Javier Ruiz: «Els pobres han deixat de votar»

¿Per què el símil amb un edifici? Els economistes classifiquen les societats en quintils de rendes (cinquenes parts). Això és l’edifici: el 20% més pobre, el següent i fins a arribar als més rics a l’àtic. A mi més que l’ordre o la fotografia, em preocupa la pel·lícula, l’evolució. I és que els del soterrani cada dia estan pitjor i els rics cada dia ho són més. I aquesta desigualtat creixent és fruit de polítiques, de decisions. Això ha empitjorat des de la crisi del 2008 ¿no? Han passat dues coses. Una és econòmica: el retorn del capital és més gran que el de la feina, és a dir, si tens diners i els inverteixes en treus més que si tens una feina i una nòmina. Els que tenen diners cada vegada en tenen més i els que tenen nòmina cada vegada tenen més problemes. En termes de desigualtat i polítics, a més, tenim molta gent a qui se li escapa el tren, la riquesa de dalt mai li arriba. I pot passar que tinguis feina i no puguis arribar a final de mes. De fet hi ha molts treballadors pobres... S'estan posant cognoms a coses que no en tenen com a pobresa laboral, energètica... És pobresa i punt. I en tenim a Espanya. I hi ha grandíssimes empreses i fortunes que quan no paguen la quota de la comunitat, per continuar el símil, els veïns del soterrani tenen goteres, estan pitjor. ¿I la solució? Uns diuen que abaixar impostos sense dir com es poden cobrir les despeses i d’altres només parlen d’apujar-los... ¿És un tema d’esquerres o dretes? No. A tots els que fan el debat d’impostos jo els recomanaria un bisturí. És cirurgia fiscal: seleccionar bé qui han de pagar més i quant. I això és el que hauríem d’estar discutint. I és que no es poden abaixar impostos sempre ni tampoc apujar-los. Quan canvien les circumstàncies s’ha de canviar d’opinió. L’FMI i altres organismes aposten ara més per receptes diferents de les del 2008... Alguna cosa n’han après, ¿no? Les institucions internacionals n’han après, en canvi els partits d’aquí sembla que no. La nostra dreta econòmica és a la dreta de la dreta econòmica internacional. Tenim partits que continuen receptant el mateix que el 2008, que va fracassar. I ni l’FMI, ni el Banc Mundial ni el BCE ni l’OCDE, ho recomanen. Aquí hi ha gent congelada en el temps i en l’espai, el de la dreta més rància i dura. Quan les receptes fracassen s’han de buscar noves solucions. El resultat de les dues crisis anteriors ha sigut un empobriment brutal, de base social i del país. S’ha eixamplat la desigualtat però alhora no veiem que l’incendi, continuant el símil, afecti tot l’edifici... Hi ha flames, no un incendi generalitzat. El foc sí que ha començat. Si les flames comencen al soterrani al final arribaran a l’àtic. I les flames són diverses, però la primera i fonamental és que els pobres han deixat de votar. Els que estan en el 20% més baix a Espanya no voten i passa a totes les ciutats: a Madrid, a Barcelona... ¿Qui vota? Qui té més de 50.000 euros. I a més de sobte, un partit populista no dona solucions sinó que assenyala culpables: les dones, els immigrants, etc., i generen el vudú econòmic. I guanya Vox en districtes pobres. Quan passen coses així arriba un moment en què t’assalten el Capitoli, com als EUA. L’incendi ha començat. L’únic que en veiem de moment és el fum però o l’apaguem, és a dir, o arreglem el soterrani, o tard o d’hora aquestes flames arribaran a l’àtic. ¿No serà que l’ocupació frena el descontentament? El gran extintor del foc ara mateix és que no s’ha disparat l’atur. El problema és que l’ocupació que es crea permet sobreviure però no viure. Evita la revolució social, que és de subsistència, però no garanteix un horitzó de vida. Tenim un problema d’excessiva precarietat, especialment en els joves i comencem a tenir flames. Continuant la metàfora de l’edifici: és més barat reparar el soterrani que blindar l’àtic perquè la desigualtat és al final inseguretat perquè qui no té res a perdre i poden caure en la delinqüència. És més barat i segur reparar el soterrani que blindar l’àtic. En benefici dels rics hi ha pagar una miqueta d’impostos. ¿Solucions? Hi ha dues coses que s’han de reparar: l’ascensor social, cosa que suposa una reforma fiscal de veritat. Les nòmines ja no donen més de si ni tampoc les pimes. A les grandíssimes empreses i a les grans fortunes hem de demanar-los més. I la segona reforma és l’educativa: les grans universitats s’han convertit en grans clubs socials. Harvard, per exemple, que era l’aspiració de la meva generació, no té avui cap estudiant amb pares que no guanyin 155.000 dòlars o més. És un club de rics per a nens rics, fan falta grans programes de beques i d’accés perquè l’educació és el gran anivellador social.

Javier Ruiz: «Els pobres han deixat de votar»

L’autor d’’Edificio España’ alerta del risc de l’augment de la desigualtat

El més llegit