La tornada al curs econòmic: sota el jou dels preus

Gairebé tot el que importa en el reinici del curs econòmic està sota l’influx de la crisi energètica i de la derivada més immediata: la inflació. Tots els principals reptes dels mesos i trimestres vinents que han d’arribar a l’economia espanyola (també a l’europea i a la mundial) estan empresonats sota el jou de la inflació i només si s’evita que sigui més intensa i duradora serà possible escapar amb tan poca afectació com es pugui. «Els desafiaments més immediats a què s’enfronta l’economia espanyola en els mesos vinents deriven de la recrudescència de la crisi energètica i del seu impacte principalment en cinc factors: la disponibilitat i el preu del gas, la inflació i la capacitat de despesa real de famílies i empreses, el creixement de la resta d’economies europees, el camí d’enduriment de la política monetària i la resposta dels agents a l’augment de la incertesa.» El diagnòstic que fa Nuria Bustamante, ‘lead economist’ de Caixabank Research, aglutina bona part de les 10 cares del políedre en què es poden resumir els grans reptes que esperen en el reinici del curs econòmic. 1. Energia més cara L’agost s’acomiada com el mes més car de la història per al rebut de la llum. El preu mitjà en el mercat majorista es va situar en 307,80 euros el megawatt hora, gairebé el triple que el mateix mes del 2021 (105,99) i gairebé set vegades més que en el del 2019 (44,96 euros). El límit al preu del gas que s’utilitza en la generació elèctrica (l’anomenada ‘excepció ibèrica’) està servint, en tot cas, per evitar un encariment encara més gran. Amb tot, l’OCU calcula que a l’agost la factura mitjana de la llum de les llars ha escalat fins als 130,99 euros, davant els 68,45 de l’any passat. Mentre duri la guerra a Ucraïna i l’encariment del gas per les retallades del subministrament rus és difícil posar sostre al preu de la llum. El mateix per al gas amb què s’hauran de nodrir les calefaccions aquest hivern, si bé, a Espanya, almenys de moment, no es parla de racionament, sinó de mesures d’estalvi. Una mica menys de pressió mostren els carburants. Durant l’estiu han acumulat un descens mitjà del 16,61%, si bé el preu mitjà de la gasolina és el 26% més car que l’any passat i el gasoil s’ha encarit el 44%; això, sense tenir en compte la bonificació de 20 cèntims per litre que el Govern mantindrà, com a mínim, fins a finals d’any. 2. Restriccions en el consum energètic Tot Europa s’ha compromès a reduir el consum de gas en un 15% (el 7% en el cas d’Espanya) i el Govern prepara un pla de contingència per fer front a l’hivern. De moment, a Espanya les mesures d’estalvi afecten la il·luminació d’aparadors i edificis públics, el límit de graus en aire condicionat (27 graus) i calefacció (19 graus) i el tancament de portes en comerços. El Govern negocia el nou pla de contingència que ha de presentar a Brussel·les a finals de setembre i, tot i que en les seves declaracions descarta el racionament del consum, aquesta és una bala que no es descarta si els efectes de la guerra de Putin sobre Europa arriben a extrems que ara no formen part de l’escenari central. Sense necessitat de restriccions forçoses, moltes famílies en risc de pobresa energètica i moltes empreses ja estan limitant el consum i previsiblement encara ho faran molt més. 3. Un 10% més pobres L’encariment de l’energia és el principal motor que està atiant la inflació per sobre del 10%. A l’agost, la taxa d’inflació va cedir quatre dècimes, fins al 10,4% i la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, confia que el camí descendent continuï en els mesos vinents, tot i que reconeix que la incertesa és molt gran, pel conflicte bèl·lic a Ucraïna. El problema és que no és només l’energia el que s’està encarint. Hi ha aliments, com els ous, que s’han encarit el 22% en un any; o el pollastre, el 16,3%. I més greu encara: si s’eliminen els preus més volàtils de l’energia i dels aliments no elaborats, l’anomenada inflació subjacent va assolir a l’agost el 6,4% i això és un indicador pèssim del risc que una pujada de preus que va començar per l’energia i els aliments acabi inundant tota l’economia. 