Trampejant el temporal

"Háblame del mar, marinero", implorava Rafael Alberti. I la nostàlgia insuperable de l’adolescent després d’abandonar el Puerto de Santa María (Cadis) per instal·lar-se a Madrid va fer que preguntés líricament al navegant "si es verdad lo que dicen de él, porque desde mi ventana no puedo yo verlo, porque desde mi ventana el mar no se ve". Són molts els pescadors d’aquell mateix mar que aquests dies han revisitat el poeta. Sospiten que alguns tecnòcrates i científics que van fer que la Comissió Europea es plantegés la reducció de la pesca al Mediterrani a només dos dies al mes tampoc entreveuen el mar des dels seus despatxos a Brussel·les. Que poc que saben del treball, de l’esforç, de la tradició i de l’art de la pesca a les aigües que van facilitar el primer encreuament de cultures de la història de la humanitat. Professionals preparats i conscienciats sobre els perills certs i contrastats que ens sotgen. Els efectes del canvi climàtic, sumats a la pèrdua progressiva de la biodiversitat i la necessitat de preservar la riquesa natural d’uns fons escurats en què els elements contaminants augmenten al mateix ritme en què la fauna desapareix, víctima de plàstics i mercuri. Professionals prou preparats, però massa acostumats a imposar els seus dictats i poc donats a l’intercanvi d’impressions, ara amb uns pescadors que assumeixen com a pròpies les crítiques habituals dels agricultors: la displicència intel·lectual i l’arrogància administrativa que menyspreen aquells que ignoren. Uns homes i dones que tenen marcats als solcs de la cara i a les empremtes dels dits la duresa d’una vida dedicada a portar als nostres plats la dieta més saludable. Al final, després d’una negociació extenuant, es va imposar el sentit comú. Durant l’any vinent, noves normes buscaran l’equilibri entre dues necessitats imperioses: preservar i pescar. Milers de famílies podran continuar vivint de la seva feina acolorint llotges i enriquint mercats. Tots reconeixen que la solució ha sigut possible gràcies a l’habilitat negociadora de Luis Planas Puchades (València, 20 de novembre del 1952). Preparació i capacitat El ministre valora l’acord com el més difícil dels sis anys al capdavant de la cartera d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Ho afirma amb satisfacció controlada, conscient d’haver nedat a contracorrent. Defensar la pesca d’arrossegament sembla ja incompatible amb el respecte pels llits marins. No obstant, tampoc ignora que la feina dels pescadors d’avui pot ser la gana de les seves famílies per a demà, si no s’adapten als nous temps i tampoc arriben als grans caladors oceànics. Allí d’on s’extreuen les varietats més comunes i consumides per a les quals s’amplien les quotes i que ja estan en línia amb els gustos de les famílies, que prefereixen la comoditat a les espines. Gran coneixedor de les procel·loses aigües comunitàries, Planas torna a sortir airós de la seva missió. No és estrany que gairebé ningú qüestioni la seva preparació, experiència i capacitat. Ni els seus opositors del PP, que li van llançar cants de sirena per ser alternativa socialista a Teresa Ribera. Competent i sagaç, el ministre no els va fer cas per veure’ls com toros blaus en la primavera del mar. On el sol és el caporal i les mantellines, els núvols que mou el temporal.

El més llegit