10 gràfics per entendre com arriben l’ocupació i els sous al Dia del Treballador

Un any més, les principals ciutats del món s’ompliran de manifestacions per commemorar el Dia Internacional dels Treballadors. La crisi de preus i la seva afectació sobre el poder de compra de qui ha de treballar per guanyar-se la vida seran el ‘late motiv’ de les marxes a Espanya. I és que en ple debat sobre si les empreses estan o no acumulant beneficis enmig de la tempesta, ningú discuteix que els salaris estan sent els principals pagans del repunt de preus. A diferència d’uns altres primers de maig, en què les centrals han focalitzat els seus discursos a derogar la reforma laboral del PP –un ‘hit’ que va ressonar gairebé una dècada–, les reivindicacions tant de les centrals majoritàries com les alternatives al bipartidisme tornen als clàssics: salari i ocupació. I és que el 2022 va ser un autèntic ‘annus horribilis’ per als assalariats, en tant que l’escalada de preus sense precedents recents va provocar la pèrdua de poder adquisitiu més important des de, com a mínim, el 1985, quan comencen a recopilar-se estadístiques de convenis col·lectius. Pugen els sous, sí, però bastant menys que els preus, especialment de productes tan sensibles i elementals com els aliments. Fins al punt que productes bàsics com el pa, els ous i la llet es van encarir entre quatre i set vegades més del que van pujar, de mitjana, les nòmines. Malgrat aquest ofec que representa la inflació per a moltes llars, els nivells de conflictivitat laboral estan actualment en mínims gràcies, en part, a mesures com l’increment del salari mínim interprofessional (SMI), avui en 1.080 euros bruts (en 14 pagues). Els sindicats no han aconseguit, de moment, doblegar les patronals via negociació col·lectiva, però el Govern sí que els ha imposat a les empreses pujades de l’SMI durant els últims anys que han permès a aquests treballadors, els més vulnerables, salvaguardar el seu poder de compra. L’alta inflació s’ha enquistat durant aquest 2023 i amenaça de tornar a disparar un fenomen engreixat després de la crisi del 2008 i que en els últims anys havia anat a la baixa: el dels treballadors pobres. És a dir, que malgrat tenir una feina no arriben a final de mes. De moment, l’auge dels preus ja ha obligat un nombre creixent d’empleats a retallar determinades despeses, com anar-se’n de vacances. Més d’un de cada quatre afirma que no es pot permetre pagar-se una setmana de vacances fora de la seva residència habitual. Si la pobresa laboral no ha repuntat és, entre altres coses, gràcies a la bona marxa de l’ocupació. El mercat laboral s’ha mostrat sorprenentment resilient a la tempesta de preus i les múltiples distorsions de la guerra d’Ucraïna. Espanya compta actualment amb 20,45 milions d’ocupats, segons les últimes dades EPA. És la xifra més gran de treballadors en actiu dels últims 15 anys. L’eterna assignatura pendent del mercat laboral espanyol són les elevadíssimes taxes d’atur, les més altes de la UE. Així com la bretxa salarial amb Europa s’ha anat matisant durant l’última dècada i la reforma laboral ha aconseguit doblegar la crònica eventualitat, Espanya segueix patint unes llistes d’atur amb més de tres milions de persones. En els últims mesos el nombre de cases amb tots els seus membres a l’atur ha tornat a repuntar i supera el milió, mentre que els aturats que fa més d’un any que busquen feina sense trobar-ne també segueix a l’alça. El principal avenç en aquesta carpeta està en l’atur juvenil, que s’ha reduït substancialment en els últims mesos. El 22,6% delsmenors de 30 anys estan sense ocupació, un nivell per sota del llindar previ a la covid, però gairebé el doble del percentatge que hi havia abans de l’esclat de la bombolla immobiliària. Després de passar-se una dècada reclamant la derogació de la reforma laboral del PP, CCOO i UGT ja van poder celebrar l’any passat la supressió de part d’aquesta norma. La mesura estrella de Yolanda Díaz i el Govern de coalició no va tocar el tema de l’acomiadament –fet que li va valer el rebuig parlamentari des de la seva esquerra–, però sí que va reestructurar les fórmules de contractació per acotar la temporalitat. I les dades reflecteixen que, indubtablement, ho ha aconseguit. El seu segon any de plena vigència, la reforma laboral ha aconseguit reduir l’eventualitat a pràcticament la meitat. Avui està en el 13,7% i abans de la covid estava en el 27%. La limitació en la concatenació de contractes i la supressió del contracte d’obra i servei expliquen gran part d’aquest descens. Mentrestant, l’Administració, que va a ritmes més lents que el sector privat, es troba immersa en el seu propi procés d’estabilització, a través de concursos extraordinaris de mèrits i d’oposició. Amb l’objectiu, a mitjà termini, de reduir l’eventualitat fins al 8%. El camí és llarg, especialment en serveis com la sanitat i l’educació, i és que la taxa de temporalitat actual supera el 30%. Si bé els salaris acapararan la urgència de les reivindicacions sindicals, la jornada i les noves fórmules del treball són el repte de futur del món laboral. La setmana laboral de quatre dies s’erigeix com el següent capítol al qual les empreses transitaran, sense que, de moment, pràcticament cap vulgui fer el salt a aquesta piscina. A mitjans d’aquest mes finalitza el termini perquè les pimes industrials s’apuntin al programa pilot del Govern per testar aquesta fórmula. El teletreball és una altra de les novetats laborals, que va irrompre amb la pandèmia i que ara s’està estabilitzant. Actualment el 13,3% dels ocupats treballen des de casa seva algun dia de la setmana. Un percentatge sensiblement inferior al gairebé 20% –forçadament– que hi va haver durant el confinament, però molt superior al que existia abans del virus. El repte de les empreses ara és pactar les condicions d’aquest teletreball i adaptar-se a la nova llei. Si bé és un tema mediàticament menys present i a què el Govern li ha dedicat notablement menys esforços legislatius, la sinistralitat laboral continua enquistada de manera crònica a Espanya. Cosa que constata la seva correlació amb els cicles econòmics, és a dir, quan puja la feina, pugen de nou les morts a la feina. Els sinistres mortals van repuntar l’any passat un 11%, fins als 826 morts a tot Espanya i 92 a Catalunya. A nivell de salut laboral, els treballadors estrenen aquest any, des de l’1 d’abril, nou protocol de baixes mèdiques. Ara ja no és necessari que els empleats que vagin al metge i aquest els doni la incapacitat temporal remetin posteriorment i en un termini de tres dies l’informe a l’empresa. La Seguretat Social se n’encarrega i, de moment, no està provocant incidents, segons fonts consultades de patronals i sindicats.

10 gràfics per entendre com arriben l’ocupació i els sous al Dia del Treballador

Daniel Susskind: «La irrupció de partits luddistes davant l’auge de la IA és totalment factible»

10 gràfics per entendre per què mig Europa està en vaga (i Espanya no)

El més llegit