El fort creixement dels ingressos encoratja les autonomies del PP a abaixar els seus impostos

La decisió del president andalús, Juanma Moreno Bonilla (PP), de bonificar ja des del 2022 el 100% de l’impost sobre patrimoni en la seva comunitat –seguint l’estela de la decisió adoptada a Madrid el 2011– ha revolucionat el debat sobre la competència fiscal entre les autonomies. I l’ha revolucionat per dos motius. Primer, perquè al ser la segona regió amb menor renda per càpita (després de les Canàries) i la que menys recursos per habitant rep del sistema de finançament autonòmic (juntament amb València i Múrcia) era difícil imaginar que Andalusia es permetria bonificar un impost que fins ara reporta 93 milions a les seves arques autonòmiques. Segon, perquè Moreno ha reconegut obertament que el que busca és ‘robar’ contribuents rics d’altres comunitats i ha apel·lat directament als de Catalunya. La millora dels ingressos tributaris que la recuperació econòmica posterior a la covid i la inflació estan proporcionant a les comunitats autònomes sembla afavorir ara la presa de decisions que en altres moments haguessin sigut summament arriscades. Amb dades fins al mes de juny la recaptació d’impostos de les comunitats ha crescut el 10,7%, i ha aportat 3.525 milions més al conjunt de les arques autonòmiques. En concret, la recaptació fiscal a Andalusia ha crescut un 8,1% fins al juny (302 milions més que en el mateix període del 2021); el 8,5% a Catalunya (623 milions addicionals) i el 8,6% a Madrid (614 milions més). A Múrcia, que acaba d’anunciar que rebaixarà el seu tram autonòmic de l’IRPF en un 4,1% per corregir la inflació, la recaptació pels seus impostos puja el 14,5% (93 milions) i a Galícia, el govern de la qual ha compromès una bonificació addicional del 25% en l’impost sobre patrimoni, fins al 50%, els seus ingressos tributaris pugen el 9,8% (142 milions addicionals fins al juny). Moreno no es juga amb aquest anunci les eleccions a Andalusia, ja que aquestes s’han celebrat aquest mateix any i li han atorgat una clara majoria absoluta. Tot i això, el seu anunci ha servit d’esperó a altres presidents autonòmics del PP que han decidit sumar-se a l’estela de rebaixes fiscals. La competència fiscal a la baixa que s’ha tornat a posar de manifest aquests dies ha ressuscitat el debat que pivota sobre tres pilars: el de l’autonomia financera plena de les comunitats que reclama el PP; el de la conveniència d’una tributació mínima, que el PSOE vol portar a un debat sobre el nou model de finançament autonòmic que s’ha tornat a posposar fins a la pròxima legislatura; i el pilar d’una possible recentralització dels impostos cedits, tal com ha plantejat el ministre d’Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá, «a títol personal» enmig de tota mena de crítiques, fins i tot entre les files del mateix Govern. La competència fiscal entre les comunitats autònomes no és nova. En una mesura o una altra, les comunitats han fet ús de la seva capacitat d’apujar o abaixar els impostos sobre els quals tenen certa capacitat normativa, però aquestes pràctiques es van accentuar sobretot a partir del 2008, amb la crisi econòmica i la necessitat de més ingressos. Després d’això, la tendència a pujar impostos cedits es va barrejar amb una competència a la baixa en la qual la Comunitat de Madrid, amb la seva llavors presidenta Esperanza Aguirre (PP), va entrar a sac, a través dels seus impostos sobre la renda, sobre successions i sobre patrimoni (que el va suprimir el 2011). El resultat de la competència fiscal I el resultat és una disparitat creixent entre els impostos que s’acaben pagant en una comunitat o una altra, segons els casos. Càlculs realitzats per la doctora en Ciències Econòmiques Maite Vilalta Ferrer en el volum ‘Desafiaments pendents de la descentralització a Espanya’, amb dades sobre el 2017, estimen que les decisions preses pel conjunt dels governs autonòmics van suposar llavors una pèrdua de recaptació de 1.695 milions d’euros (l’1,7% del total dels seus ingressos potencials) respecte al que haguessin pogut recaptar sense haver exercit les seves competències autonòmiques. Mentre que a Madrid, els canvis van suposar una pèrdua del 14,1% sobre la seva recaptació potencial; a Extremadura van permetre gairebé duplicar la seva recaptació (amb un augment del 98,6%). En sis comunitats més, les decisions dels seus governs autonòmics es van saldar amb una recaptació més gran (Astúries, Cantàbria, La Rioja, Múrcia, Aragó i Castella i Lleó). A Catalunya, els canvis operats en l’IRPF i en els impostos cedits es van saldar amb una menor recaptació de 313 milions, l’1,5% de la recaptació potencial total del 2017. El joc que han practicat unes i altres comunitats autònomes sobre els diferents impostos, pujant o baixant els percentatges de tributació, elevant o retallant els mínims exempts, introduint unes deduccions o unes altres, o aplicant bonificacions que, en algun cas, arriben al 100% (com passa en l’impost de patrimoni a Madrid i, ja també, a Andalusia), donen com a resultat que els contribuents no paguin el mateix nivell d’impostos