«Només puc menjar carn un cop al mes»: la inflació explota en el cistell de consum

La ruta pels supermercats a la caça de l’oferta, esgotar l’arròs i la pasta, reduir la carn, el peix i el producte fresc. I el cotxe, més ben aparcat. Les martingales i malabars per arribar a final de mes escalen a les classes mitjanes i s’estenen al so de la inflació, que ha restat més del 10% de poder adquisitiu a les famílies espanyoles en un any. Als supermercats, és difícil passar més de dos minuts sense escoltar una queixa: «Està tot molt car». L’Abel Martínez té 30 anys i viu en un pis de tres habitacions de Sant Gervasi amb la seva dona i els seus tres fills, de 5, 3 i 2 anys. Igual que la seva parella, treballa com a farmacèutic i tots dos cobren un sou per conveni de gairebé 1.700 euros. La inflació ja els va suposar una pujada del preu del lloguer d’un 2% perquè estava limitada per llei, però aquest límit «venç al setembre i ja es veurà si no l’apujaran 80 euros més». Paguen 1.250 euros i tenen tres boques per alimentar. Els grups de WhatsApp de l’Abel, tant de pares de nens com d’altres famílies nombroses amb les quals connecta a través de Fanoc (associació de famílies nombroses) estan que treuen foc pels queixals. «Abans ens enviàvem plans per anar amb la família i ara compartim ofertes del supermercat», explica des del seu pis, poc després d'arribar d’una escapada amb cotxe a Andalusia, d’on són ell i la seva dona. «Hem trigat cinc mesos a anar-hi quan abans ho fèiem cada tres, perquè el dipòsit de gasoil del cotxe ha passat de costar-nos 60 euros a més de 110», concreta. L’altra escapada de l’estiu que planejaven fer pel nord d’Espanya «està en suspens» pel mateix motiu. «Abans sempre fèiem una compra al Mercadona i ara anem a diversos establiments, com el Carrefour i el Punt Fresc, on trobem ofertes tot i que ens hàgim de desplaçar a un quilòmetre», explica l’Abel, que ressalta sobretot la fruita de temporada, la carn i el peix com a productes que ha limitat o canviat. «La nectarina i el préssec estan caríssim i les patates han pujat un munt», precisa. «De vegades optem pel lluç congelat d’un quilo per no deixar de menjar peix. T’hi has de trencar el cap, però, tot i així, gastes més i compres menys producte fresc i més pasta o arròs», afegeix. «Pels grups de WhatsApp abans ens enviàvem plans de cap de setmana, ara ofertes del súper» Abel Martínez. Família nombrosa Amb tot i això i malgrat que com a família nombrosa també rep ajudes com el bo social de la llum, la compra de cada 10 o 14 dies se’ls dispara a 200 euros, uns 20 més que abans, i entre això, la gasolina i altres despeses o imprevistos, l’estalvi també n’ha sortit perjudicat. La batalla dels sous El doctor en Economia de la Universitat de València i professor associat de la UOC Antoni Cunyat valida la sensació que impera en la societat: «El sou nominal és el que un cobra, però el salari real ha baixat un 10% en el moment en què els preus s’han apujat en aquest percentatge, perquè el poder adquisitiu s’ha reduït.» Els salaris, de moment, no s’han tocat, i «ara és quan ve una possible segona onada», adverteix Cunyat, que preveu que la crisi avançarà en funció de com prosperi la negociació entre sindicats i patronal. Les opcions són apujar els sous al ritme de l’IPC o que «es distribueixi de manera proporcional» el cost de l’augment de preus entre empresaris i treballadors (o sigui, apujar-los, però no tant). Aquesta última és la recomanació d’economistes ortodoxos com ell. «Si els sous augmenten al mateix nivell que la inflació, l’empresari es pot veure obligat a augmentar més encara els costos i podem entrar en una espiral inflacionista», assegura. De moment, els bancs d’aliments, que ja van atendre 1,5 milions de persones abans de la guerra d’Ucraïna –contesa que