Ens passa de tot, tota l’estona

El Govern central ha sigut l’últim a revisar a la baixa el seu quadro de previsions macroeconòmiques. I el pitjor no és això, sinó que a ningú sembla que li importi, perquè totes les previsions s’agafen avui amb pinces. A hores d’ara, tothom té clar que, remetent la pandèmia, la guerra de Putin a Ucraïna ha desencadenat una espiral alcista sobre els preus (inflació) i, en paral·lel, un retrocés en les xifres de creixement previstes fa, tan sols, sis mesos. L’OCDE, per exemple, ha calculat l’impacte de la guerra sobre la zona euro com una baixada de gairebé un punt i mig en el creixement del PIB i una pujada addicional de la inflació de 2 punts, en funció de quant temps s’allargui. Prenent en consideració les revisions efectuades abans, la forquilla de creixement aquest any aniria entre un 4,2% (Funcas) i el 5,5% (BBVA Research) i se situaran, el 2023, entre el 2,9% (Banc d’Espanya) i 4,9% (BBVA), i tots apunten cap a una desacceleració addicional per a l’any que ve. Recordem que el 2021 va tancar amb una xifra oficial del 5,1%. No són males dades, però, llegides fent abstracció del context (pandèmia, noves onades, guerra...), ens situarien davant un creixement lànguid, amb una fogonada elevada d’inflació aquest any que caurà el que ve, segons tots els experts. No exactament una estagflació com la que anuncien els pessimistes. Per cert, enmig d’aquest guirigall se’ns està passant per alt una altra dada molt rellevant que diu molt sobre alguns canvis estructurals produïts en el nostre model econòmic en l’última dècada: mantenim el superàvit de la balança de pagaments, amb una xifra rècord d’exportacions. Per cert, també ha passat amb perfil molt baix l’augment experimentat pel nombre de cotitzadors a la Seguretat Social (superarem aquest mes, per primera vegada, els 20 milions) i l’inici del canvi cap a la indefinida, en la nova contractació laboral. Tres bones notícies. Feijóo i el seu pla econòmic Els qui entenem la política com una manera de buscar solucions als problemes socials, solucions trobades mitjançant la negociació, el diàleg i l’acord entre diferents, no podem sinó felicitar el Feijóo que va dir que venia «no a insultar, sinó a guanyar les eleccions», tot i que ens agradi menys l’altre Feijóo, el que es posa de costat (¿fent un Rajoy?), com si l’entrada de Vox per primera vegada en un Govern del PP a Castella i Lleó no tingués res a veure amb ell, que només passava per allà, com a observador. A aquest primer Feijóo li agraïm el pla de mesures presentat després d’haver fixat el marc del debat en dues idees comodí de la dreta: el Govern «es forra» amb la inflació i baixada generalitzada d’impostos, una mesura contra la qual s’ha posicionat l’FMI. Els quatre eixos del pla reblen sobre eslògans reiterats pel PP cada vegada que ha estat en l’oposició, tot i que no sempre els hagi tingut en compte quan ha estat en el Govern. Però són familiars per als seus electors, a qui intenta tornar comoditat amb el discurs que havien perdut. Amb un matís, no precisament petit, davant el lema del Govern durant la pandèmia, «que ningú es quedi enrere», ara és la dreta (ho veiem també a França amb Le Pen) qui agafa la bandera de la defensa dels més desfavorits, sectors en els quals centra les seves propostes, de manera destacada les dues més potents: deflactar la tarifa de l’IRPF als trams més baixos (molt diferent d’abaixar impostos) i revaloritzar amb l’IPC totes les ajudes públiques als més desfavorits (ingrés mínim, etc.). En totes dues, per cert, ha agafat el Govern a contrapeu. Perquè una vegada que el Govern revaloritza pensions amb IPC o ha abaixat impostos a l’electricitat, perd arguments per oposar-se, per principis, a ampliar les esmentades propostes a altres col·lectius desfavorits. Més dubtes em sorgeixen amb la proposta d’introduir incentius fiscals en els programes Next Generation. Dels seus comentaris sobre el preu de l’electricitat, només me’n queden dues coses clares: que no estan d’acord amb la transició ecològica dissenyada pel Govern central i que demanen allargar la vida útil de les nuclears. Dues idees que són perfectament discutibles i negociables en un context nou com l’actual. En suma, el pla econòmic Feijóo hauria merescut un recorregut negociador més llarg entre Govern i oposició del que tindran, em temo. Perquè ajudaria els ciutadans i també a relaxar el clima polític del país. La utilitat de l’excepció ibèrica Amb un any de retard i gràcies al fet que el president va agafar les regnes de la negociació, hem conegut aquesta setmana la utilitat d’aquella batalla política al Consell Europeu per forçar el reconeixement d’una «illa ibèrica» en el mercat elèctric europeu com a primer pas imprescindible per negociar una excepció temporal d’Espanya i Portugal respecte a les regles comunes del mercat únic de l’energia. Aquella primera resposta del Govern central davant els inicis de la pujada espectacular del preu de la llum en el sentit que «així és el mercat» i «no s’hi pot fer res», afortunadament el president la va esmenar. L’acord assolit aquesta setmana amb la Comissió sobre un límit mitjà de 50 euros/MWh en el preu del gas durant 12 mesos és una notícia molt positiva que permetrà rebaixar el preu al consumidor de l’electricitat, tot i que encara quedin molts serrells tècnics per aclarir. També és positiu que s’hagi aprovat amb l’oposició frontal, pública i radical, de les empreses oligopolístiques del sector, que han aconseguit una greu derrota, potser innecessària si les dues parts s’haguessin avingut a negociar com rebaixar l’excés de beneficis que estan obtenint amb un mercat amb unes regles marginalistes que es mantenen igual, malgrat la irrupció de les renovables amb cost marginal zero. Sobren egos. I la política energètica ja no la dicten les empreses energètiques. Veurem la translació de l’acord europeu al nostre BOE i, sobretot, com es finança la diferència entre el gas topat que marca preu per al mercat i el que de veritat cobrin les empreses que l’utilitzin per generar electricitat i que el compren a preu internacional, avui molt superior, tot i que serà difícil no prorratejar-lo entre els consumidors mitjançant la tarifa. Com veuen, la situació és tan fluida que, de manera permanent, hi estan entrant o sortint nous elements que canvien el rumb dels esdeveniments. Això exigeix una flexibilitat i una finor d’anàlisi per adaptar la taula de surf a l’onada que, de vegades, costa de veure en la nostra classe política. Ara, per exemple, moltes coses depenen de la durada i l’extensió de la guerra de Putin. Ja ho veurem.

Ens passa de tot, tota l’estona

Se’ns passa per alt que mantenim el superàvit de la balança de pagaments, amb una xifra rècord d’exportacions

El més llegit