‘Spain is different’

Aquesta inflació que durant mesos vam creure que havia desaparegut ha ressorgit amb força en tot el món: al març, un 6,4% als EUA, un 7,3% a Alemanya, un 4,5% a França i un 9,8% a Espanya. Als anteriors colls d’ampolla en l’oferta que va acompanyar la ràpida recuperació després del confinament s’han unit ara forts increments de preus en productes energètics (gas i petroli), cereals i matèries primeres industrials com a conseqüència de la invasió d’Ucraïna i les sancions a Rússia. Els analistes i, el que és més important, els bancs centrals (responsables de combatre la inflació) anticipen un manteniment a l’alça dels preus durant aquest any. El Banc d’Espanya acaba d’anunciar la seva previsió que inclou un IPCA mitjà del 7,5% per al 2022, molt per sobre del 5,4% del consens d’analistes. Occident es torna a enfrontar, com a finals dels 70 del segle passat, a un fort xoc extern d’oferta. I, basant-nos en aquesta experiència, podem assegurar dues coses: primer, que aquests xocs ens empobreixen com a país, és a dir, a tots, i segon, que les polítiques de compensació de preus, com la que va adoptar el Govern central la setmana passada, només poden ser temporals perquè l’efecte sobre la inflació és moderat i perquè el repartiment de costos no es pot centrar en el dèficit públic. La situació avui és tan crítica que el president Biden ha adoptat una decisió històrica: alliberar una part de les seves reserves estratègiques de cru per rebaixar-ne el preu internacional (i, de passada, fer un bon negoci). Tots els organismes i tots els països estan revisant a la baixa les seves perspectives de creixement i tots els governs intenten gestionar la nova situació de la millor manera possible per pal·liar els efectes negatius sobre una població ja molt cansada després del Gran Confinament i una recuperació postpandèmia que no acaba d’arrencar amb la força esperada. Posar el focus En aquest context internacional tan excepcional, carregat de riscos i incerteses i amb una guerra en marxa, hi ha qui a Espanya se centra només en el diferencial d’inflació al març amb la mitjana de l’eurozona (2,3 punts percentuals) intentant fer-nos creure que és la prova d’una suposada mala gestió econòmica per part del Govern de Sánchez. Curiosament, són els mateixos que el 2010 deien que «la prima de risc d’Espanya es diu Zapatero», un any abans que, ja amb Rajoy en la presidència, aquesta prima de risc es multipliqués per tres (ho desenvolupo al meu llibre ‘Seis meses que condujeron al rescate Deusto’, 2015). I aquests mateixos insisteixen, com a única solució eficaç a una situació internacional tan complexa... abaixar impostos; una fórmula que, com sabem, val per a tot, sigui quin sigui l’origen dels problemes. Per a contrast, el president Biden està demanant més esforç fiscal als més rics perquè contribueixin més als esforços que la situació exigeix. ‘Spain is different’ va ser un eslògan turístic triat per Fraga als 60 del segle passat, una frase que recollia l’atractiu de l’aroma exòtica que diversos visitants estrangers van reflectir als seus llibres sobre la realitat i els costums espanyols durant el segle XIX i fins a mitjans del XX. En termes estrictament econòmics, la diferència espanyola va ser reconeguda de manera explícita durant tot el procés d’integració a Europa i els primers anys de permanència fins gairebé arribat l’euro. La nostra estructura econòmica era diferent, ja que l’agricultura i els serveis tenien més pes, el sector industrial era dèbil i estava especialitzat en produccions que els nous preus del cru feien inviable excepte en països amb salaris molt més baixos, una mida mitjana empresarial que dificultava l’accés als mercats exteriors i a la inversió en R+D i un Estat ineficient i escassament redistributiu. El reflex macro d’aquesta peculiar estructura econòmica van ser dècades en què vam tenir un atur diferencial amb Europa, una inflació més elevada (els preus canalitzaven la falta de competència i de mecanismes públics de redistribució de renda que se centrava en els salaris) i un dèficit públic superior. Així, la història econòmica de les dècades dels 80 i els 90 es resumeix en la recerca d’explicació per a la diferència espanyola (el professor Fuentes Quintana, per explicar-ho, va encunyar el concepte de la nostra ‘economia castissa’) i l’aprofitament de la nostra integració a Europa com a maneta de canvi d’aquests factors diferencials negatius. Així, per exemple, entre 1998 i el 2006 vam mantenir un diferencial d’inflació amb la UE de l’entorn d’un punt i mig anual, una situació que va afectar molt negativament la nostra competitivitat. El Govern de llavors i els analistes ho justificaven amb l’augment del pes del sector serveis i amb l’increment de la intensitat energètica. Igual que ara. Mercat laboral També el nostre mercat laboral presenta diferències. Especialment en tres punts: en termes relatius, donem feina a menys persones (per això la nostra taxa d’atur, especialment juvenil, ha sigut superior des dels 80); el nostre percentatge d’ocupació de dones és més baix que a Europa i manteníem (¿fins a la reforma laboral?) un elevat nivell de precarietat contractual. D’aquí s’han deduït dos factors diferencials més d’Espanya: una més baixa productivitat i, en conseqüència, una renda per càpita que sempre ha estat per sota de la mitjana de l’eurozona: sobre una base 100, Espanya ha fluctuat des del 60 fins al 90, sense passar mai d’aquí. En coherència, també hi ha un diferencial en salari mitjà, pensió mitjana, ajudes públiques mitjanes, etc., etc. Quan aquests factors diferencials tan importants s’han mantingut vius durant quatre dècades, amb governs d’un partit i d’un altre, amb millores evidents com a conseqüència del nostre ingrés a la UE i a l’eurozona (no hi ha cap dubte que el nostre acompliment hauria sigut pitjor fora d’aquesta estructura institucional), extreure una dada (la inflació) d’un mes (el març) per intentar buscar culpables en el Govern de torn és, com a mínim, poc rigorós. I sobretot una expressió clara que qui ho diu està més interessat a treure el Govern per posar-s’hi ell que a resoldre els problemes objectius que afecten els ciutadans. Hi va haver moltes raons darrere dels Pactes de la Moncloa firmats el 1977, un dels moments polítics i econòmics més difícils per a Espanya. Dues van ser: amb una situació tan excepcional, el més útil i més ètic no era posar-se a assenyalar falsos culpables, sinó buscar solucions. Solucions de problemes estructurals que exigeixen temps i consensos per aplicar-los, és a dir, acords transversals que redueixin tensió social i donin estabilitat a les reformes. ¿A ningú li sembla que podríem provar aquesta medecina avui també en lloc de veure l’espectacle de com s’insulten i es tiren trastos al cap els uns als altres mentre els problemes continuen sense resoldre’s? Amb això, com llavors, sí que seríem diferents. Però en positiu.

‘Spain is different’

Els analistes i els bancs centrals anticipen un manteniment a l’alça dels preus durant tot l’any

El més llegit