Tinc unes rutines de treball que em fa por trencar per si passa alguna cosa. El problema és que, si no les trenco, no passa res. Visc atrapat, doncs, entre la por que passi alguna cosa i que no passi res. De vegades, el que passa és un esquinç. L’altre dia vaig decidir deixar la feina a mig matí per visitar una exposició i em vaig torçar el turmell al baixar unes escales. Vaig tornar a casa com una criatura que haguessin sorprès fent campana i em vaig posar a treballar amb l’objectiu màgic que l’esquinç desaparegués. Però a les dues hores tenia el peu inflat, per la qual cosa vaig haver d’anar a Urgències, on, increïblement, em vaig trobar amb una persona que feia molt temps que intentava localitzar. Havia acudit a l’hospital també per un esquinç. Li vaig preguntar si se l’havia fet baixant les escales per acudir a una exposició de pintura. Va dir que no, tot i que tampoc em va donar detalls. De tota manera, l’esquinç era una coincidència suficient per posar-me a pensar. El meu error no havia sigut sortir de casa a deshora, sinó haver escollit el destí equivocat. Havia d’haver acudit directament al servei d’urgències, sense necessitat de l’esquinç. Però com podia saber-ho. Jo no ho sabia, en fi, però el destí sí, de manera que se les va arreglar perquè acabés on vaig acabar, tot i que a un preu una mica alt.