¿Han de cotitzar més les persones sense fills?

Hi ha tres moments a la vida de les persones. Des del punt de vista de l’economia intergeneracional, hi ha una etapa en què les persones obtenen prou ingressos per cobrir totes les seves necessitats de despesa i, encara més, per pagar impostos i cotitzacions amb els quals finançar les necessitats de l’Estat de benestar. És un moment que a Espanya, de manera afegida, es podria situar entre els 27 i els 59 anys (amb dades per al 2010). Allà el situa l’informe ‘L’equitat entre generacions com a garantia del benestar social’, publicat dins del dossier ‘Estat del benestar, cicle vital i demografia’, de la Fundació La Caixa i coordinat per la catedràtica Concepció Patxot, de la Universitat de Barcelona. Existeixen dos moments vitals més en què passa el contrari: la infància i joventut i la vellesa. Dels 0 als 27 anys, les persones a Espanya, generalment, no generen els ingressos necessaris per cobrir la despesa privada o pública que consumeixen (des de l’aliment, la roba i l’allotjament, a l’educació i la sanitat). L’edat estimada de 27 anys correspon al 2010. És un parell d’anys més tard de l’estimada per a les dècades dels 80 i dels 90 el segle passat. «El creixent accés als estudis universitaris ha retardat la incorporació al mercat laboral», explica Patxot. El 2012, en recessió, aquesta referència d’edat va arribar als 30 anys. Una situació similar, de dèficit del cicle vital, s’identifica a partir dels 59 anys: les necessitats de consum de les persones grans es financen majoritàriament gràcies a les pensions i, en el seu cas, amb les aportacions de les famílies. El cicle vital de la despesa Dues etapes de dèficit del cicle vital i, en mig, com en un entrepà, un període de superàvit. El sandvitx es repeteix en totes les societats desenvolupades, com reflecteix el projecte investigador ‘Envelliment d’Europa. Comptes Nacionals de Transferència a Europa’ (AGENTA, per les sigles en anglès), en el qual s’incardina l’informe firmat per Patxot i les acadèmiques Gemma Abio, Elisenda Errenteria, Meritxell Solé i Guadalupe Souto. La diferència entre unes societats i d’altres rau en la durada més o menys extensa del moment central i en com es financen les altres dues etapes. A Espanya, les transferències de diners públics a favor de la gent gran (pensions, sobretot) no només és 33 vegades superior a la despesa que es destina a famílies i joves (9,8% del PIB en el primer cas enfront del 0,3% en el segon, segons l’Eurostat). A més, el pes de les prestacions de vellesa respecte al PIB ha augmentat tres punts a Espanya des del 2008, mentre que el de les prestacions familiars s’ha mantingut sense canvis. «Una redistribució de la qual es parla molt poc» «El cost dels nens continua sent majoritàriament privat. Però aquests fills que sobretot mantenen les famílies que decideixen tenir-los són els que a l’edat adulta acaben pagant amb els seus impostos i les seves cotitzacions l’Estat de benestar de tots: dels que van decidir tenir fills i dels que no», explica Patxot. Des del seu punt de vista, això es tradueix en una transferència des de les famílies amb fills a les persones sense fills que es van estalviar les despeses de la criança i que potser van poder aconseguir una promoció professional millor. «És una redistribució de la qual es parla molt poc. Una redistribució de la qual no ens preocupem», adverteix la catedràtica. ¿Solució? «Hi ha d’haver un sistema de benestar que financi tant l’etapa d’infància i joventut com la de la vellesa, i que la primera etapa no es financi majoritàriament amb recursos de la famílies», respon Patxot. ¿Això implicaria treure diners públics de les pensions de jubilació per finançar polítiques públiques per a nens i joves? «En certa mesura, sí. Però també hi ha d’haver altres mesures que impliquin més contribució a l’Estat de benestar dels que no han tingut fills». ¿Haurien de cotitzar més les persones que no tenen fills? «Aquesta és una de les propostes que plantegen alguns economistes, com l’alemany Hans-Werner Sinn. Pot resultar impopular, però cal pensar en una política de benestar al llarg de la vida», proposa la catedràtica de la Universitat de Barcelona. Impopular i difícil La reflexió no és nova. Ja en els orígens del sistema de repartiment de les pensions, a Alemanya (1957), els crítics van veure en el model un sistema que premiava el fet de no tenir fills. A aquesta qüestió responia el llavors canceller Konrad Adenauer amb la seva coneguda afirmació «la gent sempre té fills», com recorda recorda la professora Janier Mimentza Martín al seu estudi sobre ‘Renda bàsica i Constitució a l’Estat social alemany’. Però el cert és que les famílies tenen ara molts menys fills que llavors. Fer tributar més a les persones sense fills seria una opció política molt difícil d’implementar. ¿Què passaria amb una persona que, després d’haver cotitzat un plus durant anys, decidís després tenir o adoptar un nen? Almenys de moment, els últims governs espanyols (de Mariano Rajoy i de Pedro Sánchez) han optat per premiar les persones amb fills amb un complement de pensió que per al 2023 es xifra en 29,30 euros al mes per cada fill i computar com a període cotitzat les excedències per cura de fills. El debat se centra, sobretot, en com fomentar les polítiques de natalitat, i l’augment de la cotització de les persones sense fills, almenys de moment, és només teòric.

¿Han de cotitzar més les persones sense fills?

La criança i cura dels fills requereixen unes necessitats de despesa no gaire diferents de les de la jubilació

Mentre que el primer es finança sobretot amb els ingressos de les famílies, les pensions van a càrrec dels diners públics.

El més llegit