ha excedit la inflació–, preveuen que augmenti un 20% més la demanda d’aquest tipus d’ajudes. «Compro el mateix, però ja no em queden els 100 euros que abans estalviava» José Martínez. Pensionista. Tot i que la sensació de l’augment de l’IPC es pot veure atenuada en algunes famílies per «l’efecte de substitució» de canviar alguns productes per altres de més barats, els ajustos són limitats «perquè l’increment de preus és general i influeix en béns de demanda inelàstica, com l’electricitat i el combustible», aporta. El problema, a més, és que la baixada dels preus de les matèries primeres que s’han registrat en els últims dies tampoc són una bona notícia. «Al baixar el poder adquisitiu de la gent, els preus s’adapten, i això també pot avançar una recessió», alerta Cunyat. «No és gaire probable que la inflació pugui arribar al 15%. La clau serà veure com s’apugen els sous», afegeix. Quan el tiquet parla A la porta d’un supermercat del barri de la Bordeta de Barcelona, un client té memoritzat l’augment de la mongeta tendra congelada d’un euro a 1,20 en poques setmanes. Un tiquet de compra del DIA d’octubre del 2020 mostra un cartró de llet a 57 cèntims. Avui en val 84 a la web del supermercat, un 47% més. La baguet ha pujat de 37 a 49 cèntims, un 32% en aquest mateix any i mig, encara lluny dels preus d’altres supermercats o de les fleques de barri. En un altre tiquet del Consum, de setembre del 2021, hi figura una ampolla d’aigua Font Vella de 6,25 litres per 1,99 euros. A la web, avui val 2,19, un 10% més. En el mateix tiquet, el paper higiènic de triple capa i 12 unitats de marca blanca costa 3,69. A la web, 10 mesos després, consta que és a 4,99, el 35% més. Els exemples són infinits, però encara hi ha molts consumidors que es resisteixen a canviar d’hàbits. «La compra és la mateixa, però ara em queden menys diners», apunta, als seus 90 anys, el pensionista José Martínez, viudo i resident a Santa Coloma de Gramenet, amb la seva impol·luta camisa rosa de dandi i ulleres de sol. «I si m’agrada un vestit, me’l compro». José cobra una pensió de 720 euros, però no paga lloguer i viu sol des que va morir la seva dona fa 10 anys. Des d’aleshores, manté certs costums gairebé intactes, com el de prendre un parell de copes de vi al bar amb els amics o anar un dia a la setmana al centre cívic a menjar paella. «Allà em fan preu amic», diu l’home, que, això sí, reconeix que, si abans estalviava 100 o 150 euros al mes, ara gairebé ja no li queda res. «Els guardo al pis perquè no em fio dels bancs», remata. Extres inassumibles Un sou una mica més alt que la pensió de José, de gairebé 800 euros per una jornada de 33 hores setmanals, té un efecte oposat en Amparo Quintana, que tampoc paga lloguer. Treballa com a cuidadora a Sant Feliu de Llobregat i té dos fills, un de 21 i un de 28. El més gran està independitzat i de vegades dona un cop de mà a nivell econòmic –continua menjant a casa– i el petit estudia un grau superior d’il·lustració, però té un dèficit d’atenció que fa que li costi més assimilar els conceptes i que implica 14 euros al mes en despeses de medicació. S’hi han de sumar els pegats de morfina, que necessita per mitigar els efectes de la fibromiàlgia. «No vull que treballi fins que acabi d’estudiar», afirma l’Amparo. Tot i que l’exmarit ajuda els fills, els comptes surten justets. «Ja no menjo mai peix. L’any passat en comprava per a tots tres: seitons, lluç i rap... Ara, si en compro, és per a ells», admet l’Amparo, que va fent amb aliments com la pasta i els embotits, que «mantenen el preu», tot i que admet que n’ha «reduït la quantitat». «Mira, 18 euros d’embotits per als entrepans», diu, assenyalant el tiquet de la compra. Als dos canells té tatuats els noms dels seus fills. «Entre menjar i despeses, em queden uns 100 