La factura d’un Banc d’Espanya que dispara amb pólvora del Rei

Sí, la història es remunta als Terços espanyols, la unitat de l’exèrcit espanyol de la Casa d’Àustria. Cap al 1534, els militars estaven obligats a finançar amb la seva pròpia paga les despeses militars. Es feien càrrec de la pólvora, l’armament o els equips necessaris. Tanmateix, el salari no arribava per a totes aquestes despeses. Per això, els soldats reduïen tant com podien l’ús de les armes davant situacions en què l’objectiu era confús. Però, clar a les guerres era diferent. La quantitat de pólvora que llavors s’utilitzava venia de les arques del Rei. Per això, doncs, que l’expressió ‘pólvora del Rei’ identifiqui l’ús racional, auster i controlat, i el que que no ho és, segons qui paga. Ara els nostres arcabussers del Banc d’Espanya s’apresten a afrontar noves despeses per finançar una batalla que ja és, en tota regla, una caça de bruixes dirigida a depurar el Banc d’Espanya de professionals independents, tant com ho és la pretesa autonomia i independència que consagra la institució, com és el cas de l’excap de normativa comptable de l’entitat, Jorge Pérez Ramírez. Fins al moment, segons els comptes públics de l’entitat –això no necessitarà l’equip de xoc del Banc d’Espanya externalitzar-lo en mans de la firma Deloitte com va fer amb els 47.000 correus rastrejats en el correu electrònic de Pérez Ramírez– s’ha gastat 36.295,0 euros el 2019 per al judici en la jurisdicció del social. I 118.580 euros més (154.875 euros) han sigut abonats per fer front al recurs presentat per la defensa de l’excap de normativa comptable contra la resolució –provadament incorrecta– de l’esmentat tribunal sobre la pretesa caducitat de la demanda contra l’acomiadament. El Banc d’Espanya va contractar l’equip del bufet Uría, una decisió que semblava completament lògica, tenint en compte que Cristina Taboada, la instructora de l’expedient contra Jorge Pérez Ramírez, va arribar al Banc d’Espanya –i no n’és una excepció– procedent, precisament, d’Uría. Si ja la contractació per fer el rastreig de Deloitte –que forma part de la firma d’auditoria que en aquell moment, 2019, va ser acusada en el judici oral de la sortida a Borsa de Bankia, sobre la qual havia resultat sonada internament al Banc d’Espanya la posició tècnicament dissident del que va ser una de les més importants autoritats comptables de la institució, Pérez Ramírez– va ser una clara violació de l’aparença d’imparcialitat requerida en qualsevol investigació, la d’Uría, tot i que còmoda, això sí, per a la instructora de l’expedient, va ser una decisió que no li va quedar en defensa. En vista dels resultats obtinguts –sentència desfavorable–, la pregunta per a una institució que és la bíblia de l’austeritat, seria: ¿ no tenia el banc d’advocats, informàtics i auditors, per elaborar i portar endavant la demanda d’acomiadament? Segons també els comptes públics –tampoc es tracta d’una filtració per buscar en el correu electrònic per part de Deloitte– el Banco d’Espanya compta amb una plantilla de 3.300 empleats. I això no per haver augmentat les seves funcions, ja que en realitat han disminuït, al perdre amb l’euro la política monetària i, més tard, a partir del 2014, amb la creació del mecanisme únic de supervisió bancària, el 90% dels actius dels bancs són inspeccionats pel Banc Central Europeu (BCE). Per això, l’externalització, com en el cas del plet del dissident –l’ovella negra o «cos estrany», segons va dir una alta autoritat a EL PERIÓDICO– de l’equip de xoc del Banc d’Espanya–Pérez Ramírez és també un menyspreu professional i una falta de confiança en els seus empleats per part de la direcció. No cal dir que es dona puntades de peu amb els sermons neoliberals d’austeritat que practica la institució, o sigui, el seu catecisme. Se suposa que en els honoraris facturats de 118.580 euros en relació amb el recurs de la caducitat de la demanda, el bufet d’Uría inclourà la pressió exercida sobre la sala del Tribunal Suprem que va resoldre a favor de Pérez Ramírez. ¿Pressió? Sí. Com anomenar un escrit que demana a la sala, mentre estudia el recurs, que actuï amb més celeritat, entre altres raons perquè si perdien el judici els costaria en cas d’acomiadament nul més de 400.000 euros i que tal quantitat important repercutiria en els comptes de l’entitat el 2022. I demanaven, en tot cas, que el recurs no havia de ser resolt per la sala de cinc magistrats, la ponent dels quals era María Luz García Paredes. L’assumpte, exhortava, havia de ser avocat al Ple de deu magistrats de la sala Social del Suprem. Entre els cinc magistrats de la sala que va tocar resoldre es trobava un magistrat procedent de l’àmbit laboral d’Uría, Ignacio García-Perrote i que havia conegut, abans de passar al Suprem, la demanda de Pérez Ramírez. ¿Qui li va donar la idea al Banc d’Espanya o a Uría –tant és com l’altre– perquè exercís aquesta pressió, que la sentència aborda en el seu punt 24, remarcant la improcedència de la mateixa quant a donar preferència al Banc d’Espanya perquè abans hi ha, per exemple, els pensionistes, o que s’exigís avocar-la al Ple «perquè és una mesura que no està a disposició de les parts sinó que és la Presidència de la Sala, per si o per petició de les parts, convoca el ple jurisdiccional». I potser també entre els emoluments d’Uría es troba l’exigència a la titular del jutjat social 41 de Madrid, Carmen Rodrigo Sáiz, a qui una vegada denegada la caducitat pel Suprem, se li va sol·licitar que no dictés sentència, i que, en canvi, elevés qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional sobre la sentència del Suprem. A la qual cosa la magistrada va respondre que no hi havia cap element per a això. La sentència despulla, d’altra banda, el baix nivell professional dels advocats contractats. «En qualsevol cas, ja que els correus que s’han analitzat i investigat són del correu corporatiu, accessibles i verificables pel Banc d’Espanya no pot invocar-se ocultació per part del treballador, estant sempre disponibles per a la demandada. Per la qual cosa tots els missatges analitzats, a la data de la sanció disciplinària es troben prescrits, a l’haver transcorregut més de 60 dies des del coneixement de l’empresa, i també més de sis mesos (article 60.2 E.T.). D’altra banda, el Banc d’Espanya no s’ha conduït segons els protocols per aclarir la filtració, sense que hagi entrevist un altre motiu per remuntar-se a uns anys enrere i revisar 47.000 correus», assenyala la magistrada. Prescrits. ¿Això no s’ho imaginaven al Banc d’Espanya i a Uría? «Al marge de presentar-se l’excepció de prescripció, perquè l’entitat demandada sempre va tenir accés al compte corporatiu de l’actor, que mai va amagar aquests correus ni va actuar amb subterfugis ni ocultació i podia examinar en qualsevol moment el seu correu electrònic, la conducta que es retreu no està incursa en cap incompliment greu i culpable dels quals es parla a la carta d’acomiadament, atribuint transgressió de la bona fe, contractual i abús de confiança, ni inobservança reiterada de les ordres i disposicions ni trencament del secret professional quan pugui causar perjudici al Banc d’Espanya, assenyala la magistrada. El recurs de suplicació en què s’embarca ara el Banc d’Espanya suposarà més despesa, que es cobrirà amb pólvora del Rei. Però té mal pronòstic. Perquè els fets provats en la sentència del tribunal ‘a quo’ són imbatibles.

El més llegit