La transició energètica, una oportunitat per a Espanya

L’octubre del 1973, Europa enfrontava una situació similar a l’actual. La guerra àrabo-israeliana de Yom Kipur havia dividit la comunitat internacional i els països àrabs imposaven un embargament de petroli a Holanda, els Estats Units i Portugal, entre d’altres, per sotmetre els socis diplomàtics d’Israel. Aquestes tensions geopolítiques van disparar el preu del cru i la inflació. Davant l’espectre del desproveïment a les portes de l’hivern, la inestabilitat amenaçava d’arrelar en les societats del món occidental. Dinamarca, en aquell moment lluny de ser el país desenvolupat i tecnològic que és avui, es trobava en una situació dramàtica. El 90% de l’electricitat que produïa era generada amb petroli, i el 90% del cru que consumia procedia del Pròxim Orient. «Per als danesos, l’embargament va ser un xoc», resumeix en una entrevista per videoconferència el professor Mogens Rüdiger, del Departament d’Història de la Universitat d’Aalborg. En conseqüència, les autoritats van ordenar una dràstica disminució del consum. Es va prohibir circular amb cotxe els diumenges i es va reduir el límit de velocitat a la carretera. També es va decretar el tall de la il·luminació urbana durant les llargues i fredes nits, mentre s’implorava a la població que posés de la seva part i abaixés les temperatures dels termòstats de la calefacció. «Els danesos hi van col·laborar i hi van contribuir col·lectivament», explica Rüdiger, que ha estudiat la cicatriu que ha deixat aquesta i altres crisis energètiques a Dinamarca. La revolució iraniana del 1979 i la conseqüent espiral de preus del cru va acabar per apuntalar l’estratègia del país per posar els fonaments de la independència energètica. Noruega ho faria explorant les seves reserves d’hidrocarburs i Suècia seguint la via nuclear. Dinamarca triaria una altra opció: apostar per tecnologia eòlica. El 1976, el país instal·lava les primeres turbines; el 2021, el 43% de l’energia consumida a Dinamarca va provenir de molins eòlics localitzats, majoritàriament, als mars Bàltic i del Nord. Si no hagués sigut per aquella decisió estratègica, l’actual guerra energètica de Rússia –que sembla que té com a penúltim episodi el sabotatge de dos gasoductes en aigües daneses i sueques– hauria sigut catastròfica per a Dinamarca. «Vam aprendre que la solució és passar a les renovables tan ràpidament com es pugui», diu Rüdiger. Oportunitat històrica El cas danès mostra que, en l’actual context geopolític, Espanya té en la transició energètica una oportunitat històrica. Si l’objectiu central d’abandonar els hidrocarburs és lluitar contra el canvi climàtic i complir els compromisos de reducció d’emissions, el virtual embargament de gas rus al Vell Continent fa que, per una vegada, convergeixin els interessos ecològics, econòmics i geoestratègics. Arribar a la sobirania energètica verda pot suposar un motor de profundes i beneficioses transformacions. Les últimes dades de Red Eléctrica España –la companyia que gestiona el sistema elèctric– ja donen compte que alguna cosa està canviant. El 2021, Espanya va ser el segon país europeu que més energia elèctrica va generar a partir d’eòlica i solar, només per darrere d’Alemanya. Tot i que el sector eòlic té més pes en el conjunt de la matriu, el salt a la producció nacional va ser especialment notable en el fotovoltaic (+37% anual). «El sector està en el seu millor moment», resumeix per telèfon José Donoso, director general de la Unió Espanyola Fotovoltaica (UNEF), la patronal del sector. «El cap de setmana passat el 30% de l’energia elèctrica espanyola va provenir del sector fotovoltaic», explica. Donoso preveu que a finals de la dècada, l’energia solar –tant la generada per grans parcs com per instal·lacions d’autoconsum– pot ser «la primera o segona forta per capacitat instal·lada». Seria una fita per a un país històricament dependent d’importacions energètiques. Lluny de tocar sostre La potència solar instal·lada a finals del 2021, segons REE, era de 15.174 MW, el 30% més que l’any anterior. Però el país és lluny –molt lluny– d’haver tocat sostre. «Hi ha tres factors clau per determinar el potencial d’un país: el territori disponible, les hores de sol i la tecnologia. La tecnologia és la mateixa per a tothom, però, en comparació amb Itàlia i Portugal, per exemple, Espanya no té competidor en territori i hores». Un argument recurrent dels negacionistes o escèptics climàtics és que les renovables no són fiables; que no es pot saber quan el sol brillarà i el vent bufarà. És una fal·làcia. Empreses tecnològiques ja són capaces de proporcionar pronòstics precisos sobre la producció d’energia fotovoltaica d’un territori específic. Ho fan mitjançant l’anàlisi de milions de dades produïdes per satèl·lit durant gairebé tres dècades. El marge d’error és de només el 4%. Solargis, amb seu a Bratislava i un centenar d’empleats, entre els quals hi ha diversos científics espanyols, n’és una. Es dedica a la comercialització de dades sobre irradiació solar. «La nostra missió com a empresa és desmentir que no es pot preveure amb certesa el rendiment d’una instal·lació fotovoltaica», explica Francisco Pliego, cap de vendes d’Europa de Solargis. Pliego diu que, per confeccionar els seus mapes i comparatives mundials, s’extreuen dades d’una sèrie històrica que es remunta al 1994 i s’actualitza cada 15 minuts. Amb clients a tots els continents, Solargis ha participat en l’Atles Solar Global del Banc Mundial, un mapa interactiu en què es pot conèixer el potencial fotovoltaic de qualsevol lloc del planeta[ER6]. Les dades confirmen que Espanya és el país continental europeu amb el potencial fotovoltaic més destacat. Donoso, d’UNEF, recorda que aquesta situació privilegiada d’Espanya es veu reforçada per la baixa densitat de població, cosa que permet que hi hagi grans àrees disponibles per a la instal·lació de plafons. «Aquesta competitivitat ens dona una gran oportunitat de desenvolupament. Empreses industrials voldran deslocalitzar les seves fàbriques a Espanya perquè és on hi haurà l’energia barata i neta», diu. Com que els pols generadors de fotovoltaica són comunitats autònomes que han patit despoblació (Extremadura, Aragó, Castella-la Manxa i Castella i Lleó), aquest sector emergent pot posar en marxa un cicle virtuós de desenvolupament que generi inversions, ocupació i repoblació. Extremadura, puntera De totes aquestes comunitats autònomes, la que més decididament ha abraçat aquesta revolució energètica és Extremadura. Lidera la producció fotovoltaica nacional amb un 25% del total i té un pla perquè tota la seva energia elèctrica procedeixi de les renovables a finals de la dècada. El president de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha evocat aquesta setmana una era de «canvis vertiginosos» per a la regió. «Per primera vegada en la història, la indústria està buscant el que la regió té i podem tenir una certa ‘venjança històrica’, perquè veurem venir a treballar aquí gent d’altres llocs, igual que els d’aquí se’n van anar a altres zones». Extremadura preveu utilitzar menys de l’1% del territori per produir energies verdes. Malgrat tot, en algunes àrees es percep amb recel l’arribada de grans parcs, per l’impacte per al paisatge i el turisme. Un altre temor és que les zones rurals es converteixin en mers solars productors d’energia destinats a proveir urbs i centres industrials. Són temes que requereixen atenció política, opina Donoso, però sense perdre de vista que la doble crisi que plana sobre el continent suposa una oportunitat extraordinària per al país.

La transició energètica, una oportunitat per a Espanya

Espanya és el país amb més potencial fotovoltaic d’Europa

El més llegit