Compte enrere per a la gran apagada nuclear

El Govern acaba de presentar el full de ruta per al desmantellament de les centrals nuclears i la gestió dels rebutjos amb la proposta del Setè Pla General de Residus Radioactius. El document confirma el tancament ordenat, entre 2027 i 2035, dels set reactors que es mantenen actius, com va pactar l’Executiu amb els operadors el març de 2019. Segons el cronograma, la central d’Almaraz I (Extremadura) cessarà la seva explotació el novembre de 2027. La seguiran Almaraz II l’octubre de 2028, Ascó I (Tarragona) l’octubre de 2030, Cofrents (València) el novembre de 2030, Ascó (Tarragona) el setembre de 2032, Vandellòs II el febrer de 2035 i Trillo (Guadalajara) el maig del 2035. El pla contempla l’inici del desmantellament de les instal·lacions nuclears tres anys després del seu cessament d’operació definitiu, excepte Vandellòs I, que ja està en aquest procés i l’última fase s’executarà a partir de 2030. També inclou la construcció d’un magatzem centralitzat (MTC) per al combustible gastat i els residus d’alta activitat –alternativa que ara com ara està bloquejada– o set magatzems temporals descentralitzats (MTD) als emplaçaments de les centrals nuclears. Els residus es mantindran emmagatzemats de manera «provisional» durant sis dècades mentre es construeix la solució final, que consisteix en un magatzem geològic profund on es mantindran els residus milers d’anys a una profunditat d’entre 500 metres i un quilòmetre. Finlàndia és el primer país del món que està construint aquesta classe de magatzem. Els costos d’apagar l’interruptor nuclear i emmagatzemar de forma segura els residus poden anar fins als 26.500 milions d’euros. Malgrat que el Govern té clar que no hi ha marxa enrere en aquest calendari, alguns experts defensen que cal replantejar-se el tancament de les nuclears per la dependència que té Espanya d’altres fonts d’energia com el gas, com ha demostrat la guerra d’Ucraïna, que ha disparat el cost de l’electricitat. L’Estat va constituir el 1984 Enresa, empresa pública que té com a missió fer-se càrrec de la gestió dels residus radioactius i del desmantellament de les instal·lacions nuclears. L’única planta desmantellada gairebé per complet fins ara és la de José Cabrera, a Almonacid de Zorita (Guadalajara). Fonts d’Enresa expliquen que el procés més complex «el constitueix la gestió de les parts actives de la instal·lació, especialment dels elements interns del reactor (on s’inicien, es mantenen i es controlen les reaccions de fissió nuclear en cadena) i de la caixa que els conté. Es tracta de les parts més activades d’una central nuclear que ha cessat, juntament amb el combustible gastat. Són tasques complexes». Caixa del reactor La companyia valenciana GDES (1.700 treballadors i 124,5 milions de facturació afegida el 2021) té una branca dedicada al desmantellament de centrals nuclears. La firma acaba de finalitzar amb èxit els treballs de postsegmentació de la caixa del reactor de la central nuclear sueca de Barsebäck-1, tota una fita en la seva carrera al ser la primera vegada que desmantellen un reactor de 600 MW. José Tomás Ruiz, vicepresident i director de serveis nuclears de GDES, apunta que es tracta d’un procés industrial que es realitza en un entorn complex pels condicionants radiològics que implica i en el qual tot ha d’estar planificat fins al més mínim detall. «És important entendre que el desmantellament d’una central es planifica amb anys d’antelació i que comença realment molt abans del cessament d’explotació», destaca Ruiz. Tres anys per començar Els treballs comencen tres anys després de l’apagada perquè el combustible gastat s’ha de refredar a les piscines de la central, segons adverteix Enresa. El desmantellament per si sol es pot allargar fins a 10 anys. «Un desmantellament no és només una demolició d’edificis. És un procés en el qual cal anar desmuntant equips de grans dimensions. A causa dels condicionants radiològics, cal utilitzar tècniques molt complexes de tall sota aigua amb ús d’equips robotitzats i altres mètodes