Xavier Vilajoana: "Hem de pensar en les pròximes generacions, no en les pròximes eleccions"

La seva estrena al capdavant de l’APCE va ser només uns mesos després que la llei del sòl no fos aprovada al Congrés. ¿Continua sent una reforma necessària? ¿És optimista amb una potencial aprovació? Amb les aritmètiques actuals, ho veig complicat. Hi ha hagut ja dos o tres intents d’aprovació, sense èxit. En política, les aritmètiques canvien d’un dia per l’altre, tant si hi ha eleccions com si hi ha altres interessos. Per nosaltres no serà, continuem intentant-ho i parlant amb tots els partits polítics implicats per conscienciar i convèncer-los que és una llei eminentment tècnica. Es tracta només d’esmenar un parell d’articles que tenen paralitzada la gestió urbanística del nostre país. És una enorme irresponsabilitat no aprovar aquesta llei del sòl, que en el seu contingut està àmpliament consensuada. ¿Quina repercussió tindria aquesta reforma en el mercat? Suposaria desbloquejar de cop planejaments amb 30.000 vivendes, que estan cada un en la seva fase corresponent i no ens podem permetre tenir paralitzats. En tots els planejaments hi ha projectada vivenda pública i vivenda de protecció oficial. Les diferents administracions públiques són una part afectada en aquest sentit. La llei del sòl és la mesura que més impacte tindria a mitjà termini. El sector està vivint un moment esplèndid. Mai s’havia construït tant des del 2012, tampoc vivenda protegida. Aquesta és la part positiva, però les xifres sempre cal mirar-les en valor absolut i en valor relatiu. Si s’augmenta la producció un 100% passant d’un a dos, perd valor i consistència. Partíem d’un punt molt baix i encara estem en uns nivells absolutament insuficients. Hauríem d’estar multiplicant per dos la producció de vivenda, com a mínim, i aquest és el repte que tenim per davant. ¿Fins quan creu que la demanda pot aguantar pujades interanuals del preu de la vivenda nova del 10%? Els compradors no poden aguantar increments del 10% anuals. Estem en un moment de tensió màxima entre oferta i demanda, però el nostre sector va molt lligat a altres decisions que es prenen. Per exemple, ara que està a sobre de la taula la reducció de la jornada laboral a 37 hores, Espanya té un nivell de productivitat baixíssim, comparat amb altres països de l’entorn europeu, i això provoca que els salaris no puguin créixer a la velocitat en què haurien de créixer. L’esforç per accedir a una vivenda és un quocient entre els ingressos d’una família i el cost d’adquisició. Es pot disminuir aquest esforç o bé limitant el valor de l’immoble o bé augmentant la productivitat i, per tant, augmentant els salaris reals de la gent. Potser hauríem d’esforçar-nos i prendre decisions per millorar productivitat, per millorar activitat econòmica i que, per tant, les empreses puguin pujar els salaris als seus treballadors. L’APCE defensa que es podria abaixar el preu de la vivenda si les administracions públiques rebaixessin els impostos a la promoció. Sí. A més, és un tema que afecta els tres nivells de l’Administració: estatal, regional i local. Ningú està dient que calgui eliminar els impostos a la producció de vivenda, perquè seria absurd. L’altre dia vam presentar un informe a Catalunya, exportable a qualsevol altra comunitat autònoma, en el qual posàvem sobre la taula que només es destina un 25% dels impostos recaptats de cada vivenda a polítiques de vivenda. ¿Quines altres opcions hi ha? La política és reticent a reduir tributs. Si es decideix no fer-ho, també es poden donar incentius fiscals als actors que posin vivendes de lloguer en el mercat. Desgraciadament, això necessita una entesa entre el Ministeri d’Hisenda i el Ministeri d’Habitatge, que són entitats independents. Tots són vasos comunicants, però normalment l’última baula és Hisenda, també a nivell municipal i autonòmic. ¿Veurem baixades de preus en la vivenda en algun moment? Els promotors venem les vivendes al preu que el mercat ens deixa. És a dir, en el moment en què hi hagi prou oferta, els preus s’estabilitzaran o baixaran. Però, mentre el desequilibri entre oferta i demanda sigui tan alt, és molt complicat que això pugui passar. Des del Govern espanyol s’ha reobert el debat de la liberalització de la vivenda protegida. ¿Quina opinió té sobre aquest tema? Crec que qualsevol vivenda que es desenvolupi utilitzant un sol euro dels impostos de tots els espanyols ha de beneficiar els ciutadans. En aquests casos, soc partidari que el règim sigui permanent. Una altra cosa són les vivendes de protecció oficial privades, que són el 90% del total, que avui dia no reben cap ajuda per part de l’Administració pública. Sense sortir del Ministeri d’Habitatge, ¿ha notat algun gir ideològic aquesta legislatura? Sí, però tinc el dubte de si és per voluntat pròpia o per obligació de la pròpia realitat, que els ha fet adonar-se que no poden solucionar el problema de l’habitatge només des de l’Administració sense tenir en compte el sector privat. Ara ens truquen, ens requereixen, ens consulten i ens informen. Vull pensar que comencen a voler-nos, però crec que és perquè ens necessiten. En matèria de vivenda hem de pensar en les pròximes generacions, no en les pròximes eleccions. Això no vol dir que no s’hagin de prendre decisions amb un impacte a llarg termini, però en cal prendre d’altres pensant en el mitjà i en el llarg.

El més llegit