Sí, hi ha canvi de cicle

Sense catastrofismes recessionistes, però múltiples indicis apunten que estem en ple canvi de cicle econòmic. Més enllà de les percepcions interessades difoses des dels mercats financers, assenyalaré unes quantes dades que l’avalen, començant per la inflació. Fins ara encara podíem defensar que seria un fenomen transitori vinculat a la pujada de preus energètics i alimentaris com a conseqüència de la guerra de Putin a Ucraïna i la nova confrontació Est-Oest. Ara, però, fins i tot la vicepresidenta Calviño reconeix que la inflació serà més elevada i que durarà més del previst, per exemple, en la seva recent ‘Actualització del Programa d’Estabilitat 2022-2025 del Regne d’Espanya’. A títol d’exemple, Funcas acaba de fer públiques les seves previsions d’inflació fins al 2023 i ja inclou, com a mitjana anual, un IPC del 7,9% per a aquest any, amb una lleugera desacceleració en el segon semestre i del 4% per al 2023, on anticipen que el desembre tancarà amb el 3,5%. En l’esmentat programa d’estabilitat, en coherència amb la reducció de la inflació que s’estima, es presuposa un preu mitjà internacional de 99,1 dòlars/barril de petroli per al 2022, amb un descens fins a 92,3 dòlars el 2023 i, en el cas del gas, 94 euros MWh aquest any que passarien a 81,9 l’any vinent. Tanmateix, totes les previsions avui en els mercats de futurs anticipen uns nivells molt superiors de preus tant del petroli com del gas, almenys fins a mitjans del 2023. L’única esperança és que, per la part dels cereals, l’actual pujada de preus pot portar-nos a la segona collita més gran de la història l’any que ve, un canvi que rebaixarà, sens dubte, els preus el 2023. Si la inflació dura més del previst, incrementa la probabilitat que ocorrin dos riscos que, en certa mesura, es retroalimenten: que esclati l’espiral preus-salaris (ja n’hi ha alguns indicis, amb la inclusió de clàusules de revisió en convenis) i que el BCE es vegi forçat no només a accelerar la seva tornada a la normalització monetària, cosa que ja ha anunciat, sinó que ho faci amb una pujada de tipus més intensa del que es preveu a data d’avui. Darrere d’això últim, com vam veure la setmana passada, s’amaguen els temors de recessió que tant soroll estan generant. El resultat pot ser una nova revisió a la baixa de l’estimació de creixement des de l’entorn del 4% en què està avui. També hi ha un canvi en l’actitud davant el dèficit i el deute públic. Sobretot en l’exigència creixent al Govern que vagi presentant un pla de mesures per reduir el dèficit estructural, aquell que no està vinculat al cicle econòmic. Aquesta exigència es redoblarà si, com sembla, el Govern no només prorroga les mesures posades en marxa per fer front als efectes de la guerra d’Ucraïna, sinó que s’eixamplen i incrementen amb noves iniciatives de despesa. Sobre això últim cal assenyalar que desplaçar l’obsessió mostrada pel Govern sobre el control de preus (lloguers, gasolina, electricitat...) en favor d’ajudes directes a les rendes més baixes com es proposa ara és un pas positiu, ja que permet diferenciar entre respecte a la llibertat econòmica i política social redistributiva, tot i que carregui directament sobre els Pressupostos. La no-deflactació de la tarifa impositiva està augmentant els ingressos públics en una quantia que l’Airef calcula en 12.000 milions d’euros. Davant l’absència d’una estratègia fiscal a mitjà termini, l’Airef calcula que, malgrat això, el dèficit estructural, que se situa en el 4% del PIB (6 dècimes per sobre de la xifra anterior a la pandèmia), no baixarà i a partir del 2025 el deute públic tornarà a pujar, igual que el seu cost de finançament. En el programa d’estabilitat ja apareixia que el creixement només reduiria el dèficit conjuntural, sense minvar l’estructural, que, tanmateix, tendirà a augmentar amb l’ajornament de la reforma fiscal i la indicació de les pensions amb l’IPC. Amb noves rebaixes en el creixement i les noves mesures compensatòries de rendes familiars per la inflació, la perspectiva del dèficit s’agreuja i, conjuntament, també la necessitat d’un pla a mitjà termini que garanteixi la tornada als marges permesos per Brussel·les. Sobretot quan els mercats financers estan despertant, de nou, l’especulació contra el deute dels països perifèrics de l’euro forçant el BCE a arbitrar mesures de contraprestació per mitigar l’impacte sobre les primes de risc. També aquí podem veure el canvi de cicle. Aprovar mesures estables Per reduir el dèficit estructural és necessari aprovar mesures estables que condueixin o bé a incrementar ingressos, o a reduir despesa, o a una combinació de totes dues. Segons una àmplia enquesta sobre la qüestió encarregada per Funcas i donada a conèixer aquest mes, el 66% dels ciutadans valoren la importància del sector públic i reconeixen que exerceix una funció necessària per a la societat. En consonància, un 61% està bastant o molt en desacord amb la idea que, si no es pagués cap impost, viuríem millor. Però una majoria creu que els serveis públics no estan gestionats correctament i per a un 65% el dèficit públic a Espanya és un problema greu. Tanmateix, un 43% prefereix una retallada de la despesa pública per reduir el dèficit, davant només un 10% que defensa apujar impostos. Això sí, una retallada sense mal per als ciutadans: d’aquesta mítica despesa duplicada o innecessària que, suposadament, n’hi ha tantes. L’últim assumpte sobre el qual vull constatar avui el canvi de cicle que s’està produint en el clima econòmic del país és el mercat laboral, carregat de dades positives. Tenim ja més afiliats a la Seguretat Social que abans de la pandèmia, el nombre d’aturats ha baixat dels tres milions per primera vegada des del 2008 i gairebé no queden treballadors en erto, aquesta figura que es va reactivar durant la pandèmia per cobrir el buit existent a Espanya d’absència de mecanismes de flexibilitat interna en les empreses. A més, la reforma laboral ha trobat la fórmula per transformar en fixos discontinus la majoria de falsos temporals que situaven Espanya en nivells de temporalitat rècords a Europa. Així, els fixos discontinus estan pujant a ritmes del 325% i la temporalitat es desploma i sembla poc discutible que és millor estar fix, fins i tot discontinu, que temporal. ¿O no? Es constata que continua la creació d’ocupació i el desacoblament entre evolució de PIB i ocupació que va començar fa uns anys i que hem tancat dues de les més importants bretxes amb Europa en mercat laboral: poca flexibilitat interna i alta temporalitat. Balanç positiu. S’atribueix a Keynes una frase amb què vull tancar avui la columna: «jo, quan canvien les dades i la realitat, canvi d’opinió». ¿Vostè no?

Sí, hi ha canvi de cicle

Tenim ja més afiliats a la Seguretat Social que abans de la pandèmia i gairebé no queden treballadors en erto

El més llegit