Catalunya salva el tancament de fàbriques però perd ocupació industrial

A finals del 2009, quan la gran crisi econòmica i financera provocava acomiadaments massius i tancaments per tot Occident, la multinacional Lear va anunciar que clausurava la seva fàbrica de Roquetes (Baix Ebre) i que enviava els seus més de 500 empleats al carrer. Un tancament traumàtic per a totes les Terres de l’Ebre, comparable al que podria representar la clausura de la Seat per al Baix Llobregat. Malgrat les manifestacions multitudinàries, a les quals van acudir més de 15.000 persones, una vegada abaixada la persiana va quedar el no-res, seca la font d’ocupació i riquesa que alimentava –directament o indirectament– gran part del territori. Després d’aquest tancament, la intervenció pública per buscar un substitut que omplís el buit que va deixar Lear va ser escassa i poc eficient. L’Ajuntament de Roquetes, per exemple, va comprar els terrenys a preu de saldo. «¿De què et serveixen els terrenys si no tens ningú que hi vingui a fer res?», ironitza una persona que ha participat en desenes de reindustrialitzacions a Catalunya. ¿Què vol dir reindustrialitzar? En el seu sentit més simple és, davant el tancament d’una fàbrica, buscar una altra empresa que es quedi amb els terrenys, mantingui activitat industrial i doni ocupació al màxim de treballadors de la factoria tancada. Solen ser històries marcades per les protestes, acomiadaments habitualment traumàtics, disputes per milions en indemnitzacions i en les quals apareixen una sèrie d’entabanadors i especuladors que cobegen un actiu que, en ocasions i després de l’esforç conjunt de companyies, sindicats i administracions, acaba amb una altra indústria agafant el relleu i garantint part dels llocs de treball. A Lear no hi va haver reindustrialització i el seu tancament va generar una depressió econòmica a la regió que no va començar a remetre fins anys després quan, entre d’altres, diverses empreses de pes –el fabricant d’ampolles de cartró Jabil, el productor de les amanides Florette i la fusta Kronospan– es van instal·lar al polígon Catalunya Sud. Un polígon promocionat per la Generalitat... però per ubicar-hi una acereria que mai va arribar a construir-se. El tancament industrial més important en la història recent de Catalunya ha sigut el de Nissan, que el 2020, després d’anys de desinversions i acomiadaments, va decidir tancar les seves factories de la Zona Franca, Montcada i Reixac i Sant Andreu, amb què va deixar 2.500 treballadors al carrer i va provocar un forat de diversos milers més en les seves empreses proveïdores. La manera mitjançant la qual empresa, treballadors i Administració van enfocar l’esmentada clausura va ser molt diferent de la de Lear i ha seguit les pautes del que s’ha vingut a definir com a «reindustrialització». Saldo negatiu en ocupació Catalunya, històrica potència industrial, ha vist com durant les últimes dècades algunes de les seves factories més icòniques han anat tancant, com la Sony a Viladecavalls, la Delphi a Sant Cugat del Vallès, les Robert Bosch de Lliçà d’Amunt i Castellet i la Continental Automotive de Rubí. En algunes d’aquestes ubicacions hi ha avui projectes de futur, que donen ocupació de qualitat a centenars de persones, mentre que en d’altres només queden naus buides o un descampat amb què especularà un inversor. I és que les operacions de reindustrialització deixen un balanç agredolç, amb més èxit a l’hora de salvar factories que, a curt termini, per compensar la destrucció d’ocupació. Segons dades recopilades pel sindicat CCOO de Catalunya, de les 10 grans reindustrialitzacions de les quals han participat en els últims 10 anys, s’han perdut uns 6.300 llocs de treball i amb els nous projectes només s’han compensat uns 2.850. És a dir, la taxa de reemplaçament és del 45%. «La generació d’ocupació és baixa, trobar una empresa amb consciència social i que es preocupi realment que allà on tanca s’implanti algú és difícil i l’Administració, sense una llei que obligui a reindustrialitzar després d’un tancament, dona per al que dona», es queixa el secretari general de la federació d’indústria, Josep Rueda. Que la indústria cada vegada estigui més automatitzada i sigui poc intensiva en ocupació provoca que aquestes professions que abans eren sinònim de bons sous i estabilitat siguin cada vegada abundin menys. Són processos traumàtics i l’objectiu d’una reindustrialització és mitigar el dany Juanjo Berbel Soci de la consultora Metyis «Són processos traumàtics i l’objectiu d’una reindustrialització és mitigar el dany, però per molt bé que surti no deixem d’estar davant un procés traumàtic», explica Juanjo Berbel, soci de la consultora Metyis. «El saldo d’ocupació sol ser negatiu, ja que es prioritza