Que parin el món...

Ho podríem haver fet millor. Però ens està quedant un món molt diferent del previst fa només tres anys i per al qual ens hem de rearmar ideològicament i espiritualment si volem viure de manera satisfactòria, després de vèncer el que Berlín va anomenar el ‘fust tort de la humanitat’. La desglobalització i la tornada de l’arquitectura de blocs és ja una realitat que desfà tres dècades de pensament neoliberal respecte a les bondats harmonitzadores dels intercanvis i el benefici compartit. L’extensió, la duresa i la intensitat de les sancions imposades per Occident a Rússia per la guerra de Putin a Ucraïna demostren que la baldufa de la globalització, lluny de ser un procés irreversible, pot tenir fre i va enrere. De fet, Rússia ha sigut expulsada del món dels intercanvis globals (tret del gas i el petroli, de moment). Ja sabíem que la Xina estava en ple procés de muntatge d’un model econòmic, polític, tecnològic i d’intercanvis diferent i alternatiu al majoritari a Occident. Dos exemples: ha assumit compromisos de reducció d’emissions de CO2, però amb el seu propi calendari i el seu propi ritme per a la descarbonització. O, més clar encara, el seu afany (aconseguit) per construir un sistema i unes empreses de digitalització i d’intel·ligència artificial diferents de les nord-americanes: Alibaba, Huawei, Baidu, Tencent, WeChat i TikTok. Ara el gran públic coneix que, des del 2015, també té el seu propi sistema internacional de pagaments bancaris, el CIPS, alternatiu al de la banca occidental, tot i que encara menys desenvolupat. No obstant, es presenta com una resposta a Rússia per evitar-li l’aïllament total. Pot oferir també la seva pròpia moneda digital, que no necessita passar per cap sistema de missatgeria com el Swift. En termes econòmics, tenim molt desenvolupats dos blocs globalitzats i alternatius, un entorn de la Xina, ancorat en l’autoritarisme polític i el control social, que intentarà atraure Rússia, i l’altre entorn dels EUA, amb la UE buscant un buit regulatori i tots dos defensant, encara, la democràcia i els drets humans, fins i tot davant els embats interns dels seus populismes ascendents. Res a veure amb la vella aspiració d’un món unit entorn dels mateixos mercats, empreses i referents tecnològics. Si això es consolida –crec que serà així–, les actuals cadenes globals de valor i el flux d’intercanvis comercials i d’inversions patiran una reestructuració molt seriosa ja esperonada per la pandèmia. Els estudiosos de l’economia estan omplint pàgines amb similituds i diferències entre el que ve i el que vam viure als anys 70-80 del segle passat, quan la brusca multiplicació per quatre del preu del petroli va trencar l’economia occidental i va provocar una elevada inflació amb molt baix creixement econòmic (alt atur), això que s’anomena estagflació. Ningú dubta ja que el que va començar com a brots alcistes d’alguns preus (transport marítim, microprocessadors...), conseqüència de l’escassetat d’oferta derivada de la pandèmia, es veu potenciat amb la guerra de Putin a Ucraïna, que amplia el nombre de productes afectats (oli de gira-sol, cereals, gas i petroli) i intensifica l’alça d’alguns preus. Per posar-ne dos exemples, el barril de Brent ha duplicat la seva cotització en només dos mesos. Pel que fa al gas procedent de Rússia, en dos mesos ha vist com el seu preu s’ha incrementat en un 126%, fins i tot diverses setmanes abans de la guerra. La inflació es va disparar al febrer fins al 5,8% a l’eurozona i va arribar a Espanya al 7,4%, en els dos casos, màxims des de feia dècades. En paral·lel, i previ a la invasió d’Ucraïna, la sisena onada de la pandèmia havia alentit les perspectives de creixement per a aquest any. L’expectativa avui és que la guerra i les pertorbacions associades tinguin l’efecte d’accentuar els dos fenòmens: inflació a l’alça, creixement a la baixa. S’espera un alentiment de la inflació, sobretot si els governs europeus aconsegueixen deslligar el preu del gas del preu del mercat majorista d’electricitat, cosa que estan valorant i per a la qual hi ha diverses fórmules possibles. Però, tot i així, els riscos de desencadenar un procés inflacionista són molt elevats i depenen de quatre factors, segons ens ha recordat aquesta setmana Olivier Blanchard, després de defensar que l’economia d’avui i la dels 70 s’assembla com un ou a una castanya: expectatives inflacionistes, ancoratge de preus i salaris a l’IPC (indexació), situació de l’atur en el mercat laboral i resposta dels preus als salaris. La seva tesi és que en l’actual situació d’ocupació als EUA (on centra la seva atenció) el més recomanable és que la Reserva Federal s’avanci a la corba i apugi els tipus d’interès de manera ràpida i contundent per frenar l’escalada inflacionista, com ha començat a fer aquesta setmana. A Europa, en un altre moment més retardat del cicle, el BCE també endureix la seva política monetària avançant els terminis de la normalització, però sense parlar encara d’apujar tipus. Ja ho veurem. Amb més retard del que li exigeix el nou líder ‘in pectore’ de l’oposició, el Govern central ha anunciat que aprovarà el 29 de març, després d’obtenir l’aprovació de la Unió Europea perquè són assumptes comunitaris, un paquet de mesures i actuacions per fer front als efectes econòmics de la situació sobrevinguda, inclosa la guerra. S’articularà entorn de quatre eixos: desacoblar el preu del gas de la resta d’energies del mercat i evitar un contagi alcista injustificat (com demanem molts des de fa mesos); fomentar un pacte de rendes entre interlocutors socials; compensacions a sectors especialment afectats (com es va fer amb la pandèmia) i gran baixada d’impostos per frenar la pujada de preus en aquells casos en què són més elevats per raons de política econòmica a mig termini. En aquest últim punt, centre del debat polític, el Govern central compta amb un ampli matalàs: segons la valoració de l’Airef feta pública aquesta setmana i només com a conseqüència de la inflació, la recaptació de l’IVA s’ha incrementat en 3.500 milions d’euros i l’IRPF en uns 4.100 més, tots dos per sobre del previst. Cap dels tres assumptes tractats en aquest article era ni remotament previsible fa uns mesos. El futur torna a atropellar-nos; aquesta vegada, envoltat de cignes negres. Esperem que els nostres responsables hi estiguin a l’altura. Perquè si no, replicant una frase del Maig del 68, molts direm: que parin el món, que en vull baixar.

Que parin el món...

Ningú dubta ja que el que va començar com a brots alcistes d’alguns preus es veu potenciat amb la guerra a Ucraïna

El més llegit