L’efecte de la guerra d’Ucraïna en els negocis d’Espanya: «Venc més però no arribo a final de mes»

Més de 3.000 quilòmetres de distància entre Kíiv i Barcelona no han impedit que els efectes de la invasió russa calin en el teixit empresarial. La llum quatre vegades més cara, la inflació en nivells de rècord, el transport pels núvols i moltes matèries primeres disparades de preu per l’escassetat. A la tempesta que va desencadenar la covid només li faltava un conflicte bèl·lic a l’est d’Europa. I, un any després, les pimes encara ho noten: alguna per a bé, la majoria per a mal. Manel Llaràs, forner: «Venc com mai, però no arribo a final de mes» Quan Manel Llaràs va atendre EL PERIÓDICO el març del 2022, pocs dies després que Vladímir Putin decidís envair Ucraïna, estava fent números per veure si havia d’acomiadar o no un dels seus treballadors per quadrar balanços. A aquest forner les factures del gas i de la farina se li havien disparat amb el conflicte a l’est i no hi veia cap altra opció per esquivar els números vermells. «Al final vaig haver de fer-ho, no podia pagar tots els costos», reconeix. La seva família fa tres generacions que es dedica al centre de Lleida a un dels oficis més antics de la humanitat i actualment regenta dues fleques i una plantilla de 10 empleats. Quan les tropes russes van travessar la frontera ucraïnesa els costos se li havien duplicat. Avui són tres vegades més alts que abans de la guerra. Llaràs ha aconseguit tapar la possible fuga de clients, temptats pels supermercats i el seu pitjor però més barat pa. I això que no li ha quedat més remei que apujar preus, un 12%, en dues tandes, durant l’exercici anterior. Una xifra per sota de la mitjana, tenint en compte que el pa s’ha encarit un 13,5% l’últim any, segons les dades de l’IPC de gener. «De moment intento aguantar sense tornar a apujar preus. Sé que aquest any hauré de tornar a fer-ho, un altre 6%, però no sé encara quan, estic valorant el millor moment per no perjudicar els clients», afirma. Fa 20 anys Llaràs va passar d’alimentar els seus forns amb llenya, com s’havia fet tota la vida en la seva família, al gas. Més net i pràctic, però avui al centre de l’espiral de preus. «Fa un any que patim una agonia financera important. Amb un desgast acumulat... Estic content perquè ‘només’ pago la llum un 200% més cara que l’any passat. No més. ¡Però és que els preus no hi ha manera que baixin!», es queixa. El consum ha aguantat i l’hecatombe econòmica que més d’un va pronosticar per a aquest any encara no s’ha produït. El consum aguanta per ara i Llaràs explica que ha contractat una altra persona per suplir la que va haver d’acomiadar. «Aquest Nadal hem venut molt, com mai, però després fas comptes i no surten. A final de mes he hagut de demanar ajornar alguns pagaments», explica. «No tinc bones sensacions per a aquest 2023», afegeix. Susanna Visauta, industrial: «Les expectatives són bones, la incertesa total» L’optimisme o el pessimisme entre les empreses davant la persistent crisi de preus van per barris. De la mateixa manera que el forner Llaràs no manifestava bones sensacions per a aquest any, la directora d’administració de Suinsa, Susanna Visauta, diu que està «il·lusionada». «Tenim bones perspectives, teníem diversos projectes en desenvolupament que hem començat ja a fabricar i hi ha mercats que teníem aturats durant la pandèmia i que se’ns han reactivat», explica aquesta industrial, especialitzada en la fabricació mecànica de peces d’alt valor afegit. No obstant, reconeix que el rum-rum que li arriba de socis i clients «no és bo» i que afronta l’any amb «prudència». La seva empresa, una pime de 35 empleats –quan va atendre l’any passat EL PERIÓDICO n’eren 30– és altament dependent de l’acer, importat des d’Ucraïna, i de l’energia, amb els preus encara disparats. Visauta explica que l’any passat va aconseguir mantenir un contracte fix per a l’electricitat durant tot l’any, cosa que li va permetre, malgrat la pujada, tenir la certesa de quant pagaria pel quilowatt. Avui no l’ha pogut renovar en les mateixes condicions i cada mes revisa el comptador per saber a quant li ascendeixen les factures. «Quan truques per a una comanda et donen un preu quan preguntes i un altre quan tornes a trucar per encarregar-la. El del transport fins al mateix dia en què surt el camió no pot assegurar-te el preu. Visc en la incertesa total», manifesta. Malgrat aquesta boira, l’activitat de Suinsa va a l’alça. Ara comencen a fabricar per a Boeing peces per al tren d’aterratge dels avions, un sector que durant la covid va estar aturat i que ara torna a enlairar-se. S’hi sumen nous encàrrecs de dispositius mèdics per a oftalmologia o blísters per a una coneguda multinacional farmacèutica. «Estic il·lusionada, però també soc prudent. Els costos laborals ens han pujat molt amb la renovació del conveni del