El 2022 no és de traspàs

Són tantes les coses que estan passant alhora i tantes les que s’esperen per a l’any acabat d’estrenar, que resulta molt difícil dir res amb seguretat excepte que no és un any de traspàs, ni capicua. Triar d’un món tan fluid i incert com el que vivim, on els cignes negres formen part del paisatge, alguns assumptes sobre els quals prestar especial atenció és un risc que només ens atrevim a assumir els qui ens dediquem a això. Amb tanta cautela, amb la informació de què disposem en aquests moments i amb tota la prudència, crec que aquest any haurem de seguir, d’una forma especial, els següents fenòmens que, en molts casos, se superposen: Una pandèmia que ha renascut tantes vegades com l’hem donat per morta. Algunes dades convé recordar per anticipar el que podem esperar: entrant en el seu tercer any, ja hi ha cinc milions i mig de morts per la covid al món. Almenys, aquestes són les xifres oficials, tot i que molts experts assumeixen que podrien ser, fàcilment, el doble. Una xifra gens menyspreable, però a comparar amb els cinquanta milions de morts atribuïdes, pel cap baix, a la pandèmia de grip entre 1918-1920. Una de les diferències essencials ha sigut, sens dubte, la vacuna. De fet, avui hi ha més de 4.500 milions de persones al món amb, almenys, una dosi, el 60% de la població mundial, tot i que amb grans desigualtats per continents, ja que l’Àfrica només ha vacunat el 15% de la seva població. Aquesta disparitat en el ritme de vacunació fa que no sigui descartable l’aparició i difusió de noves variants del virus. Per tant, seria prematur assegurar que el 2022 serà l’any en què es declari el final de l’estat de pandèmia, cosa que vol dir que estiguem preparats per a restriccions recurrents que impactaran, de forma negativa, sobre el creixement. Aquest tampoc serà, doncs, un any «normal» i l’alerta sanitària continuarà condicionant l’activitat econòmica, amb més impacte als països més dependents del sector serveis i del turisme. I això aguditzarà les contradiccions amb les dades econòmiques que estem veient: per exemple, amb un PIB inferior encara al del 2019, entre altres coses per la caiguda del turisme a un terç del que representava, tenim ja més ocupats que abans de la pandèmia, tot i que mantinguem una taxa d’atur elevada. L’evolució dels preus continuarà sent en el centre de l’atenció. De moment, continuem dient que es tracta d’una pujada temporal (¿quant temps?) de determinats preus, motivada molt més per estrangulacions d’oferta conseqüència del ràpid auge de demanda induït per les fortes injeccions pressupostàries a una economia malalta de covid, i que es calculen en l’equivalent al 10% del PIB mundial, que per la forta injecció de liquiditat que venen aplicant els bancs centrals, almenys, fins aquest any, en què començaran la desescalada gradual. No obstant, aquesta pujada d’alguns preus ja ha provocat la pèrdua de poder adquisitiu de milions de treballadors el salari dels quals ha crescut, a Espanya, un 1,6% de mitjana contra el 5,5% de l’IPC. Resulta difícil, en aquestes circumstàncies, evitar un moviment per vincular salaris amb preus i, llavors, sí que tindrem assegurada la tornada de la inflació, en un context de creixement lànguid, i elevat endeutament públic i privat. El 2022 ha entrat en vigor la reforma pactada de la reforma laboral del 2012. Esperant que el Congrés la convalidi –no entenc la postura del PP, quan li hauria sigut més fàcil i perjudicial per al Govern recolzar-la, amb l’argument que no s’ha derogat la reforma de Rajoy gràcies a la CEOE– no s’esperen grans transformacions que afectin el nucli essencial de les nostres empreses. En realitat, el més destacat de l’última reforma s’orienta a intentar posar límit, una altra vegada, als abusos i fraus detectats en temporalitat i subcontractació, amb algunes llacunes i temor que acabi en maquillatge estadístic en l’administració i amb els fixos discontinus. Situar la negociació del salari en el conveni de sector, mantenint l’important en el d’empresa, així com recuperar la ultraactivitat, no és res que preocupi les empreses serioses que solen retribuir per sobre del conveni. Sent una millora important respecte a les mesures adoptades fa una dècada en ple rescat europeu, sobretot, perquè reequilibra la balança cap als treballadors, sembla exagerat qualificar-la d’històrica. Tan sols és molt destacable l’adaptació del mecanisme erto, en un altre de flexibilitat interna, però permanent: RED, que es pugui utilitzar, en vista de fluctuacions a la baixa de l’activitat, com a alternativa a l’acomiadament, el cost del qual, per cert, no s’ha tocat. De manera inevitable, aquest any haurem de prestar especial atenció a l’aplicació dels fons europeus Next Generation en què, en el moment actual, s’hi juga més el Govern en termes polítics que el país pel seu impacte econòmic, tot i que aquest no sigui menyspreable. Recordo que el Govern es va decidir acollir, només, a la part de donació dels fons perdent amb això capacitat d’impacte, que en termes numèrics representen el 10% de la formació bruta de capital i, sobretot, que la manera burocràtica de gestionar-los els està fent perdre bona part del caràcter transformador i disruptiu que molts vam creure veure en les primeres valoracions, sobretot, en els PERTE. A més, conegudes les intensitats representades per l’ajuda en la majoria dels projectes convocats, veurem desinflar-se una part de l’eufòria que va desencadenar que s’aprovessin el juny del 2020. Al final, és probable que l’impacte més gran sobre el nostre país el produeixin les reformes que, en paral·lel i de manera obligatòria, ha pactat el Govern amb la Comissió Europea, amb la reforma laboral com a paradigma. A escala mundial, veurem una inflexió a l’alça en el nou realineament dels poders internacionals entorn de la pugna Xina-EUA amb la carrera espacial i l’economia dels algoritmes i la intel·ligència artificial com a punta de l’iceberg. I això impulsarà el reajustament en la globalització que ja estem veient després de la pandèmia, amb una tensió creixent entre democràcies i dictadures, amb Taiwan i Ucraïna com a centre. Finalment, haurem de prestar atenció al desplegament de la quarta revolució digital i a l’auge ofensiu de la desigualtat de renda i riquesa a escala mundial i nacional. Mentre els més rics del món augmentin un 30% el seu patrimoni, com ha passat l’any passat, alhora que la immigració per gana, violència o canvi climàtic continuï creixent, el populisme i el malestar ciutadà continuaran amenaçant la qualitat de les nostres democràcies. Com veuen, tenim temes per al que queda de l’any. Més les sorpreses, és clar. Així doncs, atents i benvinguts al futur fet present.

El 2022 no és de traspàs

Aquest tampoc serà un any «normal» i l’alerta sanitària continuarà condicionant l’activitat econòmica

El més llegit