Catalunya avança en polítiques del temps a l’espera de la llei de l’Estat

El debat sobre els horaris amb què funcionem com a societat, i no només al treball o als hàbits d’oci, sinó també als centres educatius (sobre la taula de la Conselleria d’Educació hi ha la necessitat de revisar la jornada escolar), torna a ser d’actualitat després que Yolanda Díaz hagi fet al·lusió als horaris nocturns "irracionals" de l’hostaleria a Espanya i amb la jornada laboral de 37,5 hores sobre la taula de negociació amb els agents socials. "El debat el fem fixant-nos en la conseqüència, els horaris de l’oci, però aquests venen determinats perquè tenim horaris laborals tardans", adverteix Marta Junqué, coordinadora de la Time Use Iniciative (TUI), la plataforma que des del seu naixement el 2014 ha aconseguit posar a l’agenda política i social els conceptes de dret al temps i polítiques del temps. "El 2014 ningú parlava d’horaris, ni de dret al temps ni de polítiques del temps. Avui les administracions assumeixen el tema com a propi i els ciutadans també s’ho plantegen", resumeix Junqué. Al febrer, sense anar més lluny, la Generalitat, ajuntaments –començant pel de Barcelona–, la Diputació de Barcelona i l’AMB van renovar el seu acord perquè el dret al temps formi part essencial de les seves agendes. "És un compromís compartit", remarca Núria Vergés, directora general de Cures i Organització del Temps de la Conselleria d’Igualtat de la Generalitat, que insisteix que la reforma horària ha de venir de l’impuls conjunt de les administracions. "Moment crucial" "Estem en un moment crucial perquè avui tots ja som conscients que tenim un problema amb els horaris", remarca la coordinadora de TUI. Aquest moment crucial es basa en tres factors: la llei d’usos del temps que ultima el Govern central –i l’inici del qual és la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores– i que hauria de culminar el 2025 amb la negociació amb els agents socials; les dades que sortiran a finals d’aquest any de l’Enquesta d’Usos del Temps a Catalunya, que permetrà identificar necessitats; i la creixent consciència social. A aquest últim factor ha contribuït, apunta Junqué, "la pandèmia de la covid, el burn out col·lectiu i els joves, que reivindiquen el dret al temps". Amb el tema a l’agenda, i a l’espera de la llei d’usos del temps, a Catalunya les administracions ja fa anys que apliquen polítiques del temps. El Govern català, que ja treballa en un nou Pacte Nacional del Temps per Viure, compta amb la Xarxa Catalana pel Dret al Temps, de què formen part empreses, sindicats, entitats i municipis, i que té com a objectiu visibilitzar que el canvi és possible. Un exemple són les empreses que adopten organitzacions flexibles i compatibles amb la conciliació. Amb això tenen experiència a l’Ajuntament de Barcelona, que té en marxa des de 2006 la xarxa d’empreses Nus, que ja compta amb 150 empreses. "Han demostrat que és possible organitzar la jornada de manera diferent sense perdre productivitat. Els treballadors guanyen flexibilitat, estan més satisfets i això redunda en l’empresa", resumeix Sònia Ruiz, directora de Polítiques del Temps del consistori.

Catalunya avança en polítiques del temps a l’espera de la llei de l’Estat

Els experts insisteixen que la reforma ha de venir de l’impuls conjunt de les administracions

El més llegit