L’Imperi xinès cavalca

Els millors espadatxins de la geoestratègia fan esgrima per dirimir si la Xina superarà o ja supera els Estats Units o si és que no. La mutació econòmica de la Xina té una mica de febre de l’or, com l’embranzida de Califòrnia el 1849, amb els buscadors de vetes daurades travessant els carrers enfangats de San Francisco per arruïnar-se en una partida de pòquer. Ara l’alcaldessa de San Francisco és a la Xina per promocionar la seva ciutat com a destinació turística. Són els girs que retoquen el món. Amb els de la febre d’or arribaren a San Francisco els culis –mà d’obra baratíssima– transportats per mar en pitjors condicions que el bestiar i pagats el mínim per posar els raïls de les línies transcontinentals. Els rufians de San Francisco els encalçaven per tallar-los la cueta. Ara mateix, les elits de la Xina tecnoautocràtica han estudiat en les grans universitats nord-americanes. Com sempre, la colònia xinesa va aconseguir assentar-se, laboriosa, estalviadora i intel·ligent. La Chinatown de San Francisco continua sent una de les grans presències asiàtiques a tot el món i encara un filó per a Hollywood. Pels carrers de Chinatown, les històries d’amor i d’odi, de guerres tribals entre xinesos i irlandesos, de crim i venjança, de finances i comerç, vici i virtut confuciana, tot anava al pas del gran drac i a mitja veu, amb dissimulació oriental. Fins allà arribaven els tentacles del personatge Fu Manxú, presumpte descendent de la família imperial xinesa. Entre tants altres horrors, el Gran Timoner que va ser Mao va liderar els seus súbdits a la fam de 1959-1961: van morir més de quaranta milions de persones. Amb Deng Xiaoping, supervivent de la revolució cultural maoista, la Xina va començar a obrir la seva economia i amb l’ingrés en l’Organització Mundial del Comerç va passar a ser una superpotència. I així fins a l’emperador Xi Jinping i la competència econòmica a fons amb els Estats Units, una carrera ara com ara sense photofinish. Si al final de la Guerra Freda es va pensar que la Xina aniria de cap a una certa transició democràtica, ja gairebé ningú ho considera una possibilitat. La tenacitat xinesa i la seva forma sense pluralisme de projectar-se a llarg termini acaba tenint una recompensa: d’anar a buscar culis per treballar a l’esquerada a voler atreure’ls com a turistes, la rehabilitació d’un imperi es confirma. És constatable a Àfrica, Amèrica del Sud, Atlàntic i Pacífic: comercien, construeixen, especulen. Pressionen amb persistència, ocupen posicions. Esperen a saber si el Despatx Oval serà per a Biden o Trump. No volen ficar-se en gaires embolics com Rússia. Intenten comprendre el sistema decisori de la Unió Europea. Arribaran més turistes xinesos a San Francisco, al museu de cera de Madame Tussaud, a l’Alhambra de Granada i a la plaça de Sant Pere. Per dècades seguirà la competència entre la Xina i els Estats Units. Aquí no tot està escrit. Sobre els poders de Fu Manxú al principi se’l temia com un dels enemics d’Occident però va acabar sent un aliat efectiu amb la Guerra Freda.

El més llegit