L’elecció sense consens trenca una ‘tradició’ iniciada el 2006

La tradició de consens entre el PSOE i el PP ha saltat pels aires amb l’elecció del ministre José Luis Escrivá per liderar el Banc d’Espanya, rebutjada de forma rotunda pel PP. Cal remuntar-se al 2006 per trobar un precedent semblant. L’Executiu de Rodríguez Zapatero va elegir llavors el seu secretari d’Estat d’Hisenda i Pressupostos, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, per substituir Jaime Caruana. El PP va rebutjar el nomenament de Fernández Ordóñez i el llavors ministre, Pedro Solbes, va descartar el seu candidat a subgovernador, José María Marín Quemada (professor d’Economia de la Universitat Complutense de Madrid que va participar en el tribunal acadèmic que va aprovar la tesi doctoral de Rodrigo Rato el 2003 i que més tard va presidir la CNMC amb el Govern de Rajoy). Per al lloc de número dos del Banc d’Espanya, Solbes es va decantar per un directiu de perfil tècnic del mateix organisme supervisor, José Viñals. El 2012, Fernández Ordóñez va avançar la seva sortida per les topades amb l’acabat de nomenar ministre d’economia, Luis de Guindos, a causa de la gestió de la crisi del sector bancari. L’avui vicepresident del Banc Central Europeu (BCE) va decidir tornar a la tradició de consensuar els relleus amb el PSOE: va elegir Luis María Linde com a governador i va acceptar la proposta dels socialistes de nomenar Fernado Restoy com el seu número dos, després de vetar prèviament el nom de Soledad Núñez, directora general del Tresor en època de Zapatero. Restoy tampoc esgotaria el seu mandat. Després de protagonitzar algunes desavinences públiques amb Guindos, va deixar el càrrec per presidir l’Institut d’Estabilitat Financera del Banc Internacional de Pagaments (BIS) de Basilea. El ministre va tornar a cridar el PSOE per substituir-lo i va acceptar nomenar subgovernador Javier Alonso, alt directiu del supervisor. Fa sis anys el PP i el PSOE estaven negociant la identitat dels substituts de Linde i Alonso quan Pedro Sánchez va anunciar el 25 de maig del 2018 la seva moció de censura contra Mariano Rajoy. Malgrat això, el 28 de maig, el ministre d’Economia, Román Escolano, va decidir proposar Pablo Hernández de Cos, llavors director general d’economia i estadística del Banc d’Espanya, com a nou governador. Als socialistes no els semblava malament la seva candidatura , però van considerar "insensat" que el Govern impulsés el seu nomenament a 48 hores d’un debat de la moció de censura que ja tenien la confiança de guanyar. Segons algunes fonts, el nom d’Hernández de Cos va ser suggerit a Escolano pel seu secretari general del Tresor, Fernando Navarrete, que després del canvi de Govern va passar a ser cap de gabinet del governador i que a principis del juny passat va ser elegit eurodiputat pel PP. El nou Executiu socialista es va poder rescabalar de no haver elegit el governador per tot just uns dies amb el nomenament de Margarita Delgado –llavors alta directiva de l’àrea de supervisió bancària del BCE– com a subgovernadora. Malgrat no conèixer-la personalment, la nova ministra d’Economia, Nadia Calviño, la va cridar l’agost d’aquell any perquè prengués possessió del nou càrrec l’11 de setembre. A principis del 2023, ja va estar a punt de produir-se una ruptura del consens. Calviño va sospesar no negociar amb el PP l’elecció de dos consellers del Banc d’Espanya que havien de substituir Fernando Eguidazu (al seu dia proposat pels populars) i Carmen Alonso (pel PSOE). Hernández de Cos la va convèncer altrament i finalment els elegits van ser Judith Arnal (excap de gabinet de Calviño) i Fernando Fernández (economista pròxim al PP).

L’elecció sense consens trenca una ‘tradició’ iniciada el 2006

L’últim desacord es va produir en temps de Zapatero, quan Miguel Ángel Fernández Ordóñez va substituir Jaime Caruana

El més llegit