La reforma laboral, més que un divertiment

No fa falta mentir per trobar interpretacions sobre les dades econòmiques recentment publicades diferents a les del Govern. Així, per exemple, és cert que un creixement del PIB del 5% el 2021 és millor experimentat en vint-i-un anys, però també ho és que ni així recuperem el perdut per la caiguda del 10,8% el 2020, la pitjor en gairebé un segle. És correcte que l’eurozona ha crescut més, però també ho és que Espanya ha aguantat millor la desacceleració al final de l’any, amb un 2% intertrimestral contra el 0,3% dels socis. D’altra banda, reconeixent que hem recuperat el nivell d’ocupació previ a la pandèmia i, fins i tot, l’anterior a la crisi financera del 2008, també es pot assenyalar com a cert que ara hi ha molt més atur que durant el boom immobiliari perquè la població ha augmentat. Tampoc convé exagerar massa el postureig, sobretot, en política. Ho hem comprovat aquesta setmana amb la convalidació parlamentària de la reforma laboral en què els aliats del Govern han criticat com a engany que no és una «derogació íntegra» com es va cansar de prometre la ministra, abans de ser-ho. A més, després de dir que era un projecte de país, tan positiu que tots hi hauran de votar a favor, la ministra va excloure la meitat de l’hemicicle, per acabar-ne depenent (¡Quina ocasió ha perdut Pablo Casado per recolzar si més no amb abstenció!), perquè és una bona reforma que corregeix, en un altre context, els aspectes més lesius d’aquella unilateral de fa una dècada. L’excessiva polarització partidista que patim estén la seva taca sobre tots els assumptes públics i sobre un gran nombre de creadors d’opinió, i engrandeix un camp de batalla en què, amb molta freqüència, s’utilitza la mentida contra l’adversari com a moneda corrent, generant climes socials d’optimisme exagerat o de catastrofisme irredempt, tots dos falsos, però, a més, nocius i innecessaris per a una confrontació democràtica normal, incompatible amb el fanatisme de part. Fer, en aquest context tòxic, una lectura més imparcial de les dades econòmiques és una tasca imprescindible de salut democràtica a què dedicaré la resta de l’article. Començant per dues obvietats: la pandèmia ha provocat a tot el món una crisi exògena a la dinàmica de l’economia, totalment diferent de qualsevol experiència anterior, com la crisi financera del 2008, per la qual cosa qualsevol comparació, en positiu, o en negatiu, està distorsionada de base. És comparar pomes amb peres. Segon, ningú va preveure la intensitat de l’òmicron. Ningú. Per la qual cosa tothom es va equivocar en les seves previsions per al 2021. Tothom. La diferència és que uns han anat corregint els seus quadros i el Govern, amb més responsabilitat institucional, va decidir no fer-ho. El dibuix de situació que ens ofereix la nostra economia, en vista de les dades conegudes del 2021, seria el següent: la recuperació, sent intensa, sobretot en ocupació com a conseqüència dels ertos (cent mil persones segueixen en un), no ha sigut suficient per recuperar el perdut el 2020, en gran part, perquè arrosseguem massa elements d’una pandèmia activa que limita molt els serveis i el turisme, dels quals som molt dependents i, també, perquè la pujada de preus internacionals ha sigut més destacada i més duradora del previst per tots els experts i la inflació està limitant la capacitat adquisitiva de les famílies. De fet, la contenció en el consum de les llars és una de les explicacions del descens de l’ímpetu en el creixement (la campanya de nadal sembla que es va avançar al novembre, per evitar grans concentracions als comerços), com l’augment d’acumulació d’estocs en vista dels problemes mundials de subministraments ha incidit de forma favorable en la recuperació de la inversió en l’últim trimestre. De la mateixa manera, la persistència de treballadors en ertos al llarg de l’any concilia la dada d’ocupació amb les menys hores treballades, com la pujada de preus pot justificar que els ingressos fiscals creixin a una taxa més elevada que l’economia real, no així el PIB en termes corrents. Mantenir, en aquestes circumstàncies globals, una bona posició exterior de balança de pagaments, malgrat la caiguda en ingressos per turisme, és una dada esperançadora que parla de canvis estructurals positius en el nostre model econòmic. Aquesta situació anticipa una evolució durant el 2022 carregada d’incerteses sobre la recuperació que, certament, seguirà, però el vigor de la qual està molt influït per factors externs sobre els quals hi ha poca capacitat d’actuació: pandèmia i inflació. A favor, l’acumulació d’estalvi familiar que pot dedicar-se a consum, l’ampli marge de millora encara existent al turisme exterior i el desplegament ple dels fons Next Generation, amb prou feines simbòlics sobre l’economia real el 2021. En la comparació d’ocupació amb el 2007, abans de l’esclat de la bombolla, a més de l’augment de l’atur avui, per increment de la població, destaca la forta caiguda de l’ocupació en construcció, el clar retrocés de la indústria i el gran creixement dels serveis. Encara és aviat per veure com quedarà després de la pandèmia, però, de moment, es podria dir que els que abans posaven maons, ara posen canyes als bars, cosa que no seria, exactament, la idea que alguns teníem del suat canvi de model productiu. S’ha de destacar, també, que el nombre de llars amb tots els membres a l’atur gairebé s’ha triplicat en la comparació 2021/2007, cosa que assenyalo per rebaixar triomfalisme als qui deien allò que ningú quedi enrere. I, alhora, el nombre de llars amb tots els membres ha augmentat de forma rellevant, cosa que desmentiria aquells que parlen de desastre econòmic i social. A Espanya el salt en deute públic també es va produir el 2020, l’any del ‘Gran Confinament’, en què es va incrementar en 24 punts percentuals (menys que la mitjana mundial) fins al 120% del PIB. Durant l’any passat destaquen dos assumptes no menors que allunyen qualsevol profecia de fallida: el deute ha seguit estable en termes de PIB ja que aquest ha crescut i, dos, més rellevant, el Tresor ha emès 264.000 milions d’euros amb un cost mitjà del -0,04%, és a dir, amb rendibilitat negativa. Aquesta situació no hauria sigut possible sense les voluminoses compres efectuades directament pel BCE, però la realitat és que el capítol pressupostari de pagament d’interès ha baixat en un any marcat per una important reducció cíclica del dèficit públic que tots els analistes situen en el 3% el 2023, quan tornin a estar en vigor les normes europees revisades d’estabilitat pressupostària. Per tant, hem escoltat molt alarmisme desinformat al respecte durant aquests dies. Sense oblidar que el nostre deute privat (empreses i famílies) supera en molt el públic, sense que res d’això generi incertesa als mercats financers internacionals sobre la solvència del país. Com es veu, les dades són raonablement bones, atès el context, i compatibles amb comportaments racionals dels agents econòmics, l’explicació dels quals es pot trobar en factors globals, sense recórrer al partidisme polític fanàtic, ni sempre a favor, ni sempre en contra del Govern. Moderació.

La reforma laboral, més que un divertiment

Jordi Sevilla creu que el 2022 ve carregat «d’incerteses sobre la recuperació que, certament, seguirà, però el vigor de la qual ve molt influït per factors externs»

El més llegit