A l’atur amb més de 65 anys: «Ni puc jubilar-me ni em volen per fregar escales»

Derliz Ramírez va començar a treballar als 17 anys fent classes en una escola per a adults i, no obstant, avui als 67 anys no té prou temps cotitzat per jubilar-se. «Cada dia quan baixo al carrer veig una veïna, que ha de tenir pocs anys més que jo, asseguda a la terrassa d’un bar fent un cafè al sol. Ja deu estar jubilada. La miro i em dona una alegria...», explica des de l’enveja sana. La Derliz es troba la seva veïna de camí de la seva feina, que ara mateix és buscar feina. Una cosa que a Espanya no és fàcil per a molts i la dificultat de la qual augmenta amb l’edat. «L’esperança jo no la perdo», afirma, amb verb àgil i mirada decidida aquesta pedagoga amb més de tres dècades d’experiència. «Tot just arribar a l’entrevista em van dir que no tinc edat ni per netejar escales» Porta la mà embenada, per una lesió recent al túnel carpià, que se suma a alguna altra xacra pròpia de l’edat. «Vaig mirar de buscar feina cuidant avis, però el metge m’ho va prohibir. No puc aixecar pes», explica. Fa poc va tenir una entrevista en una empresa de neteja, on el reclutador la va enviar a casa tot just veure-la. «Em va venir a dir que no tinc edat ni per netejar escales», recorda. El nombre de persones aturades amb una edat de 65 anys o més s’ha multiplicat per cinc des de la crisi del 2008. I, malgrat que és encara un percentatge molt minoritari entre els tres milions de persones que busquen però no troben feina, la tendència situa aquests supersèniors com un col·lectiu a l’alça. Les últimes dades de l’EPA indiquen que hi ha unes 24.600 persones arreu d’Espanya amb 65 anys o més a l’atur, davant les 4.900 que hi havia el 2008. L’investigador de Fedea Florentino Felgueroso alerta que, donada la reduïda mida de la mostra, les esmentades xifres s’han de llegir més per la tendència, que prendre’s com una referència quantitativa. Luz Marina té també 67 anys i es va traient algun ingrés cuidant nens i arreglant peces de roba a veïns i coneguts. Gran part de la seva vida se l’ha passat com a costurera autònoma i fa uns anys va estar treballant d’interna a Itàlia, d’on va marxar fastiguejada dos anys després. «Un grup d’amigues es discutien per veure quant temps m’encarregava de cadascuna, com si fos de la seva propietat. A sobre pagaven molt poc. Em vaig plantar», recorda. «Em sento amb força, però amb els anys les caigudes, les lesions, triguen més a guarir i una no queda igual» Va tornar a Barcelona per ajudar la seva filla amb els nens i poc abans de la pandèmia va treballar cuidant avis en una residència de Sant Gervasi. «Ara no ho podria fer. Em sento amb força, però amb els anys les caigudes, les lesions, triguen més a guarir i una no queda igual», afirma. Explica que l’única entrevista de feina que ha tingut l’últim any va ser una que va aconseguir a través d’una empresa de treball temporal. «Quan em van veure arribar em van dir que s’havien confós i ni em van entrevistar», afirma. Derivades del ‘boom’ de migrants Va esclatar la pandèmia i Luz Marina va tornar a la seva Colòmbia natal, per passar allà els primers compassos del virus. Com ella, la Derliz tampoc va néixer a Espanya, sinó que és natural de Veneçuela. Totes dues van arribar ja veteranes a Barcelona una vegada es van reagrupar amb les seves filles, que van venir primer a la recerca d’un futur millor del que haguessin tingut als seus països d’origen. Allà acumulen dècades cotitzades, però aquí el seu historial és molt reduït. Això no els permet accedir a una pensió i els obliga a treballar si no volen dependre de les seves filles. Però trobar feina als 67 anys s’assembla a una missió impossible. La meitat dels aturats amb 65 anys o més són nascuts a l’estranger, quan entre el total d’aturats l’esmentada proporció és d’un de cada