Una mica d’història per posar en context. El 1799, el primer ministre britànic, William Pitt (‘el Jove’), va introduir el que s’ha considerat històricament com la primera taxa dedicada exclusivament als ingressos dels ciutadans. La raó: el Regne Unit necessitava més ingressos per finançar les guerres napoleòniques. El primer IRPF modern no es va començar a desenvolupar fins al primer quart del segle XX, també per motius militars, als Estats Units i Europa. Va ser en la segona meitat del segle passat quan l’impost directe sobre els ingressos laborals ja es va institucionalitzar. En el passat, fins i tot des de l’època antiga, els tres impostos que utilitzaven els mandataris –des d’emperadors fins a consignataris feudals– per finançar-se eren els impostos indirectes al consum i a la importació de productes més enllà de les fronteres locals i una taxa sobre la propietat (vivenda i terra). Als EUA, de fet, l’impost a la propietat encara perviu i és considerat pels seus crítics com un ocult impost a la riquesa. Camí de les eleccions nord-americanes del 2020, la senadora demòcrata Elisabeth Warren va generar un tens debat al seu país quan va proposar crear un impost especial a les persones que tinguessin un patrimoni superior a 50 milions de dòlars. Warren i un altre excandidat a la presidència dels EUA, Bernie Sanders van ressuscitar aquesta proposta al Congrés americà sense èxit el 2021 perquè s’apliqués al patrimoni en vivendes, accions, barcos i art, entre altres actius.