 24 hores del dia. I menys, en el confinament. Hi ha moltes vies per reconciliar-se amb la maternitat i la paternitat. Oblidar-se el mòbil a casa i fer un tomb pel camp no sol fallar. Després de gairebé tres mesos tancats, veure el teu fill córrer darrere d’una papallona o sorprendre’s perquè no se li ha oblidat anar en bici et farà plorar d’emoció. També ho farà ‘Bao’, el brillant i captivador curt de Pixar (disponible a Disney Plus) amb el qual la directora Domee Shi va guanyar l’Oscar l’any passat. No té cap paraula de diàleg. No fa falta. Són els vuit minuts que millor defineixen la maternitat.

El més llegit