Treballadors de Decathlon denuncien assetjament per voler conciliar: «Porto un any fregit, he hagut d’anar al psicòleg»

«La vida, l’esport que més estimem», aquesta frase, il·lustrada amb la fotografia d’una mare sostenint en braços el seu nadó, és el primer que veuen els clients de Decathlon quan obren la seva aplicació mòbil. L’estampa evoca uns valors familiars i els vincula amb la marca. Decathlon mira de vendre així els seus productes presentant-se com una empresa socialment responsable i preocupada per la conciliació. No obstant, més enllà de les campanyes publicitàries, aquesta no és la història que expliquen alguns dels seus treballadors. EL PERIÓDICO ha entrevistat set empleats de la multinacional de set punts diferents d’Espanya. Tant de magatzem, com de botiga. I tots, amb els seus detalls i històries pròpies, expliquen el mateix: Decathlon posa tota mena de traves als seus treballadors a l’hora d’exercir la maternitat o paternitat. Es nega sistemàticament a adaptar els seus horaris, els força a anar a judici si persisteixen i tots els testimonis entrevistats parlen d’assetjament per part de l’empresa durant el procés. La majoria de noms que apareixen en el següent reportatge han sigut modificats per petició dels entrevistats, a fi de preservar el seu anonimat. Un gegant logístic Treballar a Decathlon no és una feina d’oficina. Per a la immensa majoria de personal no existeixen els horaris fixos de vuit del matí a cinc de la tarda, sinó que els contractes són de dilluns a diumenge, amb dos dies de descans que poden caure qualsevol dia de la setmana i torns canviants. «Ja costa sense fills compaginar els horaris, pensa que hi ha setmanes que pots arribar a tenir fins a cinc torns diferents», explica la Nuria, amb nou anys d’experiència a magatzem. «Volen que visquis per i per a l’empresa», afirma el Lucas, que va entrar fa 10 anys a treballar a la botiga. «Decathlon compleix la legislació laboral, accedint tant a les sol·licituds de reduccions de jornada per guarda legal, no denegant cap sol·licitud, així com atenent totes les sol·licituds relacionades amb adaptació de jornada segons la llei», afirmen fonts consultades de la companyia. «No són casos aïllats, és una política d’empresa. Un dels ‘KPI’ –fites– dels responsables és desfer-se d’aquelles persones que porten molt temps en l’empresa o no combreguen amb els seus valors. Internament els diuen ‘no vinculats’. No està escrit, però és una pràctica estesa», afirma el delegat de CCOO Joan Arrufat. Dels set testimonis entrevistats, tots rondaven jornades d’entre 20 i 30 hores a la setmana i salaris lleugerament per sobre dels 1.000 euros mensuals. «Ells el que volen és gent jove i sempre disponible. Quan compleixes una certa edat ja els molestes, perquè la teva vida ja no gira entorn de l’empresa», afirma la Natalia, empleada que hi va entrar el 2006. «Són al·lèrgics als cabells blancs», coincideix el Lucas, en plantilla des del 2012. ¿Què estableix la llei? «Qualsevol persona treballadora que tingui un fill a càrrec com a màxim de 12 anys o un familiar dependent pot demanar, sense haver de negociar-ho, una reducció de jornada per poder atendre’ls. També pot requerir la concreció horària, és a dir, en quin horari vol realitzar la seva jornada per cuidar aquesta persona a càrrec», explica l’advocat defensor del Col·lectiu Ronda José Antonio González Espada, amb sentència favorable. «¿On és el seu pare?», «¿No pots deixar-lo amb els avis?» o «¿Per què no ens havies avisat que volies ser mare?». Són algunes de les reaccions de la direcció a la petició dels treballadors a una reducció o adaptació d’horari. Més conflicte hi ha quan el treballador no sol·licita una reducció de jornada, però sí una concreció horària, ja que aquest no és un dret reconegut, segons explica l’advocat del Col·lectiu Ronda. Oposició als precedents «Amb el meu primer nen encara vaig poder demanar favors i compaginar-ho, però amb el segon ja va ser