¿Qui tem la inflació?

Em sorprèn que l’últim Indicador de Confiança del Consumidor publicat pel CIS al març no hagi sigut objecte de més anàlisis. Perquè dona dades molt clares sobre el moment econòmic espanyol, a més d’altament preocupants. Començant per la bretxa engrandida entre el 52,6% de ciutadans que diuen que no arriben a final de mes o sí però amb dificultats, en comparació amb el 45,7% que reconeix que pot estalviar. Però no és l’únic que inquieta. Aquest mateix índex global, amb un valor de 53,8 punts, en baixa 36 respecte al de febrer i 20 respecte al de març de 2021. I, desglossant-lo per components, es constata una caiguda en les expectatives, sens dubte propiciada pels impactes de la guerra d’Ucraïna, que és de 40 punts respecte al mes anterior i de 45 respecte a un any abans. Un 54,4% considera que la situació econòmica de la seva llar és pitjor que fa sis mesos, mentre que només un 11,6% diu que és millor i un 76% considera que d’aquí sis mesos estarà igual o pitjor. Si ampliem el focus en la situació econòmica d’Espanya, un 80% estima que és pitjor que fa sis mesos i només un 21% creuen que millorarà en els pròxims sis mesos. Pel que fa a les causes, el 73% dels qui diuen que estan pitjor ara ho atribueixen a l’alça continuada de preus/inflació, dada a la qual haurem d’afegir que un 74,4% creu que la inflació continuarà pujant l’any que ve. Revisar les previsions Els experts discrepen. De fet, ja coneixem que els serveis d’estudi més prestigiosos del país apunten que l’IPC hauria tocat sostre al març i que iniciarà una desescalada que el situarà, de mitjana anual, en el 7,5% per al Banc d’Espanya, en el 6,8% per a Funcas i en el 5,3% per a l’FMI, molt lluny de les seves previsions anteriors o de les que fa mesos va comunicar el Govern, que es veurà obligat a revisar-les aquests dies per la nova situació. Pocs dubtes hi ha respecte que les tensions inflacionistes són prèvies a la guerra d’Ucraïna, tot i que s’han vist aguditzades pel conflicte. També és clar que tenen un fort component internacional. És a dir, és una inflació importada com a conseqüència del «xoc» extern que representa una pujada forta i continuada de béns bàsics que importem. Quan el preu del gas o del petroli es dispara a l’alça a ritmes no vistos des de 1985 o quan la FAO diu que l’índex que elabora sobre preus alimentaris mundials ha crescut un 34% respecte a l’any anterior, és difícil negar els dos factors, que es reflecteixen més en l’índex general (9,8% març) que en el subjacent (3,4%), que no té en compte aquests factors volàtils. Més discutible és l’impacte desigual que té en cada país en funció de les característiques de la seva estructura econòmica i, sobretot, si arrossegarà o no una inflació de segona ronda si s’apliquen clàusules de manteniment del poder adquisitiu, sobretot a salaris. Com també ho és la durada del fenomen, que de moment es continua considerant temporal, com veiem en les previsions per a 2023, on tots els organismes anticipen una forta caiguda de la inflació en tots els països. De moment, la hipòtesi central és que la nostra inflació, encara en nivells elevats, anirà afluixant en els pròxims mesos i caurà de forma acusada l’any que ve fins al 2% i fins a l’1,4% el 2024, segons previsions del Banc d’Espanya o l’1,3% previst per l’FMI per a 2023. El pitjor, doncs, ja hauria passat. Efectes de la inflació Un xoc extern d’oferta empobreix tot el país. Però no a tots per igual. El primer efecte ha repercutit en els costos i la competitivitat, cosa que ha motivat protestes i les mesures aprovades pel Govern per subvencionar, de manera temporal, els esmentats costos addicionals, sobretot els 20 cèntims per litre en combustibles. La pèrdua de poder adquisitiu és el segon efecte i el més preocupant. Només en el que portem d’any, el cost de la vida ha quadruplicat l’evolució dels salaris. Aquest efecte és especialment fort en els perceptors de salaris baixos, majorment a Espanya, joves mileuristes. La inflació també redueix el valor patrimonial dels actius i dels estalvis familiars. Segons estimacions de Funcas, cada punt d’inflació redueix el valor dels estalvis en 8.800 milions d’euros. Es podria compensar, doncs, l’elevació de la riquesa financera neta de les famílies, que l’any passat va créixer per sobre del PIB. A menys que el Govern faci marxa enrere en la seva vinculació per llei de les pensions a l’IPC, la inflació prevista per a aquest any implicarà una alça important de la despesa en pensions. En cas d’acceptar la previsió del Banc d’Espanya, per a 2023 caldria comptar amb un cost addicional equivalent a una mensualitat, és a dir, uns 13.000 milions que anirien directament al dèficit públic. Per la seva part, la inflació eleva les bases impositives i, si no es deflacta la tarifa, puja els ingressos públics. L’últim dels efectes ressenyables d’aquesta inflació és l’avançament dels ritmes de tornada a la normalitat monetària: va acabar l’època de tipus d’interès zero o negatius. Alguns bancs centrals ja han pujat tipus i el BCE anuncia que posarà fi anticipat a la seva compra de deute (tot i que continuarà fent-ho fins al juliol per 90.000 milions d’euros) i tant l’euríbor com els tipus del deute a deu anys ja han experimentat pujades que els situen en positiu. Això vol dir també que, a poc a poc, el cost de finançar el nostre deute públic creixerà i farà pujar gradualment la càrrega pressupostària dels interessos. Abaixar impostos Si l’escenari central és actualment el d’una forta fogonada de la inflació aquest any perquè el vinent remeti, convé que no es desencadenin efectes de segona ronda, sobretot alces salarials que realimentin el procés inflacionista. La informació disponible situa l’imprescindible pacte de rendes entre sindicats i empresaris més a prop del que sembla. Es parla d’un acord a 3 anys que la CEOE condiciona que no redueixi ocupació i que les administracions revisin els seus contractes públics d’obra i serveis, mentre que els sindicats ho fan a una clàusula de revisió anual de la qual actualment només disfruten un 16% de treballadors subjectes a convenis. Segons la meva opinió, n’hi hauria prou amb acceptar-la per al final del període, en comptes d’anual, per poder encaixar el pacte. El que té difícil encaix, teòric i pràctic, és la fixació per una baixada general d’impostos en la qual sembla que ha caigut el nou líder de l’oposició. Primer, perquè és contradictori voler frenar pujades salarials i fer-ho via descens d’impostos que elevarien els ingressos nets i la despesa privada, que realimentaria la inflació, a menys que sigui la vàlvula de tancament final d’un pacte de rendes més auster. Segon, perquè no es correspon bé amb una estratègia gradual de consolidació del dèficit públic, a menys que s’estigui pensant en una altra dècada d’austericidi en la despesa. Potser per això, la proposta de Feijóo, segons coneixem, s’aproxima més a una deflactació de la tarifa per a rendes més baixes. Això no és pròpiament una rebaixa d’impostos i tindria més sentit si es vinculés a l’acord de rendes que negocien els interlocutors socials. En conclusió: hi ha prou raons per preocupar-se per una situació complexa que no admet solucions màgiques. Però ningú troba arguments per al catastrofisme que, de vegades, llegim o escoltem en boca d’alguns profetes del desastre permanent. Serenitat. Repassin les imatges d’hotels i platges en aquesta Setmana Santa.

El més llegit