buscar un projecte industrial sòlid, que pugui durar dècades, que un que faci servir molta gent», apunta Marcos Huergo, president d’LHH Espanya. Entre les dues consultores han participat en pràcticament tots les tancaments i reobertures de les grans indústries catalanes de l’última dècada. A diferència de França, on la indústria que se’n va està obligada a buscar-ne una altra que la reemplaci, a Espanya no existeix actualment cap llei que hi obligui. Això, sumat a l’actual legislació de l’acomiadament, que permet cessar pràcticament qualsevol si se li paga prou en indemnitzacions, complica la recerca de projectes empresarials que no deixin buida una regió quan tanquen. Una desinversió a Espanya és molt més fàcil que a França o Portugal / Marcos Huergo President d’LHH Espanya La manera de negociar per part dels sindicats en certs tancaments no ajuda a la reindustrialització, ja que prioritzen més diners per als que surten, abans que més facilitats per instal·lar una alternativa. «Ara com ara, una desinversió a Espanya és molt més fàcil que a França o Portugal, molt poques empreses que vulguin tancar no acaben aconseguint-ho», afirma el president d’LHH. Especuladors i «inventors» ¿Quin és el protocol quan tanca una fàbrica? La Generalitat de Catalunya, pionera en aquest ofici malgrat la pràcticament inexistent cobertura legal, té greixats des de fa anys una sèrie de mecanismes formals i informals per detectar quan una empresa comença a incórrer en impagaments, quan algun dels seus proveïdors o clients té problemes i aquests poden arrossegar-los o quan un esdeveniment d’abast mundial –com per exemple els aranzels– pot activar una sèrie de fitxes de domino que acabi suposant el seu tancament, segons expliquen des del Departament d’Indústria. Escollir bé és clau, segons coincideixen totes les fonts consultades per a aquest reportatge, ja que no falten especuladors durant el procés. Es presenten voluntàriament després del tancament d’una fàbrica, ja sigui interessats únicament en el sòl, com els va passar als treballadors d’Eurohueco, a Castellbisbal, que es van assabentar que un mes abans que la direcció els comuniqués el tancament ja havien pactat la venda dels terrenys amb una immobiliària. O per fer la mateixa activitat que qui se’n va però a menor preu i a costa de pitjors condicions per als empleats. Aquests «inventors», tal com es refereix un especialista en reindustrialitzacions, poden presentar-se amb idees estrafolàries, com va passar després de tancar la Nissan. Segons expliquen fonts coneixedores, hi va haver una empresa que deia que reconvertiria tota la planta de la Zona Franca per fabricar motors magnètics, una solució que promet energia infinita però que té una teoria que mai s’ha portat a la pràctica i és qualificada de pseudociència. ¿Com es pot trobar l’alternativa? En el procés de triatge hi juguen un paper protagonista la Generalitat i les consultores. La primera dona veus a través de les seves oficines a l’estranger. També d’empreses que s’han presentat a un concurs públic d’ajudes per créixer i els pot encaixar expandint-se absorbint un soci o antic competidor que mor. Les consultores acudeixen als bancs, que al seu torn pregunten a companyies clients, o directament a fons d’inversió que mouen capital en els negocis industrials. No obstant, hi ha candidats ideals que es perden pel camí. «Necessitem simplificar la burocràcia i accelerar els processos. No pot ser que hi hagi inversions que triguin tres anys a començar a posar la primera pedra de les seves fàbriques perquè l’Administració es demora amb els permisos. També necessitem reordenar i millorar els polígons, molts estan obsolets, mal connectats i amb fibrociment –agent cancerigen– al sostre. Ara que tant es parla de l’aeroport, podem tenir les millors infraestructures del món, les estratègies de captació que ja tenim són excel·lents i l’ecosistema de talent també, però sense polígons hàbils no s’hi instal·larà ningú», afirma el secretari general de Cecot, Oriol Alba. Segons l’experiència de Metyis, empreses mitjanes europees o pimes locals són les que més freqüentment s’acaben quedant una factoria que tanca. L’Àsia, potència inversora a l’alça i que a través de Chery ha protagonitzat la gran reindustrialització de Nissan, sol preferir un terreny buit per començar de zero. Des d’LHH volen redirigir aquesta voracitat inversora cap a les reindustrialitzacions i expliquen que estan ultimant missions diferents països d’orient amb aquesta finalitat.

Catalunya salva el tancament de fàbriques però perd ocupació industrial

L’economia catalana està aconseguint salvar la gran majoria de factories que clausura, però no aconsegueix compensar tota la feina que es destrueix en el procés

El més llegit