quatre. «Els joves no es fan una idea de com de complicat és buscar ofertes de feina per a nosaltres. Ara es fa tot per internet i jo no estic acostumada, la tecnologia m’atropella», explica la Luz. «Soc historiadora de l’art, somiava venir a Espanya de turista i veure aquesta meravella que és la Sagrada Família. I hi vaig arribar com a refugiada. Amb la pensió que cobro de Veneçuela no em dona ni per comprar-me una pack de llet, i encara menys per homologar el meu títol de pedagoga», explica la Derliz. Totes dues han trobat en l’associació T’Acompanyem un suport imprescindible, per compartir penes i l’extensa experiència que atresoren amb altres persones a les quals el mercat de treball es resisteix a donar una oportunitat. La situació de la Luz o la Derliz és una de les derivades de la nombrosa arribada d’estrangers més joves que ha sostingut durant els últims anys el ‘boom’ de l’ocupació i que serà clau perquè els nascuts aquí i ja jubilats (o encara per jubilar) continuïn cobrant la seva pensió durant les pròximes dècades, tal com reconeix el Govern en el seu últim pla pressupostari enviat a Brussel·les. Quatre de cada deu nous afiliats a la Seguretat Social ja són estrangers i, a diferència d’èpoques anteriors, molts d’ells arriben altament qualificats. I darrere d’ells venen, moltes vegades, les seves famílies. «No sabem com seran els immigrants en un futur, si vindran amb un alt nivell educatiu o no. Abans de la Gran Recessió principalment venien homes sense gairebé estudis per treballar en la construcció, ara veiem moltes dones amb una qualificació més bona i que troben feina a, per exemple, sanitat», apunta Felgueroso, de Fedea, en conversa amb aquest mitjà. Mercat laboral envellit L’augment d’aturats grans és una de les conseqüències de les transició demogràfica que viuen les societats occidentals. Els ‘baby boom’, més nombrosos, fan anys i venen seguits per generacions menys nombroses. Hi ha més sènior, tant jubilats, com treballant, com a l’atur. Tant en nombre, com en taxa. Fins al punt que a Espanya actualment ja hi ha més aturats més grans de 50 anys que menors de 30 anys, segons confirmen les últimes dades de l’INE. Quan abans d’esclatar la crisi financera i immobiliària els segons duplicaven en nombre els primers. Això, entre altres coses, està obligant els serveis públics d’ocupació a repensar els seus mètodes, ja que no tenen les mateixes necessitats ni perspectives un aturat que té 40 anys de vida laboral per davant, que un que en té entre 10 o 15. Les últimes mesures adoptades pel Govern van encaminades a allargar la vida laboral dels treballadors, incentivant que, aquells que puguin, es jubilin als 67 anys o fins i tot més tard. «Als països anglosaxons ja veiem una participació molt més elevada de les persones de més de 65 anys al mercat laboral», apunta Felgueroso. A Espanya la població d’ocupats supersèniors s’ha duplicat en l’última dècada. L’esmentat perfil és el de professionals altament qualificats, homes i que decideixen voluntàriament allargar la seva vida laboral per mantenir els seus ingressos. I en menor mesura aquells treballadors amb pocs anys cotitzats, majoritàriament dones, que necessiten acumular més temps en alta a la Seguretat Social per no veure’s penalitzats a la pensió, segons detalla aquest economista. I, entre aquests dos perfils, han anat guanyant a poc a poc pes aquells que necessiten acumular més anys cotitzats, però ningú els dona feina per fer-ho.

A l’atur amb més de 65 anys: «Ni puc jubilar-me ni em volen per fregar escales»

La taxa d’atur va pujar l’11,8% a l’estiu i l’ocupació va augmentar en 209.000 persones

Els treballadors que demoren la seva jubilació estan cobrant un xec mitjà de 20.500 euros

La paradoxa sènior: una societat cada dia més envellida que no contracta la seva gent gran

El més llegit