Pagar-se la Seguretat Social per aconseguir els papers

La Daniela fa 17 anys que és a Espanya, des dels 21. Però encara així sembla que no està prou arrelada com per tenir papers. Va arribar de Veneçuela el 2005, mesos després de l’última regularització massiva d’immigrants al nostre país. Li van dir que no se n’anés; «pot ser que n’hi hagi una altra, va, queda’t», rememora. Però no n’hi va haver cap altra. El que va sortir d’allà van ser els requisits per a l’«arrelament social», la porta d’accés a la documentació per a moltíssims migrants irregulars a Espanya. Una entrada al sistema amb requisits lleonins per a moltes persones, però que es poden resumir en dos: el primer és demostrar haver residit a Espanya durant tres anys; el segon, un contracte d’un any a jornada completa, una cosa que no tenen gaires espanyols. A la pràctica, això implica dues coses. La primera és llançar-se a l’economia submergida i la irregularitat administrativa durant tres anys, amb sous de misèria, jornades de feina maratonianes (netejant cases, a l’obra o el camp) i sense deixar que un policia t’identifiqui i t’incoï una ordre d’expulsió del país. La segona és que s’ha d’aconseguir un contracte com sigui. I de vegades no és possible. La Daniela (nom fictici) reconeix que va pagar en dues ocasions la seva Seguretat Social sencera durant un any per poder aconseguir l’arrelament social. La segona ocasió va ser l’any 2016. Treballava cuidant nens en una urbanització per a famílies de classe alta, adinerades, però que no van voler fer-li un contracte en condicions. Al final va aconseguir arribar a un acord amb la família. Tot i que anés a treballar només a la tarda firmaria un contracte d’un any a jornada completa... amb un gran però: ella es pagaria tota la Seguretat Social. D’aquesta forma va ser com va aconseguir l’arrelament social en la segona ocasió. La primera, el 2010, va anar fent el mateix però treballant «de les seves coses», com a programadora de pàgines webs. En aquesta última feina guanyava menys de 300 euros per una jornada completa. El preu de l’arrelament durant un any. Entre una regularització i una altra va estar una temporada vivint a Veneçuela que la va desprendre dels papers. Perquè una altra de les maneres de perdre’ls és passar més de sis mesos fora del país. Encara que faci 17 anys que vius aquí. Després del segon intent tornava a tenir els papers... i els va tornar a perdre durant la pandèmia perquè li faltaven 16 dies cotitzats per renovar la documentació. En aquests moments, malgrat viure gairebé mitja vida a Espanya, la Daniela té una ordre d’expulsió a Veneçuela. «Em volen enviar a un país que pràcticament no conec (va venir a Espanya amb 21 anys i en fa 17 que viu aquí). La meva família ja no hi és, tampoc els meus amics, allà ja no hi tinc res. Em demanen que faci arrelament en aquest país, jo crec que amb 17 anys el tinc de sobres», lamenta. Tot i que no en presumeix, la Daniela assegura que pagar-se la Seguretat Social durant un any és una de les formes més habituals per les quals han de passar els migrants per aconseguir la seva documentació. «Nosaltres, com em va passar a mi, passem pel treball de la llar, però en els homes encara és més dur perquè són a l’obra o en la taronja. Com ells caiguin de la bastida el primer que els diuen és: ‘Tu no ens pots denunciar perquè com vagis a una comissaria et demanaran els papers i et tornaran al teu país’. Nosaltres, malgrat tot, crec que estem una mica millor», observa. Por de les conseqüències Por de les conseqüènciesTot i que el nom és fictici perquè no vol revelar la seva identitat, la Daniela diu que fer l’entrevista li fa por. Sent que pot estar tancant una porta (al cap i a la fi una porta) per a les que venen. «Si les meves companyes i jo ens poséssim a denunciar amb nom i cognoms les ocupadores al final cap voldria fer això. Personalment en sortiríem bé, però tancaríem l’accés a les que venen darrere per aconseguir la documentació», explica. A més, tal com matisa, «moltes ocupadores també se la juguen i arriben a un acord per fer-te a tu un favor». I dins del ventall de possibilitats és «la més legal». «Hi ha noies que es dediquen a enganyar homes de forma interessada o a casar-se amb gent molt més gran que elles. Jo almenys tenia un contracte firmat, vaig demostrar que estava integrada i vaig donar la meva força de treball», sentencia. Segons aquesta immigrant, els requisits per accedir a la documentació són «absurds» i planten per a moltes persones un camí ple de dificultats, de vegades fins i tot insalvables pe les vies que estableix la llei. «Gran part de la meva vida he treballat pagant-me jo la Seguretat Social o sense poder cotitzar. O estava buscant l’arrelament o sense la documentació en regla, però has de fer la teva vida. I mai he rebut ni una sola ajuda, ni la del bus. Són processos que dificulten molt», relata la Daniela.

Pagar-se la Seguretat Social per aconseguir els papers

Moltes persones migrants paguen les cotitzacions de la seva butxaca per aconseguir la documentació

El més llegit