Com l’atur afecta la salut mental: «Cada euro que gastes et genera una angoixa terrible»

«Tinc 63 anys i gairebé 40 de cotitzats. Estic al puntet de caramel [per a la jubilació], però ara em queda el més difícil. Perquè a la meva edat que et tornin a contractar és molt difícil». Així es presenta el José, natural de Barcelona i un tot terreny laboral. A la seva edat no és la primera vegada que veu –i pateix– els actuals nivells d’inflació. La crisi del petroli dels vuitanta ja el va agafar dins del mercat de treball, quan exercia en el que aleshores es coneixia com a mestre industrial. L’entrada d’Espanya al mercat comú europeu i la desindustrialització que la va acompanyar el van desbancar i es va reinventar en la logística. Es va especialitzar, va aconseguir capejar la crisi del 2008 però va esclatar la pandèmia i «em van fer fora», recorda. Els dos últims anys ha estat sense feina, excepte un parell de contractes temporals com a conserge que van durar poc. «Tens la trava de l’edat. Molt bon currículum, ho tens tot, però tot i que diguin el contrari les empreses no et truquen per l’edat. No valoren l’experiència», afirma. Sentir que encara tens coses per aportar i no et donen oportunitats és un dels laments més repetits entre els veterans que han perdut la feina en la recta final de la seva carrera professional. «Impotència», així ho defineix el José. «No veus el que implica estar a l’atur fins que hi estàs, perquè abans no te n’adonaves i pensaves ‘a mi no em passarà’. Al principi em sentia un extraterrestre», afegeix. Estrès, angoixa, depressió i ansietat són alguns dels símptomes de no tenir feina o de tenir-ne una en males condicions. Des de l’esclat de la pandèmia la cura de la salut mental ha adquirit una preponderància que fins ara no havia tingut. La precarietat és un desencadenant i agreujant de malalties físiques que històricament no s’hi havien associat. Fins al punt que el Ministeri de Treball està ultimant un informe –amb expectativa de publicar-lo abans de finalitzar l’any– sobre aquesta relació entre vulnerabilitat laboral i psique. La Lorien, de 28 anys i dissenyadora industrial, va arribar fa tot just un mes des de Veneçuela amb el seu marit, perquè ell cursés unes pràctiques com a metge traumatòleg en un prestigiós hospital barceloní. Van vendre tot el que hi tenien –«vam estar molts anys treballant per tenir la nostra caseta», rememora– per començar una nova vida a la capital catalana. Cosa que els va deixar, a canvi, un matalàs per aguantar quatre mesos amb el cost de la vida a Barcelona. «Cada euro que gastes et genera una angoixa terrible. El meu marit no cobra per les pràctiques, així que tots dos estem sense ingressar res. No tenim aquesta llumeta a final de mes que et permet dir ‘ja cobro i recupero el que vaig gastar’. Tot són despeses», afirma la jove. El Julián, de 29 anys, va venir fa una mica menys d’un any amb la seva dona des de Colòmbia a la recerca d’oportunitats i fugint d’amenaces de xantatge. Sense permís de treball de moment, de res li val el títol i experiència d’enginyer mecatrònic, una professió buscada per les empreses. «Genera molta impotència. Després d’haver-me estat formant set anys... arribar a un país a pintar cases, a carregar runa, a enfornar pa... No tinc problema amb això, són oficis honrats, però jo no he estudiat per a això i afecta», explica el Julián. En ‘B’ va agafant totes les feines que li surten per poder anar tirant, a l’espera de poder regularitzar la seva situació. Moltes hores, sense assegurança ni garantia que li tornaran a trucar. Unes condicions que li passen factura, físicament i mentalment. «Intento veure-ho com una cosa temporal. És un tema de resistència», afirma. El José, la Lorien i el Julián veuen que el món continua girant, que als seus ulls tot es mou i que ells es queden quiets. «Sense fer res», diuen, tot i que no paren en tot el dia. Buscar feina, malgrat que des de fora és una cosa que pot semblar poc exigent, és un exercici que consumeix moltíssima energia. «Has de buscar la manera d’ajudar-te. Tant és que sigui de dissenyadora, de cambrera, de dependenta... del que sigui. Anar deixant i deixant currículums i que no et truquin genera molt estrès. El meu marit va a l’hospital, però jo estic sola, sense fer res, i arriba un punt que això et deixa com a anèmica», explica la Lorien. «Quan estàs a l’atur els dies són eterns, tens la sensació que el temps val més que mai i que tu no l’estàs aprofitant», apunta el Julián. «Treballar et permet ser independent. I quan no treballes et converteixes en una càrrega per a altra gent. El meu cosí, que ens va acollir quan vam arribar, tinc la sensació que deixen de fer coses perquè som nosaltres aquí. Tenen una nena i penso que deixen d’anar al cine perquè nosaltres no podem pagar-lo i no volen fer-nos sentir incòmodes», explica la Lorien. Units per T’acompanyem El José, la Lorien i el Julián es van conèixer a T’acompanyem, una associació amb seu al carrer de Biscaia de Barcelona que ajuda persones a l’atur. Tant a trobar-ne un de nou, com en el mentrestant. S’expliquen les penes, comparteixen com se senten i veuen que no tenir feina no és fruit en la gran majoria de casos de males decisions personals, sinó de falta d’oportunitats. És una bombona d’oxigen, un salvavides per quan les forces fallen, coincideixen. «Quan algú diu que ‘només’ hi ha tres milions d’aturats li hauria de caure la cara de vergonya. Són tres milions de persones amb les seves històries i molts problemes», denuncia el José, disgustat mentre escolta les històries de la Lorien i el Julián. Les seves dues filles també van haver de marxar fora del seu país per buscar-se la vida. Avui tenen bons llocs de treball a Suïssa. Ell explica que dilluns comença en una nova feina, com a conductor per a una coneguda multinacional de transport urbà. No és ni de bon tros la feina de la seva vida. «És dur», afirma des del coneixement d’haver treballat ja per a una altra fa anys. Però és el que ha pogut aconseguir. «Amb el que pugui estalviar al cap d’un any en comptes d’anar-me’n una setmana a Blanes a la platja me n’aniré a veure les meves filles. A hores d’ara el que no vull és ser una càrrega per a elles», comenta.

Com l’atur afecta la salut mental: «Cada euro que gastes et genera una angoixa terrible»

Tres testimonis expliquen com conviuen amb la precarietat i la falta d’ocupació, que poden generar estrès, ansietat i fins i tot depressió

El més llegit