Patrimoni, un impost singular. Una comparativa internacional

Només un dels 27 països de la Unió Europea compta amb un impost que grava el patrimoni net (una vegada deduïts els deutes) individual de les persones: Espanya. La resta de socis comunitaris o no el tenien o el van eliminar en els últims anys. És, de fet, un gravamen molt singular, només comparable als existents a Noruega i a Suïssa, tot i que és el país que compta amb els tipus més elevats. Els experts, com el president del consell General de Col·legis d’Economistes, Valentí Pich, el veuen com a un tribut «ferit de mort». El catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat Abat Oliva i catedràtic Jean Monet d’Integració Fiscal Europea, Juan Corona, destaca la seva singularitat des del punt comparatiu. Tots dos van participar en una jornada dedicada a analitzar aquesta figura tributària, que després d’uns anys 70 i 80 del segle passat en què va estar més estesa, ha passat a ser molt poc habitual. A més del gravamen personal sobre el patrimoni d’Espanya, Suïssa i Noruega hi ha altres països que graven determinats actius, però no el conjunt de la riquesa, segons dades de la consultora EY. Corona va destacar que a França o Suècia es va suprimir aquest gravamen per motius «tècnics» i no de «demagògia política». A Suècia es van basar en motius d’equitat, eficiència i suficiència. En el primer cas, van arribar a la conclusió que es practicava la doble imposició, és a dir que es gravava un patrimoni, format per rendes financeres o immobiliàries, entre d’altres, que ja havien tributat per l’IRPF o altres impostos, afirma aquest catedràtic especialista en fiscalitat. En termes d’eficiència, a Suècia van veure que el tribut es va convertir en un gravamen sobre l’estalvi, cosa que vol dir sobre la inversió, una cosa que no és precisament la més adequada en l’actualitat. I en termes de suficiència es va veure que la recaptació obtinguda no justificava l’existència d’un gravamen d’aquest tipus. Al seu torn alerta que l’impost estimula la deslocalització. Els experts que van elaborar el Llibre Blanc de la Reforma Tributària per encàrrec de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, van destacar que hi ha països amb tarifes més baixes que Espanya, però que recapten més per aquest tribut. És el cas de Luxemburg, que grava només les societats i recapta més del 7% dels impostos totals, i Suïssa, amb un percentatge de recaptació per sobre del 4% de la recaptació total. A Espanya amb prou feines arriba al 0,5% de la recaptació total i a Noruega, a l’1,5%. Es dona la circumstància que Espanya compta amb els tipus més elevats, que arriben fins al 3,75%, mentre que altres països amb gravàmens més baixos, al comptar amb menys exempcions i deduccions, ingressen més. Espanya Els contribuents amb un patrimoni que superi els 700.000 euros han de pagar una taxa que va del 0,2% al 3,75%, ja que aquest impost és redistributiu (paga més qui més té). La vivenda habitual fins a 300.000 euros no tributa. La seva gestió és competència de les comunitats autònomes, que poden aplicar deduccions o bonificacions i modificar des del mínim exempt fins als tipus. De fet, el mínim exempt s’ha regulat a l’Aragó, on va baixar a 400.000 euros; a Catalunya, a Extremadura i al País Valencià (500.000). Abaixar aquest llindar inclou més declarants. Recentment, Andalusia va obrir una nova guerra fiscal entre comunitats a l’anunciar que bonificarà el 100% de la quota, com fa una dècada que porta a terme Madrid; i Galícia, que aplica una rebaixa del 25%, l’elevarà al 50%. El gravamen, nascut el 1977 com a impost «extraordinari», es va reinstaurar el 2011 després de la crisi que va esclatar el 2008 per incrementar la recaptació. El tribut va deixar d’exigir-se entre el 2008 i el 2010. Posteriorment se’n va anar prorrogant la vigència a través dels Pressupostos Generals de l’Estat fins a consolidar-se de forma permanent en els del 2020. Dels 1.200 milions que es recapten arreu del país amb l’impost del patrimoni, només el 0,5% de la recaptació total, més de la meitat corresponen a Catalunya. Com a resposta a l’estratègia d’autonomies governades pel PP, el Govern preveu un nou impost denominat de la solidaritat i de caràcter temporal el 2023 i 2024 per a patrimonis a partir de tres milions. S’aplicarà a les autonomies on no s’exigeix l’impost del patrimoni. Suïssa La recaptació de l’impost del patrimoni a Suïssa, denominat ‘Vermögenssteuer’, varia en funció dels cantons (la divisió territorial del país) i s’aplica a part dels actius que el titular pugui tenir a qualsevol país del món. El tribut es va crear el 1840 i