Manel Pérez, aturat durant dos anys, troba feina després de sortir a EL PERIÓDICO: «Ara puc dormir tranquil»

Manel Pérez rebia EL PERIÓDICO a principis de mes en un banc del carrer Biscaia de Barcelona. A les seves mans portava els papers de l’atur i les sol·licituds de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) i la Renda Garantida de Ciutadania (RGC). Estava al límit i explicava que necessitava «feina avui mateix, ahir ja era tard. Estic acollonit per si acabo dormint al carrer». Aquesta setmana torna a parlar amb EL PERIÓDICO al carrer Pallars i a la mà hi porta una escombra. Porta una granota de color groc fosforescent i els seus ulls destil·len aquest punt de cansament del que des de les sis del matí està escombrant els carrers de la capital catalana, però la tranquil·litat de saber que a final de mes tindrà una nòmina. «El canvi és brutal, ara puc dormir tranquil», afirma. El Manel té 55 anys i fins fa uns dies en feia dos que estava a l’atur. I feia gairebé una dècada que no podia encadenar més que uns mesos al mateix lloc. Aquest barceloní va ser una de les víctimes de la crisi del 2008. La Gran Recessió el va desbancar del mercat de treball i no ha aconseguit tornar a refermar-s’hi fins ara. Va començar a cotitzar als 17 anys i fins a la crisi financera no li va faltar feina. La majoria de la seva carrera l’ha desenvolupat en el sector de les arts gràfiques. Era muntador de publicitat i rètols. Ara ha entrat a cobrir, com a escombriaire, una baixa a l’empresa Urbaser, gràcies a la mediació de l’entitat social T’acompanyem. «No t’enganyaré, acabo el dia cansat. Tinc 55 anys i cada dia recorrem més de 17 quilòmetres. Però també estic supercontent per tornar a treballar, a la meva edat no m’ho esperava», afirma. El Manel comença el seu dia a les quatre del matí. És d’aquesta Catalunya o Espanya matinera de qui molts parlen sense conèixer-la gaire. La seva jornada comença a un quart de set del matí i acaba set hores després, a un quart de dues. Faci sol o plogui, com és el cas del dia de l’entrevista, per un sou a final de mes de 1.200 euros (14 pagues). La seva zona d’acció la coneixen en el gremi com el triangle gamberro, ja que traça el radi pels bars i discoteques del carrer Marina. Avui ‘només’ li toca escombrar fulles caigudes i les ‘distraccions’ que els ‘cauen’ als transeünts. A partir de dijous i fins dissabte la cosa és més laboriosa i el Manel i la seva colla han de lidiar amb els gots de plàstic, les ampolles i altres empremtes de la gresca nocturna. «Solem contractar més gent a la tardor, amb la caiguda de fulles, i a l’estiu, per l’augment del turisme i la vida social», explica el Fabián, l’encarregat d’Urbaser a la zona. Lluitant contra l’edatisme Els cabells blancs no són una excepció en l’equip del Manel, on la mitjana d’edat fàcilment dobla (per no dir que triplica) la dels del planter que aquests dies debuten amb el primer equip del Barça. ¿Per què moltes empreses declinen contractar aturats sèniors? ¿Treballen pitjor? «L’actitud és el fonamental. Si una persona té ganes de treballar i és responsable, rendeix bé tingui l’edat que tingui», respon el Fabián. «Quan em van trucar va ser tot com una explosió d’alegria. Però fins que no vaig passar la revisió mèdica i vaig firmar el contracte no m’ho creia», afirma el Manel. Una alegria a la qual ara segueix la tranquil·litat, però sota la qual no deixa d’haver-hi latent certa inquietud. És així perquè el Manel no deixa d’estar cobrint una baixa amb un contracte temporal, que, per definició, en algun moment acabarà. «Ara estic millor, però la cosa continua molt fotuda per a molta gent. Especialment per a algú de la meva edat que ha de trobar feina», explica. «Veurem què passa d’aquí uns mesos», afegeix, estrenyent l’escombra que té entre les mans.

Manel Pérez, aturat durant dos anys, troba feina després de sortir a EL PERIÓDICO: «Ara puc dormir tranquil»

Aquest barceloní ha trobat feina com a escombriaire a l’empresa Urbaser, gràcies a la mediació de l’entitat T’acompanyem

El més llegit