Els sindicats encoratgen una escalada de vagues per a millores salarials

Els carrers de Cadis fa una setmana que han deixat d’olorar a fum i cendra de barricada. Els obrers del metall de la ‘Tacita de plata’ han protagonitzat una de les vagues més intenses dels últims anys, que s’ha conclòs amb una pujada salarial del 2% en el nou conveni. Malgrat que els focus eren a Cadis, els conflictes laborals es reprodueixen en la indústria d’A Mariña, en la neteja de Castelló, davant les seus d’Unicaja o al tramvia de Saragossa; entre d’altres. I tot i que l’espurna d’aquestes vagues ha pres de manera desorganitzada, els sindicats es disposen a alimentar l’esmentada flama i amenacen amb un hivern i fins i tot una primavera calenta. Disposats a disputar els beneficis de la incipient recuperació econòmica, davant un IPC disparat i uns salaris que no li segueixen la pista. CCOO i UGT preparen mobilitzacions i el pròxim 12 de desembre a Barcelona està programada una mobilització conjunta amb entitats socials. Tot i que les protestes van més enllà dels sindicats majoritaris, i d’altres com USO, CGT o l’IAC també promouen accions. Els treballadors de la indústria estan liderant la ruptura de la pau social que ha imperat des que va esclatar la Covid. «Una forçosa pau social», apunta el secretari de Treball de la Generalitat, Enric Vinaixa; responsable de les mediacions laborals en terra català. L’estadística mostra que els conflictes comencen a sortir de les seves casernes d’hivern després dels primers 20 mesos de pandèmia; tot i que les xifres de vagues i aturades encara estan a nivells molt per sota dels d’abans de la Covid. Segons l’últim informe de la patronal CEOE sobre ‘Mercat laboral i negociació col·lectiva’, des de començament d’any s’han registrat un total de 517 vagues, amb 260.142 treballadors implicats i 9 milions d’hores perdudes; el 40% més que les registrades en el mateix període del 2020, quan es van perdre 6,4 milions d’hores. Tot i que un nombre encara molt menor en comparació amb la conflictivitat laboral que existia abans de l’arribada de la Covid, quan el 2019 es perdien 26,1 milions d’hores de treball; segons els registres elaborats per la CEOE. Allà es barregen conflictes a l’ofensiva, per millores salarials, amb altres a la defensiva, per evitar tancaments i deslocalitzacions. «Hi ha una sensació generalitzada d’incertesa, amb els subministraments, les noves variants del virus, sobre l’efectivitat dels fons europeus, sobre com es tancarà la reforma laboral... que pot precipitar alguns conflictes», opina el catedràtic de Dret del Treball i Seguretat Social de la UB, Jordi García Viña. És a dir, els treballadors no saben què passarà demà, desconfien de les promeses a futur que pugui oferir-los l’empresa i recorren a les mobilitzacions per lligar millores ara, coincidint amb l’encariment de preus generalitzat alimentat per la pujada de l’electricitat. «En la majoria de casos s’arribarà a un acord abans fins i tot d’arribar a la vaga, perquè al final les dues parts tenen interès a pactar. El que no treu, en situacions en les quals ara mateix els treballadors estan dubtant entre anar a la vaga o no, conflictes com el de Cadis puguin generar un cert efecte contagi i decantar la decisió cap a vaga. Fins que aquesta situació d’incertesa generalitzada no s’aclareix, tècnicament és molt real la possibilitat que sorgeixin conflictes», afegeix Viña. A Cadis, a Pilkington o en el sector carni, per exemple, hi ha hagut acord; mentre en la neteja de Castelló el conflicte segueix, malgrat que CCOO i UGT se n’han desentès. «La patronal no ha volgut negociar salaris fins ara i ara no vol pagar la pujada de l’IPC. I quan un conflicte explota pot ser molt difícil de controlar. O ens posem les piles i negociem o tindrem un hivern i una primavera calenta. Molt calent», avisa el vicesecretari general de Política Sindical d’UGT, Mariano Hoya. «Un nou AENC [Acord d’Ocupació i Negociació Col·lectiva] ajudaria», coincideix la seva homòloga de CCOO, Mari Cruz Vicente. L’AENC és una espècie de conveni de convenis que marca les pautes de negociació col·lectiva per a sectors i empreses. I, entre d’altres, incorpora les forquilles salarials recomanades per als pròxims anys. L’últim el van firmar CCOO i UGT amb la CEOE i incloïa una pujada de sou d’entre el 2 i el 3% per al període 2018-2020. De moment els agents socials han sigut incapaços de renovar aquest pacte i des de la patronal reiteren la seva negativa aquest 2021 de reobrir aquest calaix. «Estem en una situació delicada, també a nivell mundial, i s’ha de tenir molta prudència», va reclamar aquest dilluns passat el president de la CEOE, Antonio Garamendi, en un acte a Madrid. Pocs dies abans, el seu ‘número 2’, Íñigo Fernández de Mesa, insistia des de les jornades de S’Agaró en el fet que els salaris ja han recuperat el nivell prepandèmia mentre que els beneficis empresarials encara es troben un 10% per sota. La indústria lidera les protestes La plantilla de Nissan ha tornat aquesta setmana passada a tallar la Ronda de Barcelona al veure perillar la reindustrialització de les seves factories. A 32 quilòmetres d’aquests talls, la plantilla de Mahle, a Vilanova i la Geltrú, prepara les seves mobilitzacions davant l’anunci de tancament de la planta en menys de dos mesos. Seguint la costa mediterrània, els obrers de Pilkington a Sagunt acaben de posar fi a les seves protestes contra l’amenaça de tancament i han aconseguit garanties de continuïtat fins al 2024. Els seus col·legues del metall d’Alacant no han tingut el mateix èxit i, després de dos dies de vaga, no han aconseguit pactar una revisió a l’alça del seu conveni. Ja han avançat que al desembre hi haurà més aturades. La interlocutòria travessa una tempesta perfecta, originada entre la transició al vehicle elèctric i la crisi de semiconductors, que ha provocat que CCOO i UGT organitzin protestes de tot el sector per pressionar el Govern i exigir-li solucions per esmorteir l’impacte social del procés. La indústria, terreny més favorable per a les centrals per organitzar-se i mobilitzar-se, està sent la punta de llança de la incipient onada de protestes; que, no obstant, no se circumscriuen únicament al sector secundari i impliquen alguns sectors del sector serveis i part del sector públic. «És més probable que es perpetuïn protestes sectorials, com les de la interlocutòria, que no anem a un escenari de conflicte generalitzat. Tot i que tot dependrà de quant s’allargui l’escalada de la inflació», apunta el secretari de Treball, Enric Vinaixa.

Els sindicats encoratgen una escalada de vagues per a millores salarials

El sector industrial lidera una incipient onada d’aturades, que s’estenen per tot el país i impliquen també el sector serveis i els empleats públics, per redistribuir millor els beneficis de la recuperació

El més llegit