No és país per a nens

«No hi ha premis Nobel de criança o educació, però hauria d’haver-n’hi. Són les dues coses més importants que fem en la nostra societat. Com criem i com eduquem no només determina quines persones seran els nostres fills sinó també la societat en què vivim». Així ho reivindica la professora Esther Wojcicki, revolucionària del sistema educatiu i autora de ‘Cómo educar personas de éxito’ (Grijalbo). La realitat és molt diferent. La infància no importa a ningú. La pandèmia ens ho ha tornat a demostrar. Ni més units. Ni més forts. Ni millors. De la batalla contra el coronavirus en sortirem exactament igual que vam entrar-hi. Amb diverses lliçons apreses, això sí. Una: la sanitat pública mereix no només aplaudiments sinó diners. Dos: la ciència és infinitament més important i millor que la política. Tres: els bars són els reis de l’economia. I quatre: els nens no existeixen. A Europa els fills són una qüestió d’Estat. A Espanya, no. A Espanya els fills són de les seves mames i els seus papes. Si tens problemes la resposta és clara: no haver-ne tingut. Grunyits a nens i nenes El dia en què, per fi, el Govern va permetre passejos als menors de 14 anys, un nen va sortir al carrer amb el seu germà i la seva mare. Feia tantes setmanes que no respiraven aire fresc que estaven pletòrics. Van agafar uns guixos i van pintar una xarranca a la vorera. Una veïna, bastant gran, va començar a cridar. «Això no es fa», els va grunyir la dona, que probablement no sabia que l’innocu guix se’n va amb la pluja. En els primers dies del confinament, a l’Emma (7 anys), una altra veïna li va dir entre crits que no tornés a treure el patinet al terrat de casa. Ja en la fase 2, al Mario (5 anys) un senyor molt gran li va començar a fer escarafalls al supermercat perquè no portava mascareta (l’ús del qual no és obligatori en menors de 6 anys). L’avi portava la seva mascareta per sota del nas però la culpa de tots els mals la tenia aquest nen. Aquesta mateixa criatura que –tres mesos després– continua sense poder pujar als gronxadors del parc. Ni anar a l’escola. El pla de desescalada analitza amb bisturí la tornada a l’acció de bars, restaurants, discoteques, revetlles i places de toros. La desescalada educativa existeix. Però només sobre el paper. I això que el Govern ha anunciat 2.000 milions del fons Covid-19 per a educació. Dilluns, primer dia d’obertura d’un institut de Madrid, poquíssims estudiants hi van anar. A tots se’ls va mesurar la temperatura. «Si estàs a 37 te’n vas a casa», deien els responsables del centre als estudiants. Hauria estat bé que el noi li respongués que es considera febre a partir de 38 graus. ¿Prenen la temperatura als clients dels bars? ¿Els fan netejar-se les sabates en una alfombra amb desinfectant? ¿Els tracten com si fossin empestats? ¿Està passant a les escoles el mateix que a les terrasses, on de vegades cal esperar fins a dues hores per asseure’s en una taula? En un bar a les dues del matí ¿es respecta la distància interpersonal, bàsica per combatre el coronavirus? Una pandèmia és un assumpte gravíssim. Cada pas que es fa per combatre-la ha d’estar recolzat per la ciència. Una escola és un espai tancat –no a l’aire lliure– i té al seu interior milers i milers de persones. No és fàcil emprendre la desescalada. Però hauria de ser una prioritat política i no ho és. Aquest Nadal els Reis d’Orient haurien de deixar sota l’arbre de la Moncloa un únic regal, el llibre ‘Per què la infància, de Francesco Tonucci. Els seus arguments són tan poderosos que la persona que el llegeix mai torna a pensar que un nen és un infraésser.

No és país per a nens

La criança i l'educació són les dues coses més importants que fem com a societat, però la pandèmia ha demostrat que la infància no importa a ningú

El més llegit