Incertesa: la nova normalitat

Per poc que ens hi entestem, aconseguirem que el fantasma de la inflació passada s’instal·li, una altra vegada, entre nosaltres, amenaçant l’impuls d’una recuperació que no acaba d’arrencar, en part, pel fort increment d’alguns preus que estem vivint, de moment, de manera temporal, tot i que segons l’OMC, pot durar fins a mitjans del 2022. Les dades són aclaparadores: l’índex de la FAO sobre preu mundial d’aliments supera 132 punts, quan estava al voltant de 90 fins fa uns mesos. Els preus industrials han crescut més d’un 30%, la pujada més destacada en dècades, incloent inputs bàsics com a electricitat i petroli. Els materials de construcció (fusta, alumini, acer o vidre) estan pujant entre el 15% i el 18%, cosa que afectarà el preu de la vivenda i la contractació pública licitada a preus que, ara, no són rendibles. Finalment, sobrevolant-ho tot, el preu mitjà de transportar per mar un contenidor s’ha triplicat en pocs mesos. Les causes d’aquestes fortíssimes pujades d’alguns preus bàsics són moltes. Però de manera destacada, ho explica una recuperació sobtada de la demanda mundial després de l’aturada provocada per la pandèmia que ha agafat a contrapeu alguns fabricants clau, cosa que ha trencat la cadena de valor mundial dels productes. Aquesta explicació és la que avala dues conclusions fonamentals: el seu caràcter temporal (a poc a poc, els subministraments s’aniran recuperant) i l’inútil de combatre aquesta pujada d’alguns preus endurint la política monetària, quan els problemes són alguns colls d’ampolla en l’oferta. Mentre esperem que es normalitzi la situació de subministraments, el nostre IPC ha escalat, en mesos, fins al 5,6% interanual (4,9% a l’eurozona), situant l’anomenada subjacent (sense energia, ni alimentació) en un 1,7%, amb una diferència extrema entre totes dues, cosa que avalaria la hipòtesi de la temporalitat en la pujada de preus cíclics. I, és clar, aquesta pujada de l’IPC no està exempta de conseqüències no volgudes i de riscos no desitjats. Per exemple, tornem a trobar-nos, una altra vegada, amb pèrdues de poder adquisitiu en sous i salaris, que aguditzen les desigualtats preexistents i amb escorços de tornar a una economia indiciada, cosa que significarà, llavors sí, que ens tornarem a instal·lar en una economia inflacionista, el pitjor que pot passar a la nostra vacil·lant recuperació postpandèmia. Un primer exemple d’això l’hem vist ja amb la pujada addicional de pensions per compensar la diferència entre IPC previst i real. Si a aquesta tendència, animada des del mateix Govern, es comencen a incorporar els salaris, una pujada temporal d’alguns preus s’acabarà convertint en una pujada permanent i generalitzada de preus, és a dir, en inflació, cosa que introduiria una disrupció molt negativa als escenaris actuals de la recuperació. La Comissió Europea acaba de fer públic un important informe dirigit al Parlament Europeu, al Consell i al BCE, valorant els plans pressupostaris presentats pels Estats Membres i, amb això, sobre el moment econòmic de la UE. El primer que crida l’atenció és que qualifica els Pressupostos per al 2022 aprovats pel Congrés espanyol com a restrictius. De fet, al costat dels d’Eslovàquia, els únics restrictius de tota la UE i basa aquesta apreciació en una dada inqüestionable: la reducció cíclica del dèficit públic que passarà d’un 8,4% del PIB previst per a aquest any, al 5% el 2022. Aquesta reducció del dèficit té el seu impacte positiu sobre un deute públic situat en el 120% del PIB que, tot i que crea vulnerabilitats en vista d’un hipotètic canvi de cicle monetari, no qüestiona, en absolut, la solvència d’aquesta, en contra dels qui criden una segura fallida financera pròxima. Per cert, en un altre informe recent, la Comissió recorda que el deute privat és, a Espanya, amb un 144% del PIB, superior al públic, tot i que no mostra cap preocupació sobre aquesta dada. El segon que crida l’atenció de la comunicació de la Comissió sobre els plans pressupostaris és, referit a Espanya i en línia amb l’anterior, que som dels països europeus que menys esforç públic ha previst per a mesures temporals d’emergència i de recuperació de cara al 2022. Malgrat això, o precisament per això, no recuperarem la situació econòmica prepandèmia fins al 2023. És a dir, la Comissió constata tres dades: Espanya ha patit més que la mitjana l’impacte econòmic de la pandèmia, es recuperarà amb més lentitud respecte a altres països de la zona i, malgrat això, planteja per al 2022 una política pressupostària restrictiva per mantenir el dèficit i el deute públic dins d’un marge manejable. Curiós, ¿no? Un Govern progressista, que proclama la seva intenció de no deixar ningú enrere i, per a això, publicita una gestió diferent d’aquesta crisi respecte a la que es va fer en l’anterior crisi financera i de l’euro, acaba aplicant una política pressupostària ortodoxa i austera, malgrat que la recuperació va amb menys força de la necessària. De fet, com destaca la Comissió, l’únic clarament expansiu en els Pressupostos del 2022 serà la forta inversió pública que pivota sobre els fons europeus Next Generation. Molt soroll s’acumula, doncs, en la situació econòmica, mundial i espanyola, així com en la política portada a terme des del Govern. D’una banda, en un context mundial de tensions alcistes de preus, juga amb foc inflacionista a l’aprovar la indiciació de les pensions. Per l’altra, proposa uns Pressupostos restrictius malgrat que la recuperació no acaba d’impulsar-se com caldria (el comerç a la menuda segueix en mínims i els dipòsits bancaris de les famílies, creixent). Finalment, ho aposta tot als fons europeus, però no ho acompanya amb una gestió clara d'aquests que es basés en la complicitat de les administracions autonòmiques, part destacada per decisió del Govern, i en la simplificació administrativa que impedís que acabin encallats als despatxos burocràtics com està passant amb l’ingrés mínim vital, les ajudes directes a empreses o les autoritzacions per a renovables. Les més de cent reformes estructurals compromeses amb Brussel·les es converteixen, doncs, en el principal i gairebé únic instrument per millorar el creixement potencial de la nostra economia. La de pensions, s’ha quedat a mig camí segons tots els experts i, fins i tot, el mateix Banc d’Espanya, el governador del qual ha dit al Congrés que són necessàries moltes més mesures per garantir-ne la sostenibilitat («sumin i restin» va arribar a dir). La del mercat laboral ja ha caigut en l’arbitrarisme, aquest defecte tan espanyol de creure que l’enginyeria de despatx pot canviar una realitat complexa. I de la resta de reformes no se’n parla, de moment. Ja, ja sé que sono pessimista. Però parafrasejant un vell acudit de Gila, si no volen que sigui pessimista, no em donin tantes raons per ser-ho. En el fons, ja saben, un pessimista no és més que un optimista ben informat. Doncs això. Millor ho deixem en incertesa, com la nova normalitat.

Incertesa: la nova normalitat

Jordi Sevilla creu que «l’únic clarament expansiu en els pressupostos el 2022 serà la forta inversió pública que pivota sobre els fons Next Generation»

El més llegit