impossible», explica l’Elena, amb experiència en botiga des del 2009. «Els vaig demanar no treballar els diumenges i em van dir que si feien una excepció amb mi haurien de fer-la amb els meus companys que volien anar a veure el futbol», explica la Sofia. Aquest entossudiment va arribar al seu màxim exponent en el cas de la Marta. Mare d’una nena petita, aquesta jove és víctima de violència masclista per part de la seva exparella. I malgrat tenir una ordre d’allunyament en ferm sobre aquesta, els seus superiors es van negar a adaptar-li l’horari per evitar (o minimitzar el risc) que pogués creuar-se amb el seu agressor al sortir o entrar a treballar. «Els vaig demanar que em posessin de dilluns a divendres en el torn de matí, per tenir la tranquil·litat que mentre jo estava treballant ell també i que no podria estar pendent de mi», explica. «Em van dir que no, que al meu contracte posava que jo havia d’estar disponible de dilluns a diumenge. La meva seguretat no està garantida. Vaig amb un telèfon a sobre les 24 hores del dia que li diu a un equip de la Creu Roja on soc a cada moment. Amb un botó per si se m’acosta. Després de 15 anys treballant esperava una mica d’empatia, però res», afegeix. L’article 37.8 de l’Estatut dels Treballadors especifica clarament el deure de l’empresa a reduir o reordenar la jornada en els esmentats casos. No obstant, no va ser fins a la porta del jutjat, abans que hagués de ser un magistrat que obligués Decathlon que s’hi va avenir. Només dos dels entrevistats van perdre el judici, la resta o els va guanyar o va arribar a un acord beneficiós just abans d’entrar a sala. «Decathlon està totalment sensibilitzat amb la violència de gènere complint i respectant la legislació en aquest sentit. Tots els nostres centres acompanyen les persones treballadores davant qualsevol dubte respecte a això», afirmen des de la companyia. %scoreboardHtml% Arbitro: ,. Tarjetas: % Campo: () «¿Me’n vaig o em quedo?» Gairebé tots els entrevistats van acabar agafant baixes per estrès o depressió abans, durant o després d’iniciar un procés legal perquè se’ls reconegués el seu dret a l’adaptació de jornada. «Van començar a no parlar-me, a pressionar els meus companys perquè no em parlessin, a canviar-me constantment les reunions o de secció... Tots els dies mogudes», explica el Francisco, a Decathlon des del 2007. «Porto un any fregit, he hagut d’anar al psicòleg», reconeix. Davant tal situació tots es van preguntar en algun moment o un altre si valia la pena seguir en l’empresa o buscar-se una altra feina. Algunes, com l’Elena, han decidit no tornar. Després del judici va acabar agafant-se una excedència i es va posar a estudiar. Ha acabat les pràctiques i ja li han fet contracte d’administrativa en un altre lloc. Al Francisco, amb perfil de venedor, li va trucar un antic conegut i li va fer una oferta. «La vaig agafar al vol», explica. Les sortides de la Natalia o la Sofia van ser semblants. D’altres, com la Marta, estan buscant alternatives però encara no les han trobat. «Tinc una nena petita, no puc acceptar un contracte temporal perquè si no qualla com li donaré menjar. Si estigués sola no m’importaria, me’n torno amb els meus pares i ja està. Però ara no em puc permetre deixar una feina fixa», explica. Mentre està llenviant ançant currículums i preparant-se unes oposicions per a cartera, com la Nuria. I d’altres, el Lucas, es resisteixen a marxar. «Em vaig plantejar deixar-ho, però no volia. No està bé que juguin amb les persones», explica. Ara està mirant com muntar una secció sindical a la seva botiga per ajudar, amb la seva experiència, aquells companys que vinguin darrere d’ell i vulguin ser pares o mares.

Treballadors de Decathlon denuncien assetjament per voler conciliar: «Porto un any fregit, he hagut d’anar al psicòleg»

Empleats que han demanat adaptar la seva jornada per cuidar els seus fills denuncien assetjament laboral per part de l’empresa

El més llegit