més o menys quirúrgics. A més, s’han de gestionar els materials de manera que es redueixin els residus radioactius. Tots aquests processos són supervisats per les autoritats de seguretat nuclear i requereixen uns procediments molt complexos per garantir que els treballs es fan en condicions segures i que es protegeix el medi ambient en tot moment», precisa el vicepresident de GDES. Espanya va optar inicialment per reprocessar els residus de les primeres centrals nuclears (Vandellòs I, José Cabrera i la burgalesa de Santa María de Garoña) en instal·lacions de França i del Regne Unit. Aquesta pràctica es va interrompre el 1982 i es va optar perquè cada central espanyola emmagatzemés provisionalment el combustible gastat (urani) en piscines pròpies. Com a resultat de la primera estratègia, es van obtenir residus radioactius de reprocessament que, depenent dels contractes, havien de tornar o no a Espanya. Actualment, encara han de tornar al país residus radioactius procedents del reprocessament del combustible gastat de la central nuclear de Vandellòs que segueixen a França. La solució provisional per a l’urani gastat havia de ser el magatzem temporal centralitzat previst al municipi de Villar de les Cañas (Conca), però fa dos anys el Govern va descartar aquesta ubicació per al cementiri nuclear. El principal problema és el rebuig d’aquesta mena de magatzems per part de la ciutadania. En aquest context, l’Executiu estudia ara dues alternatives: un magatzem en una altra ubicació o set magatzems temporals distribuïts al costat de cada una de les set plantes nuclears espanyoles. La solució considerada més favorable i segura per la comunitat internacional per al dipòsit definitiu del combustible gastat i dels residus d’alta activitat és la de l’emmagatzematge profund en instal·lacions d’enginyeria subterrània a l’interior de formacions geològiques estables. «L’emmagatzematge geològic es pot dur a terme en diferents formacions geològiques i les roques més ben estudiades són l’argila, la sal i les roques dures magmàtiques, metamòrfiques o volcàniques, com el granit, el gneis, el basalt i la tova calcària», segons remarca Enresa. La profunditat a la qual s’ha de situar l’emmagatzematge depèn molt del tipus de formació escollida i de la capacitat d’aïllament de les formacions que hi ha per sobre. Per a la disposició en roca dura, la profunditat habitual de disseny és d’entre 500 i 1.000 metres. Segons la patronal del sector, Foro Nuclear, el consens ciutadà ha sigut clau en la construcció del magatzem geològic profund finlandès. Amb una profunditat d’uns 450 metres i més de 70 quilòmetres de túnels i pous, el reposador d’Onkalo a l’illa Olkiluoto emmagatzemarà el combustible gastat procedent dels reactors nuclears del país. La infraestructura va evolucionar a partir d’una decisió presa fa 40 anys per donar una solució definitiva al problema dels residus. El país nòrdic confia que la tomba nuclear duri almenys 100.000 anys. La carrera pel tancament del parc nuclear s’ha iniciat en un moment en què sorgeixen veus que alerten que Espanya encara no està preparada per a la gran apagada. Alberto Escrivá, catedràtic d’Enginyeria Nuclear de la Universitat Politècnica de València, defensa que «és una font d’energia estable i necessària fins que es desenvolupi una gran producció de renovables. El conflicte d’Ucraïna ha demostrat la dependència que tenim del gas com a font de suport. No està clar que puguem prescindir de la nuclear sense una tecnologia de recanvi». L’analista de la consultora energètica Grup ASE Rubén Hernández coincideix amb Escrivá que és necessari prorrogar la vida útil de les centrals per la dependència del gas. No obstant, a algunes elèctriques com Iberdrola no els interessa la pròrroga pels alts costos de manteniment i han accelerat la seva aposta per les renovables.

Compte enrere per a la gran apagada nuclear

Espanya afronta el desmantellament del seu parc nuclear amb la vista posada en una solució definitiva per a l’urani gastat que passa per enterrar-lo a gran profunditat

El més llegit