Radiografia del diàleg social

Amb la reforma recent de les pensions, el Govern espanyol ha tancat el calendari legislatiu en matèria laboral per a aquest mandat. La coalició ha portat al BOE importants novetats, com la reforma laboral, la llei de teletreball i les pujades recents del salari mínim interprofessional. Algunes amb acord tripartit, d’altres només amb el suport dels sindicats. L’idil·li que el PSOE i Unides Podem han mantingut amb les centrals sindicals contrasta amb la posició de la patronal, que ha aplicat una estratègia pragmàtica en les seves relacions amb l’Executiu. Allà on ha pogut minimitzar danys i condicionar els compromisos electorals de la coalició, com amb la reforma laboral, hi ha acabat entrant a pactar. I en aquells àmbits on la pujada de costos per a les companyies estava assegurada, se n’ha desmarcat. La reforma laboral Tant important com inesperat, l’acord a tres bandes entre el Govern espanyol, la patronal i els sindicats per a la reforma laboral és un dels més importants de la legislatura. Després d’un any de vigència, les limitacions a la contractació temporal han revolucionat les estadístiques i Espanya, per primera vegada en dècades, s’està acostant a estàndards europeus. La CEOE va estar fora de l’acord en més d’una ocasió i hi va acabar entrant amb diferències internes. Que la reforma laboral no recuperés les condicions d’acomiadament –més avantatjoses per als empleats– prèvies a la reforma del PP va ser determinant per al ‘sí’ dels empresaris. Els sindicats van acceptar moderar les seves posicions i van avalar la norma, que els tornava poders en la negociació col·lectiva que havien perdut amb Mariano Rajoy. Pocs dies abans del Nadal del 2021 i després de més d'un any de negociacions es va crear el pacte, si bé la patronal va declinar «celebrar-ho» amb una foto de família. La reforma de la Seguretat Social Junt amb la reforma laboral, la de les pensions és l’altra gran novetat legislativa que deixarà el Govern aquesta legislatura. I, a diferència de la primera, els empresaris no l’han acabat avalant. L’arquitectura dissenyada pel ministre José Luis Escrivá per pagar les pensions dels ‘baby boomers’ se sustenta en un increment més elevat dels costos laborals de les empreses, que hauran de pagar més cotitzacions, especialment si tenen treballadors amb alts salaris. Aquí la pinça entre els sindicats i els partits a l’esquerra del PSOE va obligar Escrivá a modular la seva reforma i fer-la més garantista per als pensionistes i menys per a les empreses del que inicialment pretenia el ministre. La reforma de les pensions està pensada per desplegar-se gradualment fins al 2050 i no falten empresaris que esperen un canvi de cicle polític perquè el pròxim Govern la derogui. Primer pacte sobre pensions Si bé la CEOE no va avalar l’últim bloc de la reforma de les pensions, sí que va ser present en la firma del primer acord sobre aquesta matèria. Als jardins de la Moncloa, Pedro Sánchez va firmar amb patronal i sindicats derogar gran part de l’herència del PP i instaurar un nou mecanisme, així que cada any les prestacions pujarien d’acord amb el que pugés l’IPC. Això ha provocat que aquest any, amb els preus disparats, les pensions hagin pujat un 8,5%. El primer bloc de la ‘reforma Escrivá’ va introduir un sistema d’incentius i penalitzacions perquè els treballadors allarguessin la seva vida laboral i triguessin més a jubilar-se. Això va agradar als empresaris i els sindicats hi van transigir a canvi d’aquesta pujada automàtica cada any de les pensions segons l’IPC. El problema va venir quan el Govern espanyol va voler negociar fórmules per pagar l’augment de despesa que aquesta última mesura implica. I allà la patronal no hi va voler entrar. Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI) El ‘no’ de la CEOE a l’última part de la reforma de les pensions no va sorprendre ningú, ja que venia precedit per un altre ‘no’ de reveladores intencions. Escrivá va decidir anar negociant per capes la seva reforma i va deixar per al final les qüestions que implicaven una contribució més significativa per a les arques dels empresaris. Una d’aquestes va ser l’aprovació del que el Govern va batejar com el ‘Mecanisme d’Equitat Intergeneracional’. Aquesta fórmula consistia a augmentar les cotitzacions que cada mes paguen empresaris i treballadors a la Seguretat Social, per a així omplir la guardiola de les pensions. Inicialment els sindicats van acordar amb el Govern apujar aquesta contribució en 0,6 punts (0,5 a càrrec de les empreses) i durant 10 anys. «No s’ha pujat més perquè no cal», va defensar llavors Escrivá. Un any després ha tornat a pactar amb els sindicats apujar l’esmentada contribució el doble i fins al 2050. Els empresaris no van avalar ni la primera ni la segona mesura. SMI: idil·li al principi, desacords al final Si bé en el tram final de la legislatura els desacords entre el Govern i la patronal han sigut recurrents, no va ser així just quan el PSOE i Unides Podem van estrenar govern de coalició. La ministra de Treball, Yolanda Díaz, va sorprendre al cap de pocs mesos d’assumir el càrrec amb un primer acord amb sindicats i empresaris, quan determinades veus la caracteritzaven com un element perillós per als segons, donada la seva militància en el PCE. El president de la CEOE, Antonio Garamendi, va pactar amb CCOO i la UGT, apujar el salari mínim de 900 a 950 euros. Aquest increment va beneficiar més d’un milió de treballadors a tot Espanya i va iniciar un camí de pujades al llarg de la legislatura, de la qual posteriorment els empresaris s’han desmarcat. Pujada del salari mínim el 2021, el 2022 i el 2023 El 2021, el 2022 i el 2023 la patronal ha dit ‘no’ a pujar l’SMI. Aquest ha escalat fins als 1.080 euros bruts al mes, gairebé un 50% més de com estava quan Pedro Sánchez va entrar a la Moncloa. Uns 2,5 milions d’assalariats se n’han vist beneficiats, 250.000 d’aquests a Catalunya. Les desavinences del final de la legislatura entre el Govern i la patronal contrasten amb l’idil·li que va viure el diàleg social a l’inici. Un idil·li forçat per la urgència de la pandèmia, durant la qual es van arribar a pactar fins a nou pròrrogues dels ertos. Aquest escut social finançat amb gairebé 40.000 milions d’euros de l’erari públic es va allargar des del març del 2020 fins al març del 2022. Acords més enllà de la pandèmia Tot i que més enllà de la pandèmia també hi ha hagut acords tripartits. El nou sistema de quotes per als treballadors autònoms n’ha sigut un. Aquesta era una reforma pendent ja des de la legislatura passada i buscava corregir una anomalia històrica, segons la qual els treballadors per compte propi no cotitzaven segons com de bé o malament els anés el negoci, sinó triant la seva pròpia quota. D’altres van ser la llei de teletreball o la ‘llei Rider’, si bé amb les normatives d’igualtat la patronal es va acabar despenjant. El Govern ha fet del diàleg social una ensenya durant aquesta legislatura que s’acosta al final. Amb o sense acord, les grans normes que ha anat aprovant les ha anat negociant amb patronal i sindicats. Amb els segons ha mantingut un idil·li inqüestionable i han donat el seu ‘sí’ a totes i cadascuna de les lleis que els han plantejat des de l’Executiu. Amb la patronal la relació ha sigut més ambivalent. L’acord amb la mateixa s’ha produït quan les mesures no comportaven un cost directe per a les empreses o els recursos provenien de l’Estat. Per contra, i especialment a mesura que s’acostaven les eleccions, aquelles novetats que han obligat les empreses a pagar més, en la seva gran majoria han provocat que la CEOE es despengés de les negociacions. E

Radiografia del diàleg social

La patronal n’ha donat ‘una de freda i una de calenta’, mentre que els sindicats han acordat cadascuna de les mesures plantejades pel Govern espanyol durant la legislatura

El més llegit