La cultura del presentisme allunya Espanya dels horaris laborals d’Alemanya i França

«Històricament a Espanya s’ha fomentat el presentisme», reconeix el secretari general de la patronal Pimec, Josep Ginesta. En un país que tradicionalment s’ha caracteritzat pels baixos salaris, una de les maneres d’ascendir era fent més hores que les estrictament marcades. Ja fos per complementar el sou amb hores extra o per acumular mèrits per a un futur ascens. Aquesta cultura d’escalfar la cadira, moltes vegades sense motiu, ha deixat la seva empremta més recentment pel que fa al teletreball. Una vegada els contagis per covid s’han tornat anecdòtics, moltes empreses han tocat el xiulet perquè els seus empleats tornin a l’oficina. Segons dades de l’INE, durant el confinament es va arribar a un pic de treball a distància del 19,1% dels assalariats, actualment perviu en un 13,1% i només la meitat d’aquests teletreballadors operen més des de casa seva que des de l’oficina. Mentre en països com Alemanya i Suècia està socialment mal vist quedar-se a fer hores de més i a partir de determinada hora és habitual que s’apaguin automàticament els llums de les oficines, a Espanya, quan cau el sol, gran part de la població ocupada segueix amb la seva jornada. Segons dades de l’OCDE, un treballador espanyol, de mitjana, fa 1.643 hores a l’any, 300 més que un alemany, 200 més que un suec i 140 més que un francès. És a dir, un espanyol a final d’any acaba treballant gairebé dos mesos més que un alemany. En aquest sentit, la jornada d’un espanyol és més semblant a la dels seus veïns peninsulars, els portuguesos, i mediterranis, com els italians i els grecs. «El nombre d’hores treballades en una fàbrica alemanya no és gaire diferent de les que es fan en una fàbrica espanyola o italiana. El problema és que aquí el pes de la indústria és molt menor i els serveis, especialment aquells que viuen cara el públic, són molt rellevants», apunta el professor d’Economia, Comptabilitat i Finances d’ESADE, Pedro Aznar. «Que siguem un país de pimes tampoc hi ajuda, ja que l’eficàcia organitzativa que pot assolir la gran empresa no està a l’abast de moltes micro o petites empreses», afegeix Ginesta. El tema de la jornada laboral ha entrat en campanya electoral. Partits com Sumar advoquen per reduir la jornada màxima a 37,5 hores setmanals –i equiparar-la amb la dels funcionaris–, mentre que el PSOE opta per habilitar incentius –que no ha concretat– perquè patronals i sindicats pactin pel seu compte i cada sector disminueixi les hores de feina. El PP, per la seva banda, encara no ha avançat propostes al respecte. Jornades tòxiques Les jornades laborals dels espanyols no només són llargues, sinó també són irregulars. I els joves són els que s’emporten la pitjor part en aquest sentit. Segons dades de l’INE, el 35,2% dels joves de menys de 25 anys treballen de manera ocasional o recurrent fins a última hora de la tarda. Segons aquestes mateixes dades, el 27,9% dels joves treballa de manera més o menys habitual els diumenges. Les llargues jornades de treball i la falta de descans entre jornades són dos dels múltiples factors que poden explicar una relació laboral «tòxica», en paraules del catedràtic de la UPF i codirector del JHU-UPF Public Policy Center, Joan Benach. Factors que, si se sumen a ritmes elevats de treball, falta d’autonomia i la inseguretat sobre ser acomiadat per algun error o falta o no renovat al finalitzar el contracte, poden acabar cremant el treballador. «Tenir males condicions laborals, de vegades de manera més sobtada, de vegades de manera més crònica, acaba calant al cos. És una relació tòxica que ens desgasta físicament i mentalment. Els treballadors amb pitjors condicions laborals tenen més infarts de miocardi, al contrari de la imatge popular que tenim de l’executiu atabalat», explica. No és casualitat, assenyala, que Espanya sigui el país de tot el món amb més taxes de consum de benzodiazepines per habitant. Benach va liderar un grup d’experts als quals el Ministeri de Treball va encarregar un informe sobre els efectes de la precarietat sobre la salut mental dels espanyols. Segons aquest informe, gairebé un 11% d’adults declaren haver consumit tranquil·litzants, relaxants o pastilles per dormir en les últimes dues setmanes. «La gent està molt picada», afirma. Avenços en conciliació En termes d’hores treballades, Espanya (i les economies occidentals en general) va anar disminuint intensament les jornades fins ben entrada la dècada dels 80, moment en què es van estancar. La reducció de la jornada anual és una de les matèries més espinoses en la negociació col·lectiva i els empresaris cedeixen amb més facilitat a l’hora d’apujar sous que de reduir hores, segons coincideixen fonts sindicals consultades. No obstant, sí que hi ha hagut avenços recents quant a borses d’hores. És a dir, la jornada no es toca, però sí que se sumen dies lliures. A això s’han d’afegir els canvis introduïts en matèria de conciliació. Per exemple, fins al 2007, els homes únicament tenien dos dies pel naixement d’un fill i actualment disposen de 16 setmanes, com les dones. L’assignatura pendent, segons assenyala la professora de Dret i Seguretat Social de la UPF Consuelo Chacartegui, és la flexibilitat en matèria de conciliació. És a dir, la capacitat dels treballadors per poder exigir a l’empresa una concreció horària o una distribució concreta per ocupar-se de fills o pares. «Actualment les companyies tenen massa poder per, unilateralment, distribuir la jornada», afirma. ¿L’ou o la gallina? Que Espanya té uns índexs de productivitat (PIB generat per hores treballades) allunyats de la mitjana europea és un fet objectiu. El perquè i el com corregir-ho requereix més debat. ¿Els treballadors espanyols treballen moltes hores perquè són improductius o són improductius perquè treballen moltes hores? Tornant a la composició sectorial de l’economia espanyola, l’investigador d’ESADE ho assenyala com un factor rellevant. És a dir, no és igual de productiva la indústria aeroespacial, escassa a Espanya, que l’hostaleria, abundant. «La intensitat tecnològica a Espanya és del 66,2% respecte a la mitjana de l’eurozona», afirma Aznar. És a dir, les empreses inverteixen menys en tecnologia. L’expectativa d’una jornada llarga, d’altra banda, també fa que els treballadors es dosifiquin més al llarg del dia per aguantar tantes hores. «Reduir la jornada laboral, per si, no augmenta la productivitat, sinó que és necessari un gran pacte de país per millorar organitzativament. De la mateixa manera que fa uns anys ens vam sensibilitzar amb els riscos laborals i ara els empleats es posen el casc i els caps vetllen perquè se’l posin, amb la productivitat i les hores de treball hem de fer el mateix», afirma el secretari general de Pimec.

La cultura del presentisme allunya Espanya dels horaris laborals d’Alemanya i França

Cremats a la feina, però sense renunciar-hi

Europa testeja com treballar menys mentre els EUA aspiren a tornar al segle XX

El més llegit