El dimoni en els detalls

Moltes de les mesures més populars de política de vivenda ens sonen molt bé i estan plenes de bones intencions. Però el diable està... en els detalls. Sona bé la regulació dels lloguers. Però en aquestes mateixes línies vam explicar que l’evidència científica deia que portaria a una reducció en l’oferta de vivendes de lloguer. Aquesta setmana hem sabut que, en el primer trimestre de la regulació dels lloguers de la nova llei de vivenda (que avui dia només Catalunya està adoptant), el preu dels lloguers es va reduir un 5,1%, que és una bona notícia...¡però l’oferta es va reduir en més d’un 15%! La ciència és tossuda. Sona bé que un 30% de qualsevol nova promoció, a partir de 600 m2 de sostre i en totes les rehabilitacions, s’hagi de reservar per a vivenda en règim de protecció pública. L’Ajuntament de Barcelona ho va decidir el 2018. El resultat ha sigut que aquesta imposició només ha generat, en 5 anys, 144 pisos dels 1.670 previstos (i només 22 d’executats). Alguns dels concursos han quedat deserts. Un fracàs, sens dubte. Es poden citar diversos motius que es resumeixen en un: si la iniciativa privada no se suma a una normativa, és que no li resulta rendible. I no parlem de poc o molt. Si no es presenta ningú a un concurs és que per a ningú és rendible. Òbviament, aquest 30% redueix la rendibilitat de la promoció i cal buscar vies perquè els promotors no tinguin com a única sortida repercutir aquests costos en el 70% restant. Una sortida podrien ser els "bons densitat", que permeten als desenvolupadors construir més metres quadrats dels que permet la regulació del terra en aquesta zona. Una altra, incentius fiscals (com reduccions en l’IVA) o les cessions de terra en altres zones per compensar, o la monetització d’aquest 30% per part dels constructors a partir dels resultats de l’obra. Es tracta de fer flexible la norma on no és rendible. I just en aquesta línia van les propostes de Collboni. També aquesta setmana hem assistit a l’anunci de Salvador Illa d’invertir 4.400 milions d’euros durant la legislatura per a la construcció de 50.000 vivendes socials l’any 2030. El Govern dissenyarà un programa les bases del qual se centren en la creació de més solars disponibles, més rapidesa d’execució i finançament, ja que es preveu garantir el finançament tou de l’Institut Català de Finances en totes les promocions de construcció de noves vivendes públiques amb una primera línia de 500 milions d’euros anuals. Tots aquests aspectes són molt positius... i van en la línia de les polítiques que es necessiten. Ara bé, no n’hi ha cap a cost zero. Espanya –i Catalunya– dediquen un 33% dels recursos que dedica de mitjana la Unió Europea a política de vivenda, de manera que per als nostres polítics la vivenda no ha sigut important, més enllà del debat i les regulacions estèrils. Aquest anunci sí que posa la política de vivenda on ha de ser, entre les prioritats (també pressupostàries) del Govern. Ara "només" queden... els detalls. Aposto que sí, que aquesta vegada guanyem al diable.

El dimoni en els detalls

En el dia d’avui, per als nostres polítics, la política

de vivenda no ha sigut important, més enllà del debat i les regulacions estèrils

El més llegit