4. Tipus d’interès a l’alça Per combatre la inflació, els bancs centrals s’han endinsat en un camí de pujades dels tipus d’interès arreu del món. El BCE va apujar els tipus al juliol per primera vegada en 11 anys (0,50 punts) i el dubte entre els analistes és si en la reunió del 8 de setembre els tornarà a apujar 0,50 punts o fins i tot més (0,75 punts). Els bancs centrals volen transmetre un missatge de fermesa que porti als agents econòmics aquesta convicció que la inflació no serà duradora, que puguin assumir com a temporals els sacrificis de pèrdues de rendes (salaris i beneficis) i evitar efectes de segona ronda de la inflació. De moment, la pujada de tipus està sent anticipada amb escreix per l’euríbor hipotecari, el principal indicador per a les hipoteques a tipus variable. L’agost va tancar amb un euríbor mitjà de l’1,249%, el més alt des del maig del 2012, després d’haver anotat una pujada d’1,747 punts en un any. És difícil posar-li sostre a la pujada de l’euríbor. L’associació d’usuaris de banca Asufin preveu una mitjana del 2,2% al desembre i calcula que les revisions de llavors encariran els préstecs de les famílies en 130 euros al mes i en més de 1.500 euros a l’any. 5. El fantasma de la recessió La inflació està retallant el poder adquisitiu de les famílies. Amb el mateix sou es pot comprar menys i els indicadors de consum comencen a donar-ne compte. Les vendes del comerç minorista van caure l’11,7% al juliol (el 3,3% sense comptar la inflació). Per la seva banda, les empreses que no poden traslladar les pujades de costos als preus de venda també s’estan empobrint. La incertesa és molt gran, perquè ningú sap on és el final d’aquest túnel i les decisions de despesa i inversió se sotmeten a quarantena i es frenen. Si la frenada de l’activitat és molt gran, podem caure en una recessió. De moment aquest risc no es percep com a pròxim a Espanya, tot i que cada vegada hi ha més coincidència entre qui entreveu una recessió tècnica a la zona euro, amb dos trimestres de caiguda en el creixement. En tot cas, l’aturada de l’activitat espanyola cada vegada és més evident i l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) anticipa una caiguda del PIB del 0,2% en el tercer trimestre de l’any respecte al segon, cosa que es correspondria amb una taxa interanual en el període del 3,4%. 6. Una ‘tardor calenta’ La negociació col·lectiva des de començaments del 2022 amb prou feines comporta una pujada salarial mitjana del 2,5% i, a l’altra banda, hi ha moltes empreses que no poden traslladar als seus preus la pujada dels costos energètics i de matèries primeres, amb el consegüent estrenyiment de marges. Els sindicats ja han advertit d’una «tardor calenta» de mobilitzacions si les empreses no assumeixen sortides salarials que compensin la inflació i la ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha avalat explícitament aquestes convocatòries. El president del Consell General d’Economistes, Valentí Pich, adverteix del risc de confrontació: «L’important és que no ens posem nerviosos i que no entrem en una espiral de pujades de preus», afirma. «Tots hem de donar un cop de mà. També les administracions. Hem de ser conscients que hi ha gent que ho passarà molt malament i les administracions han de ser molt eficients a l’hora d’ajudar, i deixar-se d’espectacles». 