es va anar introduint gradualment per tots els cantons fins al 1970. Els subjectes passius són les persones físiques. Està descentralitzat a nivell cantonal (regional) i municipal. Existeix una regulació harmonitzada estatal. Els municipis són competents per recaptar l’impost i poden aplicar un recàrrec sobre el tribut del cantó en què s’ubiquen. El mínim exempt varia en funció del cantó, del municipi i de les circumstàncies personals i familiars entre l’equivalent a 65.000 i 185.000 euros. Els tipus de gravamen són progressius i també varien de manera significativa entre cantons, tot i que, com a regla general, es tracta de tipus progressius relativament baixos, situats entre el 0,03% i l’1,09%. Al comptar amb moltes exempcions i avantatges tributaris, suposa anualment una recaptació del 4% del total dels impostos al país. Noruega A Noruega s’aplica una taxa del 0,95% sobre els patrimonis que superin els 190.000 dòlars (uns 195.000 euros). Si superen els 2,3 milions de dòlars (2,4 milions d’euros), el tipus impositiu és de l’1,1%. L’impost s’exigeix des del 1892. Els subjectes passius són les persones físiques. Compta amb dos tipus de gravamen: un de nacional i un de municipal. El tipus municipal és el 0,7%, i el nacional, del 0,15%. No existeix límit de tributació per aquest impost en funció de la renda. Es fan pagaments fraccionats quatre vegades a l’any. Aquest impost suposa anualment al voltant de l’1,5% de la recaptació tributària del país. França El batejat com a impost de solidaritat a les fortunes, creat el 1989, va ser suprimit el 2018 pel Govern d’Emmanuel Macron. Aquest impost va ser substituït pel que recau sobre la fortuna immobiliària (IFI). La taxa és aplicable si el valor net dels actius immobiliaris supera els 1,3 milions d’euros. Aquesta taxa pot arribar a l’1,5% en funció del valor d’aquests actius. Es tracta d’un impost centralitzat, de manera que no hi ha diferències a nivell regional. El subjecte passiu de l’impost és la llar. La base imposable inclou tots els béns immobles, així com els drets que hi recaiguin, com les accions de societats que tinguin béns immobles. La tarifa varia del 0,5% a l’1,5%. Aquest últim s’aplica a partir d’una base imposable de 10 milions d’euros. Hi ha una reducció per límit conjunt, no podent superar la suma de la quota íntegra de l’impost sobre la renda i la de l’IP immobiliari el 75% de la renda del contribuent de l’any anterior. L’excés es dedueix del tribut a pagar. Amb aquest gravamen, les arques públiques franceses ingressen a penes el 0,2% del total de la recaptació tributària. Itàlia L’impost existent a Itàlia grava amb el 0,76% les propietats fora del país i amb el 0,2% les inversions financeres. Mai ha existit un tribut de manera estable. Tanmateix, el 1992, per reduir el deute públic italià i complir els requisits del Tractat de Maastricht, va exigir un impost ‘one-off’, d’una sola vegada, del 0,6% del valor dels comptes corrents en bancs, dipòsits, comptes d’estalvis, certificats de dipòsit i valors que meritin interessos. Des de 2012 hi ha dos impostos sobre determinats actius situats a l’estranger propietat de persones físiques residents a Itàlia: l’impost sobre immobles localitzats a l’estranger (0,76%) –amb anàloga regulació a l’IBI italià– i l’impost sobre actius financers dipositats a l’estranger (0,2%). La finalitat de la seva introducció era doble: obtenir ingressos addicionals necessaris en plena crisi econòmica i combatre l’evasió fiscal. El cert és que el volum d’ingressos és pràcticament testimonial. Bèlgica Bèlgica va introduir el 2021 un impost del 0,15% sobre els comptes de valors que arribin o superin el milió d’euros tant dins com fora del país. Va substituir el seu predecessor que va ser declarat inconstitucional l’octubre del 2019 per vulneració del principi d’igualtat, al no gravar tota mena d’actius financers, i al considerar, en el cas de titularitat compartida, que el valor mitjà dels comptes de valors era proporcional al nombre de titulars del compte. L’impost recau sobre els comptes de valors oberts en institucions financeres belgues o estrangeres amb un valor mitjà superior a un milió d’euros. Són subjectes passius tant les persones físiques com jurídiques. El tipus de gravamen és del 0,15% sobre el valor mitjà del compte de valors, incloent-hi tots els actius financers (renda fixa, renda variable, derivats, efectiu). Aquest gravamen aporta a les arques el 0,5% de la recaptació total.

Patrimoni, un impost singular. Una comparativa internacional

Només Espanya, Noruega i Suïssa compten amb un tribut personal sobre el conjunt de la riquesa

El més llegit