Les traves de la burocràcia i la falta de mà d’obra

El preu de la vivenda no comença en l’obra. Comença molt abans, en l’adquisició del terreny, un factor que pot representar entre el 30% i el 40% del valor final de l’immoble i que pot superar fins i tot el 50% en zones urbanes especialment tensades. Però a aquest factor se suma un altre gran coll d’ampolla: els temps administratius. De mitjana, "un promotor pot trigar entre sis mesos i un any per aconseguir una llicència d’edificació", assegura el president del Col·legi d’Arquitectes Tècnics d’Espanya, Alfredo Sanz. Aquest retard, tot i que intangible, es tradueix en costos. Segons l’Associació de Promotors Constructors d’Espanya (APCE), cada mes de demora pot suposar un sobrecost d’entre un 0,5% i un 1% del valor total del projecte, per despeses financeres, personal o l’encariment de materials. "És una espera injustificada, tenint en compte la digitalització i l’agilitat que tenen altres sectors", denuncia Sanz. Entre 10 i 15 anys El problema no s’acaba aquí. Fins i tot quan hi ha terra disponible, transformar-lo en urbanitzable i dotar-lo d’infraestructures pot trigar entre 10 i 15 anys. Així ho recull el Decàleg per abordar el dèficit d’habitatge, presentat dimecres pel president de la Generalitat, Salvador Illa, per promotors, arquitectes i constructors. Durant aquell temps, el terra es revaloritza i els marges exigits pels inversors creixen, de manera que s’encareix més el preu final. La falta de mà d’obra qualificada hi afegeix més pressió. El sector calcula que, per arribar a la meta de construir 600.000 vivendes, farien falta 700.000 treballadors addicionals per cobrir la demanda actual i futura, inclosa l’execució de projectes de rehabilitació i regeneració urbana. "La formació és el primer pas per reforçar un sector que ha perdut el 25,7% de les seves empreses en l’última dècada", alerta la directora gerent de la Fundación Laboral de la Construcción a Catalunya. Amb 17 seus territorials, va formar més de 14.000 persones a Catalunya l’any passat –i més de 100.000 a tot Espanya–, amb especial atenció a joves i dones, que avui amb prou feines representen l’11% de la plantilla sectorial. Amb simuladors de carretó, exoesquelets per reduir lesions i pràctiques en obra real, l’entitat busca trencar amb la imatge que la construcció és un treball "dur i brut" i mostrar un sector més tecnològic i segur que s’està començant a introduir en l’obra tradicional. Però amb actualitzar la imatge no n’hi ha prou si els mètodes continuen ancorats en l’etapa artesanal. El sector de la construcció, actualment, és l’activitat productiva menys eficient que existeix. Segons Sanz, el model tradicional arrossega conseqüències estructurals, com la "baixa especialització, condicions precàries, terminis d’obra dilatats i defectes recurrents". Cada projecte és únic El que això implica, en termes tècnics, és que cada projecte s’executa com si fos únic, sense elements estandarditzats ni processos replicables. L’alternativa, cada vegada més defensada per experts i col·legis professionals, és la industrialització del procés constructiu: traslladar a fàbrica la producció de plafons, mòduls i peces homologades que després s’acoblaran en l’obra. En termes afegits, segons l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITeC), el cost de construcció representa a penes el 29% del preu total d’una vivenda. La resta del preu es reparteix entre el cost del terra, que pot representar entre el 43% i el 44% del total, i les despeses de promoció –administratives, financeres, comercials i el marge de benefici que exigeix el promotor–, del 25% i el 30%.

Les traves de la burocràcia i la falta de mà d’obra

Els retards en els tràmits amb l’Administració i l’escassetat de professionals qualificats són dos grans factors que encareixen els preus dels projectes immobiliaris i, en conseqüència, que agreugen el problema de l’accés a la vivenda.

El més llegit