7. L’anhelat pacte de rendes, que no qualla En el fons, Valentí Pich apunta a la necessitat d’un pacte de rendes a tres bandes –treballadors, empresaris i administració– a què tots apel·len però que no acaba de quallar. «Si el Govern no es posa les piles impulsant un pacte de rendes que també impliqui funcionaris i pensionistes es pot desencadenar la temuda inflació de segona ronda», i allargar en el temps una espiral de pujades de preus, adverteix José Emilio Boscá, catedràtic de la Universitat de València i investigador de Fedea. «Ens estem empobrint tots i quan parlem d’un pacte de rendes, parlem de com es pot repartir aquest empobriment», afegeix. Segons aquest investigador, «de moment no han aparegut aquests efectes de segona ronda. Tampoc a Europa. Però amb postures d’encoratjar mobilitzacions sindicals no s’ajuda a buscar el clima d’entesa», adverteix, sense arribar a esmentar explícitament la ministra de Treball, Yolanda Díaz. La conformitat d’un Acord Estatal de Negociació Col·lectiva (AENC) a tres anys entre patronal i sindicats s’assenyala com la pedra angular d’aquest pacte de rendes. Al maig va ser impossible arribar a un acord. Les dues parts van quedar per tornar a asseure’s a principis d’aquest setembre, però encara no hi ha una data per a la trobada. La pujada del salari mínim interprofessional (SMI) hauria de ser un altre dels pilars d’aquest pretès pacte de rendes. 8. Pressupostos: els últims de la legislatura En mig de tot aquest magma d’inflació, empobriment i desacceleració econòmica, el Govern encara el repte d’haver de negociar el projecte de Pressupostos de l’Estat per al 2023. «Serà molt complicat, ja que són els últims Pressupostos de la legislatura, que s’hauran d’aplicar en període preelectoral. Per això mateix pot ser que siguin uns Pressupostos que no arribin a complir-se, però definiran el caràcter de la política econòmica del Govern», reflexiona José Emilio Boscá. La pujada dels sous públics i de les pensions per al 2023 són dos aspectes clau d’aquests comptes. També la incorporació dels efectes dels dos nous impostos sobre els beneficis extraordinaris de la banca i les energètiques que ha de tramitar el Congrés dels Diputats els pròxims mesos. El Govern ja ha dit que aparca per a una futura legislatura una reforma fiscal més profunda i un nou model de finançament autonòmic que substitueixi el caducat des de fa vuit anys. 9. Reforma impopular de les pensions També per a la recta final del 2022 ha deixat el Govern el repte de negociar i aprovar la tercera ronda de la reforma de les pensions. Després d’haver aprovat la revalorització del subsidi amb l’IPC i el nou esquema de prejubilacions (dins de la primera ronda) així com els canvis en el règim d’autònoms (segona ronda), han d’arribar els canvis que ajudin a finançar la despesa creixent del sistema. Allargar l’actual període de còmput de 25 anys per calcular la quantia de la pensió o començar a elevar la base màxima de cotització són dues qüestions polèmiques que formen part de la tercera ronda de reformes, possiblement les més impopulars. «La primera fase va ser fàcil. La que ve és d’on traurem els diners per pagar la primera», resumeix Boscá. 10. Un nou ‘minipla’ de recuperació Els nous reptes imposats al dictat de la crisi energètica i de la inflació sembla que han situat en un segon pla el que s’assenyalava com a principal desafiament el 2021 i el 2022: el d’una gestió eficaç dels fons europeus ‘Next Generation EU’ assignats a Espanya (140.000 milions en subvencions i crèdits) per garantir la recuperació després de la pandèmia i promoure les reformes estructurals que han de conduir l’economia espanyola cap a la triple transició verda, digital i social. El Govern va presentar a Brussel·les el 2021 el seu Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència amb 212 compromisos de reformes i inversions a canvi d’accedir als 70.000 milions de subvencions assignades a Espanya. Ara el Govern presentarà un altre ‘minipla’ d’inversions i reformes (una addenda al primer pla) com a condició per accedir al tram de 70.000 milions en préstecs tous per finançar projectes entre el 2023 i el 2026.

La tornada al curs econòmic: sota el jou dels preus

La crisi energètica i la pujada de l’IPC dominen tots els desafiaments que ha d’encarar l’economia en els mesos vinents

El més llegit