El treball és, des de la revolució industrial, el mètode més eficaç de distribució de la riquesa. Tot i que alguns no el tinguin en compte, forma part del projecte de realització de les persones malgrat que hi ha treballs que no compleixen els mínims de dignitat. Des de la irrupció de la robotització, hi ha un debat latent sobre la redistribució dels temps de treball i d’oci. Lluís Racionero va pronosticar fa dècades que transitaríem de l’atur a l’oci. Però els pronòstics no s’ha complert. Els laboratoris d’idees sorgits des de l’àmbit de les ciències socials sostenen la idea que l’augment de la productivitat derivat de la mecanització dels processos productius no ha de retribuir únicament el capital, sinó també el treball. Com a model teòric pot funcionar, però la realitat no sempre és tan senzilla. El grau de mecanització de les tasques no és homogeni en tots els sectors. Moltes empreses tenen competidors en els quals, desgraciadament, el treball no té el nivell de protecció que té aquí. I en moltes ocasions la mecanització supleix altres carències de productivitat derivades de l’organització del treball, la falta de formació adequada o certs hàbits culturals.