Salaris o marges empresarials, ¿qui pagarà la inflació més gran en 30 anys?

La batalla pels salaris està servida i sindicats i patronal negocien per decidir qui pagarà i com es repartiran els costos de la inflació més gran des de 1989. El Govern conjura els agents socials per acordar un nou gran pacte de rendes –una mena de Pactes de la Moncloa 2.0– per definir com han d’evolucionar els salaris durant els pròxims anys i com fer-ho en plena escalada dels preus de l’energia i davant les incerteses de la guerra més important a Europa des de la dels Balcans. Els experts consultats per aquest reportatge adverteixen que no hi ha fórmules màgiques, que descarregar l’encariment de preus a l’esquena de només un bàndol o l’altre tindria efectes molt perillosos sobre l’economia i que desempolsegar la figura de les clàusules de revisió s’imposa com una de les eines de més consens. ¿És possible que els salaris pugin prou com perquè els treballadors no perdin poder adquisitiu i que al seu torn les empreses no traslladin tot aquest augment a la inflació? «Teòricament és possible, però portar-lo a la pràctica és molt difícil», reconeix el director del gabinet d’estudis econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Ramon Rovira. «No hi ha una fórmula màgica de repercutir l’augment de costos perquè tots salvaguardin el seu poder adquisitiu, siguin treballadors o empreses», adverteix el catedràtic de la Universitat de València i economista de Fedea, José Emilio Bosca. «Els governs han d’absorbir una part del xoc de costos per evitar l’estagflació», apunta el director d’EsadeEcPol, Toni Roldán. Els negociadors del diàleg social s’enfronten a la següent disjuntiva. «Una congelació salarial generalitzada provocaria una caiguda del consum intern, cosa que seria un problema per al creixement del PIB. Especialment si no es pot compensar amb exportacions o un augment prolongat de l’ocupació», adverteix el director del gabinet d’estudis econòmics de la Cambra. I, d’altra banda, «si les empreses accedeixen a apujar els sous al mateix nivell de la inflació i volen mantenir els seus marges, no tenen cap altra sortida que augmentar els preus, cosa que provoca aquesta espiral inflacionista. I una pujada de preus continuada provoca que la producció es ressenti, perquè les empreses perden competitivitat, venen menys i això afecta el creixement», explica Bosca. La pugna està ara en qui absorbeix més o menys l’escalada de preus, si les empreses o els treballadors. Tot i que, segons destaca el director d’EsadeEcPol, el pacte de rendes que demana Pedro Sánchez no contindrà per si sol l’escalada de preus i l’Estat haurà d’actuar com amortidor temporal. «En l’actual context, que hi hagi un lleuger repunt de la inflació per la pujada dels salaris no és el pitjor dels problemes. Serà inevitable perquè tenim un augment de costos energètics altíssim. Ens hauria de preocupar bastant més que les sancions econòmiques a Rússia no contagiïn els mercats financers», opina. ¿Com es va resoldre la disjuntiva fa 30 anys? «Llavors encara patíem la crisi del petroli dels 70, veníem de taxes d’inflació de més del 20% i estàvem en plena reconversió industrial», recorda el llavors responsable d’acció sindical de CCOO de Catalunya, Juan Manuel Tapia. «Un dels recursos habituals era pactar forquilles salarials d’àmbit estatal, que als 80 podien arribar per sobre del 12%. Unes forquilles que moltes vegades després en l’àmbit sectorial ens servien per desencallar la negociació... ¡saltant-nos-les!», rememora el durant anys director de relacions laborals de Foment del Treball José Luis Salido. L’altra gran fórmula que van impulsar llavors els agents socials per aconseguir cobrir-se l’esquena per l’alta volatilitat de l’IPC van ser les clàusules de revisió salarial. «Preníem com a referència la previsió oficial del Govern per aquell any i [els sindicats] plantejàvem l’IPC estimat més el poder adquisitiu que volguéssim guanyar. A més del compromís de revisar al cap d’un any com havia evolucionat l’IPC real i renegociar la pujada si es desmarcava molt», apunta l’exresponsable de CCOO. «És una fórmula que comporta riscos, com estem veient ara», assenyala l’exnegociador de Foment, que recorda que en acords posteriors, com l’aconseguit el 2012, els patrons van intentar diluir les revisions en funció de l’IPC sumant referències europees o l’evolució de preus del barril de Brent. Aquestes clàusules de revisió salarial van ser una de les primeres víctimes de la reforma laboral del PP, que va eliminar la ultraactivitat i les empreses van aprofitar per forçar els sindicats a renunciar a les esmentades clàusules en molts convenis. Actualment aquesta garantia de revisió només cobreix el 16% dels assalariats espanyols. «És una manera de no caure ara en aquesta espiral inflacionista i veure què passa els pròxims mesos», concedeix Bosca, de la Fedea.

Salaris o marges empresarials, ¿qui pagarà la inflació més gran en 30 anys?

Patronal i sindicats negocien un nou pacte de rendes per repartir l’escalada de preus impulsada per l’energia

El més llegit