La nova moda d’inversió de les grans sagues familiars

Enrere han quedat els anys en què les grans sagues familiars dedicaven bona part del seu patrimoni al sector immobiliari, construint les seves fortunes a l’empara de tota mena d’immobles, mentre els més arriscats es llançaven a invertir en entitats cotitzades. Ara, amb la volatilitat dels mercats financers i amb un negoci immobiliari que ofereix unes plusvàlues més en línia amb la renda fixa, és nombrós el volum de famílies que es llança a invertir en el negoci del capital de risc. Els Urgell (fundadors de Pachá), Manuel Lao (fundador de Cirsa), els Cosentino, els Fluxà (amo de Camper i del 30% de l’hotelera Iberostar) o el tennista Rafa Nadal són alguns dels últims grans patrimonis que s’han aventurat a invertir en aquesta indústria, fins fa uns anys limitada a uns quants. La família pionera en el capital de risc a Espanya van ser els Abelló, que en la dècada dels 90 van posar en marxa Torreal després de la venda d’Antibióticos de León per 58.200 milions de les antigues pessetes (uns 350 milions d’euros actuals). A través de Torreal, gestionada per Miguel Abelló després de la retirada del seu pare Juan Abelló l’any passat, han protagonitzat sonades inversions a Espanya com la d’Airtel, Agbar, Navidul, Oscar Mayer, Pepe Jeans, Famosa, Aernnova, Telepizza o Talgo, entre d’altres. En l’actualitat, el patrimoni de la família ascendeix a més de 2.200 milions d’euros. Una altra coneguda saga que va apostar pel capital de risc ja fa 14 anys va ser la dels March, que van muntar Artá Capital i han invertit ja 600 milions d’euros en companyies com Flex, Mecalux, Pepe Jeans o Alvinesa, entre d’altres. A principis d’aquest estiu, Corporación Financera Alba (el hòlding d’inversió dels March) venia la seva participació en aquesta gestora de capital de risc, que ha començat a operar de forma independent. No obstant, l’esquema que han seguit els Abelló i els March no és l’habitual, el d’un fons de capital de risc a l’ús que pren participacions en companyies de forma directa. En l’actualitat, les grans fortunes que es llancen a aquest nínxol ho fan a través d’una figura coneguda com a fons de fons: inverteixen en diferents gestores de cara a reduir el risc que els suposaria invertir de forma directa en diferents companyies (per a la qual cosa es necessita un equip o gestor específic) i diversificant la font dels seus ingressos. Així, els grans patrimonis creen una societat de capital de risc (SCR) que gestionen altres assessors financers amb coneixements en aquest negoci, com és el cas d’Altamar, Arcà, MdF Family Partners, entre d’altres. Detectant aquest àvid interès, els bancs estan treballant per democratitzar la inversió en capital de risc i que els patrimonis més modestos puguin destinar també recursos a aquesta veta. Ho fan a través de fons específics que munten per als seus clients, que després gestionen tercers o els seus equips, amb diferents temàtiques: des de renovables a residències d’estudiants passant per infraestructures. El banc més avançat en aquesta estratègia és Bankinter, que l’any 2017 va posar en marxa Helia (el seu fons de renovables) juntament amb Plenium Partners, i ha desenvolupat de forma exitosa altres vehicles d’inversió centrats en altres àrees. Paral·lelament, el regulador borsari (la CNMV) vol abaixar el tiquet mínim d’inversió exigit als 100.000 euros. En qualsevol cas, els experts alerten que el capital de risc no és per a tothom, ja que cal tenir una sèrie de coneixements bàsics per saber què es pot esperar d’aquestes inversions: els desemborsaments de capital són en moments determinats, no es pot retirar el capital fins passat un període de temps i els beneficis poden arribar en un període d’entre cinc a deu anys en funció del fons. La demonització de les sicavs L’auge dels grans patrimonis per aquest tipus d’inversió no és casual, igual com l’elecció de la figura de la societat de capital risc a l’hora d’estructurar-les. Les SCR proporcionen una sèrie d’avantatges fiscals interessants per a aquest perfil d’inversors: compten amb exempcions per corregir la doble imposició (les participades dels fons ja paguen els seus impostos corresponents) o d’una exempció del 99%, una mica menys freqüent a Espanya. De fet, aquest boom també es produeix com a conseqüència de l’enduriment en els últims mesos de la fiscalitat d’altres figures més conegudes com les sicavs. Des del pròxim 1 de gener, les sicavs hauran de demostrar que estan formades per 100 socis que aportin com a mínim 2.500 euros cada un si volen mantenir la seva tributació reduïda a l’1%. Altrament, hauran de pagar el 25% dels resultats en l’impost de societats. Això ha disparat els llums d’alarma entre la banca privada espanyola, que sovint recomanava a aquests grans patrimonis aprofitar els beneficis fiscals que els oferien les sicavs. Ara, segons han explicat diferents fonts financeres a aquest diari, treballen per buscar alternatives com crear xarxes d’inversors per aglutinar-los sota el paraigua de la mateixa sicav i poder aprofitar la tributació reduïda.

La nova moda d’inversió de les grans sagues familiars

Roig, Abelló, March, Koplowitz són algunes de les grans fortunes que fa anys que aposten pel capital de risc, al qual ara se sumen nous inversors com els Urgell, Lao o Nadal, entre d’altres

El més llegit