en unes comunitats que en d’altres. Madrid, sempre al capdavant Així, per exemple, s’ha arribat al 2022 amb tipus mínims en el tram autonòmic de l’impost sobre la renda que oscil·len entre el 8,5% de Madrid i el 10,5% de Catalunya i tipus màxims entre el 20,5% (Madrid) i el 29,5% de València (per a rendes a partir de 175.000 euros). Sumant el tram estatal i tenint en compte les hisendes forals, el tipus mínim de l’IRPF oscil·la entre el 13% que es paga a Navarra i el 23% del País Basc (a Madrid, el 18%; a Catalunya, el 20%) a Catalunya). El tipus màxim bascula entre el 45% resultant a Madrid i el 54% que resulta al País Valencià (a Catalunya, el 50%), segons dades recopilades en l’informe ‘Panorama de la Fiscalitat Autonòmica i Foral 2022’, del Registre d’Economistes Assessors Fiscals (REAF), del Consell General d’Economistes. Cada any, al seu informe sobre fiscalitat autonòmica, el REAF actualitza els exemples que mostren fins a quin punt és més costós ser contribuent en una comunitat o en una altra, segons els diferents supòsits. Catalunya despunta com la comunitat autònoma amb l’impost sobre la renda més car per a contribuents amb salaris bruts d’entre 20.000 i 30.000 euros. Per a l’exemple d’un contribuent català solter amb un sou de 30.000 euros, la diferència és de 358 euros de més tributació respecte a Madrid. La diferència entre l’IRPF més car i el més barat s’acosta als 45.000 euros si es compara el cas d’un contribuent valencià amb rendes del treball de 600.000 euros, davant un de similar a Madrid. En el cas de l’impost de patrimoni la diferència va entre la tributació zero de Madrid (i, a partir d’ara, d’Andalusia) i els 1.164,37 euros que hauria de tributar a l’Aragó un contribuent amb un patrimoni de 800.000 euros (sense comptar el valor de la vivenda habitual fins a 300.000 euros). A Catalunya aquesta factura fiscal és de 769,51 euros. Amb caràcter general –segons corrobora l’anàlisi d’Alberto Monreal, soci de PwC Tax & Legal, en un estudi de l’IEE sobre la competitivitat de les comunitats autònomes– la menor factura fiscal l’obtenen els contribuents de la Comunitat de Madrid, seguits dels de les Canàries i Ceuta i Melilla. En el pilot de les comunitats més costoses per als contribuents gairebé sempre hi ha Catalunya, juntament amb Aragó, Astúries, Castella-la Manxa, el País Valencià i La Rioja. ¿Fuga de contribuents? La qüestió és si tals diferències tributàries són capaces de provocar l’èxode de contribuents d’unes comunitats en favor de les autonomies amb menor tributació, que és a què ara aspira el president d’Andalusia amb la seva decisió de suprimir l’impost sobre patrimoni. Hi ha poques dades concloents que permetin donar una resposta a aquesta qüestió. Un informe del Laboratori d’Anàlisi de Polítiques Públiques (IvieLAB, vinculat a la Generalitat Valenciana) va estimar el 2020 que Madrid havia guanyat 103.035 contribuents procedents d’altres comunitats en el període de 10 anys (2009-2018), coincidint amb el període de rebaixes fiscals més intenses en la comunitat madrilenya. Un altre estudi publicat per FEDEA el novembre dl 2017 i firmat pels investigadors Julio López Laborda i Fernando Rodrigo, arriba a la conclusió que les diferències en els impostos autonòmics sí que «influeixen significativament en l’elecció de la comunitat de residència pels contribuents ubicats a la part més alta de la distribució de la renda», i detecta que les mobilitat ocasionada per les diferències en l’IRPF «sembla dirigir-se només a la regió de Madrid». En tot cas, aquest estudi amb prou feines xifra en 4.457 els contribuents pertanyents a l’1% de la població amb més nivell de renda que van poder canviar de residència fiscal per motius tributaris entre el 2006 i el 2012. Segons aquesta anàlisi, Madrid en va atraure 2.642, procedents, sobretot, d’Andalusia (748) i Catalunya (458). Recaptació per habitant Una altra anàlisi diferent és que es deté en comparar quants ingressos per habitant obté cada comunitat pels seus impostos cedits. Aquí no només compta si els impostos són més alts o més baixos, sinó si els contribuents tenen un nivell de renda més alt o més baix. Així, Madrid, mentre és la regió amb els impostos més baixos, també és la que té més recaptació per habitant (un 63,6% més que la mitjana d’Espanya), segons dades recopilades a l’esmentat estudi de l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE). El segueixen, per aquest ordre, Catalunya (32% per sobre de la mitjana), el País Basc (25,5%), les Illes Balears (24%) i la Comunitat Foral de Navarra (14,7%). Al pol oposat, la recaptació per habitant a Extremadura amb prou feines arriba al 53% de la mitjana espanyola i Castella-la Manxa, el 64%.

El fort creixement dels ingressos encoratja les autonomies del PP a abaixar els seus impostos

La recaptació fiscal en el conjunt de les comunitats creix per sobre del 10% i aporta una recaptació addicional de 3.525 milions en la primera meitat de l’any

La tributació d’un patrimoni de 800.000 euros oscil·larà entre els zero euros de Madrid i Andalusia i els 1.164 euros d’Aragó o els 769 de Catalunya

El més llegit