Un somriure rosegador

"Jo no vaig abandonar la política, la política em va abandonar a mi", ha dit diverses vegades Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda amb els presidents José María Aznar i Mariano Rajoy. Montoro coneix molt bé el partit i va conèixer molt bé els entorns dels dos líders, però sempre va mantenir certa distància respecte a les tribus de l’organització, sense comprometre-s’hi plenament amb cap. Tampoc va ser un azanarista de primeríssima hora, com Rodrigo Rato, Francisco Álvarez Cascos o Miguel Ángel Rodríguez. No obstant, va començar per allà, precisament, com a assessor d’Aznar al poc d’arribar a la presidència del Partit Popular. Procedent d’una família de classe mitjana acomodada de Jaén, Montoro va ser un jove llest i diligent que es va doctorar en Economia i va desenvolupar ben aviat un notable currículum professional: professor titular d’Hisenda Pública, subdirector del Banco Atlántico, director de Prospectiva i Estudis de l’Institut d’Estudis Econòmics. Precisament, va abandonar aquesta última responsabilitat per aconseguir l’acta de diputat el 1993, apadrinat per Aznar en persona. Durant els tres anys següents va ser el portaveu en matèria econòmica del PP al Congrés dels Diputats. Tot i que sembli inversemblant, va ser durant aquells anys quan va obtenir la càtedra a la Universitat de Cantàbria. I va demanar excedència immediatament. Els següents anys van ser els de la seva grandesa. José María Aznar guanya les eleccions el 1996 i el designa secretari d’Estat d’Hisenda. Quatre anys més tard passa a dirigir el Ministeri d’Hisenda, i després del zapaterisme, assumeix de nou la mateixa cartera entre desembre del 2011 i juny del 2018. Cap ministre d’Hisenda s’ha mantingut tants anys a la poltrona ni ha deixat una empremta tan profunda des de la mort de Franco. Cap tampoc va ser caracteritzat, com va fer l’Associació de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, com "el pitjor ministre de l’etapa democràtica espanyola". Va defensar la incorporació primerenca de l’euro, va apujar l’IRPF i l’IVA malgrat les promeses electorals "perquè el 2012 estàvem en risc de fallida", va treballar en la liberalització de sectors com les telecomunicacions, el transport o l’energia, va combinar amnisties fiscals amb la publicació de llistes de morosos i va defensar la política econòmica –i no només la fiscal– dels governs del PP amb una intel·ligència i energia no exempta d’ironia i sarcasme. Però Montero mai es va resignar a un perfil tècnic. Parlava de tot i ho feia molt sovint des de la supèrbia i la prepotència. Sembla disfrutar amb la seva antipatia. "Jo no soc ministre per ser simpàtic", va deixar anar una vegada amb una broma maliciosa en la mirada. Per sobre de simpaties i antipaties, el Tribunal Constitucional va anul·lar la seva reforma fiscal del 2012. Però llavors la política no el va deixar. Potser perquè Montoro ja començava a saber massa de massa gent. Etapa d’assessor Una vegada desplaçat el PP del poder per la moció de censura de Pedro Sánchez, va esgotar els seus últims mesos com a diputat i, acabada la legislatura, es va incorporar plenament a l’empresa d’assessorament jurídic i fiscal que havia muntat 12 anys abans, i que va començar a créixer com l’escuma. Fundada com Montoro Asociados, es va acabar dient, lacònicament, Equipo Económico, i finalment, Global Afteli. En el seu equip de direcció figuraven i figuren exsecretaris d’Estat, excaps de gabinet i exdirectors generals d’Hisenda i de l’Agència Tributària. La investigació va començar per la troballa casual d’alguns correus electrònics confiscats en un registre d’una altra causa. El que sospiten l’Audiència Provincial i la Fiscalia Anticorrupció és que el despatx de Montoro havia participat en una "suposada trama" que tindria com a objecte "influir" en reformes legislatives favorables a beneficis fiscals per a les empreses gasístiques englobades en l’Associació de Fabricants de Gasos Industrials. No és la primera vegada que Montoro i els seus socis tenen problemes judicials. Però la investigació sembla seriosa, i mentre avança cau una altra pedrada: Rodrigo Rato, enmig del seu penúltim judici, l’ha acusat de tenir coneixement que estava sent investigat i que seria detingut. De moment, l’exministre d’Hisenda no ha dit una paraula, però em sembla molt dubtós que vegem el somriure rosegador de Cristóbal Montoro en els pròxims mesos. Potser en els pròxims anys. Com va dir el mateix Rajoy entre el vertigen i el cansament: "¡Joder, qué tropa!".

El més llegit