Exagerat, no pensis en l’estagflació!

Avança l’any i es generalitzen, al món i a Espanya, les revisions a la baixa del creixement econòmic acompanyades d’alces constants en la taxa d’inflació prevista. Les incerteses creixents associades a possibles noves onades de la covid, més una recuperació molt desigual segons zones del món, juntament amb la tensa situació viscuda a Europa amb Ucraïna en el centre d’un nou tauler bèl·lic, cobreixen de pessimisme la intensitat del creixement econòmic postpandèmic. Per a Espanya, el Fons Monetari acaba de retallar la previsió per a aquest any fins a deixar-la en el 5,8%, per sobre del 3,9% que anticipa per a la zona euro, però molt allunyada del 6,4% anterior i, sobretot, del 7% que figura al quadro preòmicron del Govern i en línia amb el 5,6% del consens d’economistes que elabora FUNCAS. D’altra banda, el que va començar sent analitzat com a pujades puntuals d’alguns preus com a conseqüència d’estrangulacions selectives d’oferta (i del cost dels nolis), es va consolidant com una cosa molt pròxima a la ben coneguda inflació. En termes interanuals, gener ha tancat amb una pujada a Espanya del 6,1%, i s’espera que arribem fins i tot al 7% aquest mes de febrer i la discussió sorgeix respecte a quan començarà a baixar i, sobretot, quant. En tot cas, si acabem l’any amb una inflació mitjana pròxima al 4%, serà molt difícil evitar les dues pitjors conseqüències que es derivaran d’aquest fet: l’espiral preus-salaris i un enduriment de la política monetària més ràpid i més acusat del previst inicialment. El Banc d’Anglaterra ja ha pujat tipus, la Reserva Federal ha dit que ho farà aquest any i, fins i tot el BCE no ha descartat acabar el 2022 amb un gest alcista. Si aquest panorama restrictiu es consolida, el retraïment de la recuperació serà, encara, més intens aquest i l’any que ve. Tot i que resulta molt exagerat parlar d’una situació pròxima a l’estagflació, l’escenari central per als pròxims trimestres serà d’alentiment del creixement i augment dels preus. A Espanya i a tot el món. Un escenari que ningú havia previst fa sis mesos. L’economia espanyola conserva potencials de creixement econòmic que podrien empènyer-la a l’alça, més enllà de les previsions i sempre que no tornem a viure noves onades de pandèmia que aboquin a més restriccions. El consum de les famílies, epígraf principal del creixement, està lluny d’haver arribat al màxim. D’una banda, segueixen unes taxes d’estalvi històricament molt elevades que responen a un context d’incerteses que pot afluixar. De l’altra, juntament amb la forta creació d’ocupació, la reforma laboral pactada per empresaris i sindicats, posteriorment aprovada pel Congrés, conté mesures que reforçaran la capacitat negociadora dels treballadors, cosa que anticipa més pujades de salaris que, com se sap, es traslladen a consum gairebé en la seva totalitat. La segona reserva potencial de creixement s’ha de situar en el turisme internacional, molt lluny, encara, d’haver recuperat el màxim quant a nombre de visitants i ingressos deixats. Encara si pensem que el model turístic hauria d’aprofitar la conjuntura de la pandèmia per variar els eixos de la seva oferta, no és forassenyat pensar que aquest any, si no repunta la pandèmia, el balanç del turisme serà millor que l’any passat i encara lluny del que van ser els anys previs a la pandèmia. En cas que es confirmi aquest extrem, es reforçaria la posició exterior de l’economia espanyola, de manera que mantindríem el superàvit actual. Els fons Next Generation haurien de ser el tercer vector potencialment impulsor d’un creixement més destacat del previst en aquest moment. L’acumulació de l’execució dels 10.000 milions d’euros adjudicats a finals del 2021, juntament amb els 18.000 milions que es preveu gastar aquest any, haurien de mobilitzar la taxa d’inversió per sobre de l’estimat en les previsions actuals. En resum, hi ha elements racionals per pensar que les coses poden anar millor del previst. Aquesta setmana el Fons Monetari Internacional ha fet públiques les conclusions fetes dins de la missió de l’article IV a Espanya. I són molt positives, de manera que haurien de ser de lectura obligatòria per a pessimistes i catastrofistes. En especial, reconeix que l’economia espanyola s’està recuperant a bon ritme de la recessió causada per la pandèmia de la covid, que les mesures de recolzament públic sense precedents adoptades van ser crucials per contenir l’impacte econòmic de la pandèmia sobre el sector privat, tot i que, inevitablement, han fet efecte en les finances públiques. Que la política pressupostària ha de continuar recolzant la recuperació fins que es refermi i s’ha de focalitzar en els més vulnerables. Que les reformes ja aprovades dins del pla de recuperació associat als fons europeus ajudaran a estimular la productivitat i que la reforma laboral va en la bona direcció, com també la nova regulació de la feina en plataformes digitals. Una mica més crític es mostra amb la reforma de pensions, que considera insuficient, i reclama noves mesures addicionals sobre ingressos i despeses, per assegurar la sostenibilitat del sistema. Aquesta setmana LLYC, una de les consultores que més activament està treballant en els projectes Next Generation, n’ha publicat una interessant nota tècnica, amb un Balanç del 2021 i Perspectives del 2022. Se’n mereixen destacar diverses coses. Algunes de molt òbvies, que només adquireixen el seu sentit ple pel clima de polarització partidista en què també ha caigut aquest assumpte: per exemple, que els 10.000 milions d’euros ja autoritzats per Brussel·les, només es van transferir després de comprovar que havíem complert les 51 fites compromeses per al 2021. O que ja s’han celebrat, amb càrrec a aquests fons, 684 convocatòries competitives i licitacions. O que els fons s’han assignat partint de criteris aprovats en les 59 Conferències sectorials celebrades amb totes les comunitats autònomes. Per al 2022 està previst rebre dos trams més de fons per imports de 12.000 i 6.000 milions, que hauran d’arribar quan es comprovi la realització de les 69 fites i reformes pactades amb Brussel·les per a aquest any. Dues reflexions finals sobre aquest assumpte: és probable que acabin sent tant o més rellevant per al nostre acompliment econòmic com a país les més de 400 reformes compromeses que els 70.000 milions de subvencions, més els crèdits que també entraran aviat en joc. Segona, aquests fons europeus estan destinats a finançar la transformació de l’economia i de la societat mitjançant projectes verds i digitals. Financen projectes i en absolut estan pensats per finançar regions. Per això, establir un debat polític sobre el repartiment territorial d’una cosa l’objectiu de la qual no és territorial són ganes de crear soroll i de confondre la gent.

Exagerat, no pensis en l’estagflació!

L’economista Jordi Sevilla parla sobre la inflació, el creixement econòmic i el futur del país postpandèmia

El més llegit