metall. I sé que depenc de més gent, que si a ells no els va bé poden engegar en orris les meves previsions. No descarto res per a aquest any», afirma. Robert Cot, comerciant: «La guerra ha influït com a excusa: si volguéssim, no ens afectaria en res» A penes 11 anys de trajectòria, i en cosa de dies, quan tanqui el seu veí, es convertirà en el tercer establiment més antic del principal carrer comercial del barri del Clot, a Barcelona. «Alguna cosa va malament», opina l’autònom en qüestió, Robert Cot, amo del colmado Autòctons. És clar que, d’aquesta dècada llarga, els últims tres anys han sigut de tempesta absoluta: la pandèmia –que d’entrada el va beneficiar per ser una botiga alimentària– combinada amb la guerra a Ucraïna s’ha acabat convertint en un augment de costos sense precedents. «Vaig estar de maig a novembre pagant més de 1.300 euros de llum al mes, quan la meva despesa habitual eren uns 300 euros i el meu màxim històric n’havien sigut 700», recorda aquest petit empresari, que també ha vist com puja el preu del producte que li arriba. I això que el seu negoci es basa en la venda d’alimentació que vingui sí o sí de Catalunya, com a límit del que ell entén per producte de km 0. És a dir que, a priori, no tindria per què haver notat un augment de preu derivat de l’encariment del transport de llarga distància o del dèficit de segons quins productes al tallar l’aixeta Rússia i Ucraïna. I no obstant, així ha sigut. «Som un país molt ric però depenem molt de les exportacions, això marca un preu de mercat, i els d’aquí han pujat al carro», analitza Cot. «S’ha fet una metàstasi d’un petit càncer i ara ja som tots a la roda del ‘si tu cobres 1 euro, jo 20 cèntims més’», assegura. «La guerra ha influït, sí, però com a excusa, si realment volguéssim, no ens afectaria en res», diu Cot, que fins i tot amb aquesta condició de proximitat fa mesos que compra més car. La conseqüència ha sigut veure reduïdíssims els seus marges, perquè ha intentat apujar el preu el just, i transformar el contracte a temps complet del seu únic empleat en una mitja jornada. «El que tingui una mica de matalàs ho pot suportar, el que no en tingui, impossible», opina Cot. «Els costos són molt alts i el lliure mercat no és tan lliure», lamenta, en una lectura en la qual no hi ha escletxa d’optimisme: «Això quan torni l’IVA no canviarà, i quan acabi la guerra a Ucraïna, tampoc». Leandro Izquierdo, restaurador: «Tinc ple cada dia i fa tres anys que perdo diners» La pandèmia va ser un xoc per al turisme i la restauració, un dels sectors més afectats per la crisi del coronavirus a l’haver de tancar amb pany i clau els seus establiments. És el cas del restaurant a.n.E.l., dirigit per Leandro Izquierdo, ubicat a prop de la Puerta de Alcalá madrilenya i destinació de clients habituals de les empreses del voltant i de turistes que visiten la ciutat. «Tinc ple cada dia i fa tres anys que perdo diners», declara Izquierdo a EL PERIÓDICO. L’empresari té una data marcada a la seva ment: juliol del 2021. Anel solia pagar una factura de la llum de 1.600 euros al mes, que a partir d’aquesta data va passar a ser de 3.500 euros i l’agost del 2021 es va disparar a 5.000. «S’ha més que triplicat la factura. La llum sempre ha sigut una despesa alta per a nosaltres, però més de 5.000 euros per a un restaurant és una barbaritat», explica. «Abans de començar la guerra ja tots els preus havien pujat una barbaritat. Però molts proveïdors estaven aguantant per no repercutir la pujada als clients, pensant que seria una cosa conjuntural, però han passat els mesos i no hi ha hagut solució», afegeix. Entre els productes que més increment de costos han tingut, Izquierdo enumera l’oli, el sucre, la llet i, sobretot, les verdures. «Al proveïdor de verdura li estic pagant pràcticament el mateix que al de peix i al de carn, quan abans era pràcticament la meitat», explica Izquierdo, que descarta que l’increment per aquest producte hagi sigut d’un 10% o un 20%, sinó que «s’ha doblat el preu». I amb els costos pujant, la conseqüència única que ha pogut considerar era apujar els preus. «Si retallo en personal, no dono bon servei; si no dono bon servei, els clients deixen de venir. En qualitat tampoc puc retallar perquè si retallo qualitat els clients veuran que el restaurant ha canviat, i també perdríem clients. L’única manera d’estabilitzar i mantenir-nos és apujant preus perquè als proveïdors tampoc els podem pressionar. Som conscients que ells ja prou s’han ajustat i estret el cinturó durant moltíssims mesos sense apujar els preus quan a ells els estava pujant tot», explica.

L’efecte de la guerra d’Ucraïna en els negocis d’Espanya: «Venc més però no arribo a final de mes»

Un forner, una industrial, un comerciant i un restaurador relaten els efectes de la inflació i altres impactes del conflicte bèl·lic en el seu dia a dia

El més llegit