Cal ser sostenible i tenir consciència de l’impacte que la producció d’aliments causa en el planeta. Cal preparar-se per a un futur on, si volem sobreviure, no podrem menjar tanta carn perquè resulta que la carn, estrictament la carn, el teixit muscular, els tendrums, els menuts, també els ossos (per al caldo) que consumim, representen el 15% de les emissions globals de CO2. I com que per sobreviure també necessitem proteïnes i greixos i minerals, ara resulta que assistim a la revolució dels aliments que volen fer veure que són carn sense ser-ho. Cada vegada que llegeixo una notícia sobre «carn cultivada en un laboratori» o «carn vegetal» es produeix una petita implosió en el cervell. És un trompe-l’oeil al qual potser ens haurem d’acostumar en el futur. Allò que sembla el que no és, per no parlar dels insectes triturats que també ens empassarem o de les algues marines que esdevindran substituts del filet de vedella.

Cal ser sostenible, però resulta que recórrer als cultius ecològics o a les «solucions tecnològiques futuristes», com les anomena Ferran Adrià, és car. Com diu ell mateix, «jo compro productes ecològics perquè gràcies a Déu m’ho puc permetre». No he trobat enlloc una millor definició d’una activitat que neix de la bona fe, però que no soluciona el problema. La solució, també ho diu l’ànima d’El Bulli, és començar a parlar de les «coses d’estar per casa». És a dir, oblidar-se dels invents i de les receptes per a astronautes i tornar a l’estricta modèstia del producte fresc, del mercat de cada dia, d’una cultura que ens ensenya que és millor menjar una poma que no pas un alvocat, encara que sigui conreat a menys d’un quilòmetre de distància. Tornar a saber que les tomates són estiuenques i que els pèsols són primaverals i que no sempre podrem menjar maduixes, perquè la natura i la verdura tenen cicles que s’han de respectar. Practicar el sentit comú i, com qui no vol la cosa, entendre que menjar i cuinar són, també, el fonament d’una civilització i no pas una excursió als límits de la versemblança.