Impost de patrimoni, entre la reforma profunda i l’abolició

Els tributs que graven el patrimoni i la riquesa tornen a estar a primera línia del debat polític i econòmic després que el Govern hagi decidit impulsar el nou «impost de solidaritat». El nou tribut s’aplicarà el 2023 a patrimonis a partir de 3 milions d’euros i està dirigit a les comunitats autònomes, on l’impost sobre patrimoni ha sigut desmuntat. L’objectiu del Govern és frenar la carrera autonòmica en aquest impost liderada per Madrid, i secundada per Andalusia (que són les dues comunitats que l’han anul·lat en la seva totalitat) i per Galícia (també governada pel PP), que el baixarà a la meitat. «La imposició sobre la riquesa és present en totes les batalles polítiques. La seva aplicació està avui, més que mai, sotmesa als vaivens electoralistes», sigui del tipus que sigui, reflexiona la catedràtica de la Universitat Complutense Laura de Pablos en el volum sobre ‘Desafíos pendientes de la descentralización en España’, editat per l’Institut d’Estudis Fiscals (IEF). La reflexió recobra força a les portes d’un 2023 amb eleccions autonòmiques i generals en potència (també municipals) i es barreja amb la ideologia, que és present en tot debat sobre política fiscal. Les reflexions més recents sobre l’impost de patrimoni basculen entre la reforma profunda que planteja el ‘Llibre Blanc sobre la Reforma Tributària’ encarregat pel Govern a un grup de 16 persones expertes, i la desaparició del tribut que propugnen documents com el ‘Llibre Blanc per a la reforma fiscal a Espanya’, amb les reflexions de 60 experts convocats per l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE), vinculat a la CEOE. Demografia de l’impost Amb dades del 2020, l’impost sobre patrimoni recau sobre un total de 218.991 contribuents (l’1% dels declarants d’IRPF), que declaren un patrimoni mitjà de 3,5 milions d’euros (sense comptar el mínim exempt de 700.000 euros més 300.000 euros de la vivenda habitual, que suma un milió) i que generen una quota mitjana abans de bonificacions de 10.604 euros i una recaptació total d’uns 1.200 milions a l’any. La quota mitjana per contribuent, però, queda reduïda a zero euros a Madrid, on hi ha una bonificació al 100% de l’impost; mentre que, a Catalunya, per exemple, la quota a pagar se situa en una mitjana de 6.631 euros. Segons l’estadística de l’impost que publica l’Agència Tributària, el 67% dels declarants de l’impost presenten una base imposable d’entre 300.000 i 1,5 milions d’euros (sense comptar el mínim exempt d’un milió). Per a aquests, la quota mitjana resultant és de 1.303 euros. Un altre 26% dels declarants procedeixen de bases imposables entre 1,5 i 6 milions (per a aquests, la quota mitjana és de 14.698 euros). Només 724 contribuents (el 0,33% del total) declaren una base imposable superior a 30 milions, una dada que abunda a la tesi dels qui remarquen que les fortunes més grans s’escapen d’aquest impost. Per a cadascun d’aquests contribuents la quota mitjana és de 668.508 euros, abans de bonificacions. La competència fiscal a la baixa que algunes autonomies exerceixen davant d’altres rebaixant o anul·lant l’impost sobre el patrimoni (com passa amb Madrid, Andalusia i Galícia) contrasta amb l’augment del gravamen en d’altres, com Aragó, Catalunya, Extremadura i el País Valencià on l’impost es comença a pagar a partir d’un patrimoni més baix (400.000 o 500.000 euros), en lloc del mínim exempt general més elevat, de 700.00 euros (en els dos casos, sense comptar la vivenda habitual fins a 300.000 euros). Arguments en contra i a favor La inequitat territorial és només un dels arguments dels detractors de l’impost sobre el patrimoni, al qual sumen la falta d’equitat horitzontal (no tots els tipus de patrimoni suporten la mateixa pressió) i vertical (els patrimonis més alts aconsegueixen més vies d’elusió del tribut) així com la seva propensió al frau fiscal i la doble tributació, que, segons el parer dels crítics, genera aquest tribut al recaure sobre bases imposables que consideren gravades mitjançant altres figures. El fet que sigui un tribut que s’ha anat desmuntant a la resta dels països occidentals, i que només existeixi com a tal a Noruega i Suïssa, són arguments que sumen els que advoquen per la desaparició de l’impost de Patrimoni a Espanya. Hi afegeixen, a més, que renunciar a la seva relativament escassa recaptació (a l’entorn dels 1.200 milions) no causaria un forat rellevant a les arques públiques, sinó que, al contrari, podria estimular els ingressos si amb la seva desaparició s’eliminen incentius a la deslocalització de patrimonis cap a altres països. Segons figura al ‘Llibre Blanc sobre la Reforma