Gustavo Demarco: "Empresaris, retinguin els empleats veterans"

L’envelliment és un desafiament econòmic imminent a Espanya (i més enllà). S’estima que el 2050 hi haurà dues persones actives per cada tres de més de 65 anys. Un gran problema, sostenir tanta gent. L’economista Gustavo Demarco (Córdoba, Argentina, 1958), el màxim expert global en sistemes de pensions del Banc Mundial i col·laborador de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, dona algunes claus de futur. Està a punt de fer 67 anys i encara continua treballant. Continuo perquè m’agrada la feina, no sento que l’edat hagi perjudicat les meves capacitats i de moment ningú m’ha donat senyals del contrari. No obstant, segons les normes del Banc Mundial, em jubilaré el 5 de febrer del 2025. Tastarà la seva pròpia medicina. Buscaré feina com a consultor i ho combinaré amb una mica més d’oci. Deixar de treballar d’un dia per l’altre no és una bona idea. En el futur, els sistemes de pensions permetran una transició gradual. ¿Ha trobat la fórmula ideal? Tenir estalvis, no esperar guanyar de l’Estat o del pla de pensions del Banc Mundial el mateix que guanyem en actiu. Una de les coses que vaig planificar és acabar de pagar la hipoteca abans de jubilar-me, de manera que deixés de pagar una suma equivalent al 30% dels meus ingressos. Si aconsegueixo un ingrés del 70% del salari, em quedaré igual. No és el cas de la majoria, i ho sap. En la majoria de països on se centra el Banc Mundial, els graus d’informalitat laboral de la població superen llargament el 50% de la força de treball, però hi ha gent que, tot i que no cotitza de manera regular, té una certa capacitat d’estalvi. En el cas dels més pobres, no queda cap altra opció que alguna mena de subsidi . El problema és identificar qui són els més vulnerables; fins i tot a la classe mitjana en edat avançada se senten vulnerables o pobres, perquè els seus ingressos no són els que eren. I l’envelliment avança. Hi ha d’haver una legislació que empari l’opció de continuar treballant després d’haver arribat a una certa edat. L’ocupador ha d’estar disposat a contractar gent de més de 50 anys i els joves no han de sentir que els sèniors els estan prenent la feina. La realitat mostra el contrari. Diversos estudis demostren que si es compara la productivitat d’un treballador jove amb la d’un de sènior, la del jove és més alta; però si els posa junts, la productivitat és més alta que si reemplaça el vell per un altre jove. La cohesió en un equip de treball s’aconsegueix quan es posa el jove que vol aprendre ràpidament amb un sènior que no té tanta ansietat. Digui-ho a l’empresariat. A l’empresariat li dic: "Contracti el veterà a temps parcial i pagui-li menys del que paga al jove, però retingui’l". Això de pagar-li menys... Personalment, preferiria tenir una combinació de pensió més baixa amb la meitat del sou en la meva activitat. No pensem en polítiques per a vells o per a joves, pensem en polítiques que promoguin l’augment de la força de treball. Lògicament, això planteja un canvi d’actitud. ¿Per evitar un conflicte generacional a l’oficina? Existeix una famosa fal·làcia, la lump of labour fallacy [de la porció de treball], que consisteix a pensar que una persona que es manté més temps al mercat laboral està prenent feina a un jove. ¡És mentida! Al sector privat, el que determina que una empresa contracti un jove és que estigui creixent, no que tingui un vell menys. No ha parlat dels que no volen continuar treballant de valent. No tinc cap argument per convèncer les persones que han de treballar fins als 70 anys o més, però no poden cobrar el que cobraven abans ni remotament. A més, les pensions públiques són una font d’inequitat. Es consideren un avenç social. Imagini una senyora que neteja la seva oficina té la mateixa edat que vostè i va entrar a treballar en el mateix moment. Vostè va tenir una progressió i la pensió, en molts casos, pren com a referència el millor salari i no la mitjana de tota la carrera. La senyora sempre va tenir el mateix sou i, no obstant, quan es reparteix la bossa de les cotitzacions –a què van contribuir tots–, ella tindrà una pensió 10 vegades més baixa. Però, en realitat, la seva cotització no va ser 10 vegades més alta que la de la senyora. Colpejar la porta del pressupost públic per demanar diners és un sistema que només beneficia els que estan dins del sistema i no els que hi estan fora. Escolti, ¿on el podrem trobar quan es jubili de veritat? Entre l’Argentina i els EUA. Tinc una filla i nets a cada lloc.

Gustavo Demarco: "Empresaris, retinguin els empleats veterans"

Líder Global de Pensions del Banc Mundial

El més llegit