euros per viure i per a oci», lamenta l’Amparo, que ha pagat factures recents de 180 euros de llum i 50 d’aigua. «Tot i que som molt poc temps a casa». També es gasta 20 euros cada tres setmanes per anar a la feina, al mateix municipi, un trajecte de pocs quilòmetres però més difícil per la seva malaltia. «Abans, aquests 20 euros em duraven un mes», compara. «Si als pobres ens treuen el menjar, ¿què ens queda?» Amparo Quintana. Cuidadora i mare monoparental El seu fill gran «no volia emancipar-se per poder ajudar», explica l’Amparo, però ella el va animar que fes la seva vida i ara comparteix pis a Sant Cugat. Amb un sou de 900 euros i pagant-ne 400 de lloguer, tampoc té gaire marge per ajudar. «I al petit, a més, cal fer-li l’ortodòncia». És impossible calcular el cost de la vida atenent només el menjar, el lloguer i les factures. L’Amparo s’apanya, en part, gràcies a una xarxa familiar de la qual no tothom disposa. «La meva germana té un hort i per sort la verdura em surt gratis», explica, tot i que la seva vida sigui d’aquelles de fer comptes cada dia i estar preocupada pel futur. «Li dic al meu exmarit que venguem el pis, tot i que amb la meva part no m’arribarà per comprar-me res per a mi. Em veig vivint en un càmping», com la protagonista, diu, de Nomadland. I, al parlar de la llista de la compra, repeteix de tant en tant una pregunta heretada del seu pare: «Si al pobre li treus el menjar, ¿què li queda?». «Mengem pitjor i no puc estalviar res» A pocs quilòmetres, al pis compartit de residents de Medicina de primer any del carrer de les Camèlies del barri de Gràcia de Barcelona, les necessitats i els càlculs continuen. La Maria, la Mónica i el Climent tenen 25 anys, tots tres cobren 1.200 euros i paguen un total de 1.500 de lloguer, que s’emporta més del terç del salari de cadascun. Per optimitzar els 700 restants, la Maria, de Mallorca, ha reduït la carn «de menjar-ne diversos dies a la setmana a una vegada al mes». «M’adono que en la compra gasto més que fa un parell d’anys, tot i que a casa faig un àpat menys perquè al migdia dino a l’hospital», apunta. «Avui he anat al supermercat i m’hi he gastat 35 euros. No en tinc prou per a tota la setmana. Ah, i m’han cobrat 4 euros per tres paraguaians», ressalta davant la sorpresa de la Mónica. «L’encariment fa que mengem pitjor. El menjar barat és processat» La Maria, la Mónica i el Climent. Companys de pis El peix, apunta la Mónica, «es redueix a les llaunes de tonyina». «Tal qual», li dona la raó la Maria, amb somriure de complicitat resignada. Metges tots tres, coneixen bé la piràmide alimentària: «L’encariment fa que mengem pitjor perquè el menjar més barat és el processat, i el fresc és molt més prohibitiu». En el seu cas, compra cada dos dies i sap que «el pa i la pasta són més barats al Mercadona, però la carn, al Consum», i el tofu, els cigrons i els llegums surten més econòmics que el filet de salmó que abans tant disfrutava. La Maria li dona la raó amb els llegums i la nostàlgia per les costelles de xai que gairebé han desaparegut de la seva dieta: «Jo abans gairebé ni les tastava, que tampoc està bé, però ara menjo bastantes llenties i cigrons». «No crec que estalviï ni un euro», afegeix la Mónica, que és de Madrid i, quan diu que va a la seva ciutat, ja no agafa tan alegrement el cotxe com abans. «T’ho penses dues vegades abans d’anar a la serra, al preu que està la gasolina.» És la quadratura impossible.

«Només puc menjar carn un cop al mes»: la inflació explota en el cistell de consum

Treballadors de diferents rendes i edats admeten que han canviat el consum per l’espiral inflacionista, que ha superat el 10%

Les famílies opten per anar de súper en súper a la recerca d’ofertes, esgotar l’arròs i reduir la carn, el peix i el producte fresc

El més llegit