Tributària’ encarregat pel Govern a un grup de 16 persones expertes, «el risc de deslocalització mitjançant un trasllat de residència a l’estranger s’ha vist incrementat aquests últims anys pels règims fiscals preferents establerts en diferents Estats del nostre entorn, tals com el règim de ‘residents no habituals’ a Portugal, el de ‘nous residents’ a Itàlia o el nou règim per a inversors i pensionistes a Grècia». Els arguments més robustos a favor de l’impost sobre el patrimoni es basen en l’equitat. Des d’aquest punt de vista, la riquesa suposa una font indirecta de renda per als qui la posseeixen, en la mesura que incrementa la seva seguretat financera, facilita l’accés a deute i augmenta l’oportunitat de disfrutar de més benestar. Per als defensors de l’impost, aquest argument justifica el gravamen de la riquesa i la seva contribució per finançar polítiques públiques de caràcter redistributiu. I sobre la seva escassa recaptació la catedràtica De Pablos rebat: «Escassa, sí; però no menyspreable». Dos llibres blancs gairebé simultanis Després d’una llarga discussió que es va estancar en la fiscalitat patrimonial i que va demorar fins al març de 2022 la publicació del ‘Llibre Blanc sobre la Reforma Tributària’, el document encarregat pel Govern va acabar per recomanar una profunda reforma de l’impost sobre patrimoni orientada a reduir la seva càrrega fiscal, llimar les possibles aparences de doble tributació i acabar amb les seves vies d’elusió i frau fiscal. Poc abans, el 31 de gener es va publicar un altre ‘Llibre Blanc per a la reforma fiscal a Espanya’, amb les reflexions de 60 experts convocats per l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE), vinculat a la CEOE. Una de les seves conclusions: «És necessari eliminar d’una vegada per totes l’impost sobre el patrimoni, que constitueix una excepció en el dret comparat i que ha sigut suprimit en la majoria dels països pels seus efectes nocius sobre l’economia. En el cas de mantenir-se l’impost sobre patrimoni, s’ha d’establir un escut fiscal, pel qual mai es tributi més d’un 50% de la renda com a suma de les quotes de renda i patrimoni». Propostes de reforma La reforma profunda que s’orienta des del Llibre Blanc encarregat pel Govern inclou elevar de 700.000 a un milió d’euros el mínim exempt de l’impost. També proposa elevar l’actual mínim exempt de 300.000 euros que regeix per a la vivenda habitual, mentre planteja una tarifa amb un tipus màxim de l’1%, en lloc del 3,5% actual. A més, el Llibre Blanc rebut pel Govern proposa aturar l’evasió fiscal que, segons els fiscalistes José María Durán-Cabré i Alejandro Esteller-Moré –que apareixen citats–, es produeix sobretot per una doble via: la infradeclaració (no declaració de béns improductius com ara joies o antiguitats o de béns localitzats a l’estranger) o la no presentació de declaració. A tall d’exemple, aquests professors de la Universitat de Barcelona van estimar per al 2014, a Catalunya, una bretxa del 44,34% en l’impost sobre patrimoni (equivalent a uns 340 milions d’euros), com a diferència entre la quota impositiva que els contribuents haurien d’haver pagat i el que realment van abonar. Segons aquest estudi, el 73% d’aquesta bretxa és atribuïble al 10% dels declarants més rics. Els professors estimen que aquest decil de contribuents únicament paguen la meitat del que els correspondria i aquest és un dels arguments que esgrimeixen els que critiquen que la capacitat d’evasió de les fortunes més grans acaba fent recaure l’impost sobre els patrimonis mitjans. El ‘Llibre Blanc sobre la Reforma Tributària’ també remarca «l’abús en la utilització de societats, en especial unipersonals, per desplaçar la titularitat del patrimoni de les persones físiques i sobretot, la d’elements improductius o sumptuaris que difícilment poden ser considerats afectes a l’exercici d’una activitat econòmica» com un altre dels principals problemes de l’impost sobre patrimoni que exigeix una reforma profunda del tribut. «És obvi que les possibilitats d’elusió fiscal no són iguals per a tots els contribuents, sinó que resulten més grans per als individus més rics», afirma el catedràtic d’Hisenda Pública, Juan José Rubio, al Llibre Blanc per a la reforma fiscal de l’IEE. «A la pràctica aquest fenomen comporta que, als països on s’aplica, s’hagi convertit en un impost sobre la petita propietat i sobre les classes mitjanes, en comptes d’un impost sobre els grans patrimonis», afegeix.

Impost de patrimoni, entre la reforma profunda i l’abolició

El 65% dels declarants del tribut presenten una base imposable d’entre 300.000 euros i 1,5 milions, sense comptar el mínim exempt d’un milió

El més llegit