Imparable llibertat horària

La gran afluència de ciutadans forans i locals als eixos comercials durant els caps de setmana ens torna a plantejar la possible conveniència d’una llibertat d’horaris més àmplia. Una qüestió recurrent des de fa dècades, i que sembla com si no ens atrevíssim a abordar definitivament. Potser per entendre el moment, resultaria útil començar per observar algunes de les grans transformacions que ja s’han succeït des que ens preguntem sobre aquesta ampliació en l’obertura. Així, en pocs anys ha emergit el comerç online, que, al no conèixer horaris, ja ha trencat moltes de les velles regulacions. Al seu torn, és cada vegada més elevat el nombre de ciutadans que, atesos els equilibris laborals i familiars que han de fer, només poden anar de compres els dies festius. A això hi afegim els nombrosos turistes que res saben d’obertures i tancaments, ja que, com qualsevol en vacances, fins i tot desconeixen a quin dia de la setmana es troben. I, finalment, ja són moltes les botigues que, per una raó o una altra, poden obrir fora dels horaris tradicionals. No obstant, aquesta aspiració a una obertura més àmplia es troba un doble rebuig frontal. D’una banda, el del petit comerç, que tem no poder seguir el ritme dels grans centres, i de l’altra, el dels que no volen renunciar al món d’ahir, en el qual tot resultava més predictible, des de la vida familiar fins a la feina. Sens dubte, hem de defensar aquest comerç tradicional i no aniria gens malament que les persones poguéssim recuperar algunes velles pautes perdudes que ens arrelaven i tranquil·litzaven. No obstant, aixecar un mur contra la llibertat horària no és la solució. Som davant unes dinàmiques imparables, que podem frenar a la desesperada o, en sentit contrari, assumir i deixar que cadascú faci el que vulgui. Però, entre una opció i l’altra, emergeix la més assenyada: conduir aquesta convenient ampliació de la llibertat, de manera que responguem a la demanda dels consumidors i, alhora, siguem capaços de protegir el comerç tradicional i d’evitar que aquest no tenir horaris se suporti en una pèssima qualitat del treball. Sobre el petit comerç, l’experiència d’aquests últims temps ens mostra com el seu futur passa per l’especialització i la proximitat, per reconèixer-se el client i l’empleat. Vegem el cas de les llibreries: s’anunciava la seva pràctica desaparició i no han fet més que multiplicar-se, especialment les que tenen al capdavant un llibreter que atén i aconsella. Pel que fa a la feina, els horaris intempestius i obrir en dies festius no es pot sustentar en uns empleats que accepten els sous i horaris que siguin per tal de guanyar pocs euros, com passa tan sovint en ciutats que ja tenen plena llibertat d’horaris. En aquest sentit, aspectes de la reforma laboral i les successives pujades del salari mínim constitueixen una certa garantia. En resum, la qüestió no és tan sols llibertat d’horaris; és encaixar la inevitable ampliació en l’obertura en la societat decent a la qual aspirem.

El més llegit